Art, violència masclista, i noves masculinitats

Sempre és un plaer visitar la capella de la Misericòrdia. Aquests dies (fins a 29 d'abril) acull l'exposició col·lectiva "L'ànima de l'invisible" en la que participen les artistes Arantxa Boyero, Astrid Colomar, Las Taradas, Laura Marte i Olimpia Velasco. L'exposició, emmarcada en la commemoració del Dia Internacional de la Dona de 2017, és una reflexió col·lectiva entorn de la presència femenina en diferents àmbits de la societat. Les artistes ens interpel·len sobre la violència masclista, la igualtat de gènere, la presència silenciosa, els cànons de bellesa, etc. Paga la pena visitar-la! Completa el muntatge expositiu, un bon catàleg amb un text molt recomanable de Dolors Miquel, i un altre, igualment recomanable, de Catalina Gaya.

Com, en paraules de Xavier Antich, “... davant de les obres dels nostres artistes, la qüestió fonamental ja no és si ens agrada  o  no, com si es tractés d’un plat de cuina, sinó, més aviat, què ens permeten conèixer i sobre què ens fan pensar”, he de dir que una de les propostes m'ha suscitat dubtes sobre alguns missatges entorn de la xacra de la violència masclista, i, de retruc, sobre les anomenades "noves masculinitats". Em refereix al muntatge que fa referència al servei d'atenció telefònica per a dones maltractades, que en la llegenda de presentació afirma: "L'art és una qüestió associada al risc, a la interrogació, a la crítica, a la negació, al límit. I la paradoxa no ha vingut amb la contemporaneïtat, sinó que, més aviat, va associada a la mateixa idea de l'art. A partir d'aquí, cada generació ha identificat com a seus certs símptomes socials. Ara es consoliden uns patrons: el de la víctima i el de l'agressor. Però... l'agressor no és també víctima de la situació violenta? Per què el dispositiu 016 no ofereix atenció als homes agressors? Està estructurat des d'una masculinitat hegemònica, aquest servei?" (Tot i que en el catàleg de l'exposició no es reprodueix exactament aquest missatge, s'indica que, si es vol accedir a tot el procés d'investigació, es visiti el BLOG DE 016ZEROSETZE).

No m'entretindré amb una disquisició sobre l'art, ni sobre si certes paradoxes s'han fet o no presents amb la contemporaneïtat. Són assumptes prou espinosos per a despatxar-los en un breu article com aquest. Necessitaria massa espai per impugnar que la tauromàquia, avui, és encara ara una manifestació artística, si és que alguna vegada en la història de la humanitat, les curses de braus han tingut alguna associació amb l'art. Tal vegada, però, necessitaria més espai per opinar sobre les paradoxes que estan associades a la contemporaneïtat, si prenem com a referència de contemporaneïtat l'aplicabilitat arreu dels Drets Humans.

Però sí que em sembla imprescindible entretenir-me una mica a discrepar d'allò que hom pot interpretar a partir del text citat entorn dels patrons de víctima i agressor en els casos de violència de gènere. Em sembla perillosíssim qualsevol possible equiparació. Tinc per a mi que és molt impertinent estendre dubtes sobre si l'agressor és també víctima de la situació violenta. Per ventura no ho és qualsevol persona delinqüent o assassina? És pertinent aquest dubte envers les persones executores de crims de lesa humanitat? A què ve ara posar en dubte la lògica de la Llei integral contra la violència de gènere?

Per una altra banda, em sembla fora de lloc la critica (?) al dispositiu 016 per no oferir atenció als homes agressors. Potser aquest servei necessiti millores, però, en cap cas, els agressors el necessiten. Tenen molts altres telèfons a on trucar! Per això insinuar que aquest servei, que, sens dubte, ha salvat més d'una vida, i ha alliberat a moltes dones de la tortura diària, té una lògica de masculinitat hegemònica, és una pixada fora de lloc que no té perdó de Déu (si és que existeix algun Déu).

Les coses són bastant més senzilles. No tinc clar què aporta tanta sofisticació -amb algun tic masclista- sobre "masculinitats alternatives". M'identific més amb la forma d'explicar les coses de, posem per cas, feministes com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que en el llibret titulat "Tothom hauria de ser feminista" escriu "definim la masculinitat d'una forma molt estreta. La masculinitat és una gàbia molt petita i dura...". Per dir-ho ras i curt: És clar que els homes som, també, víctimes del model de societat patriarcal, però les assassinades i torturades són les dones.

Publicat originalment a dBalears (13-III-2017)