Som a tocar un altre 18 de Juliol,
i la pedra de la Feixina segueix en peu. La lluita contra el feixisme no té
descans, i la banalització del feixisme hauria de ser perseguida a toc de codi
penal, o, almenys, de codi de decència col·lectiva. Però tenim un problema: la
mentida i el revisionisme de la història forma part de bona part de l'influent
establishment de la Transició, de l'anomenat "règim del 78".
No pot haver-hi equidistàncies.
No va ser l'inici de cap guerra de "dos bàndols enfrontats", com pot
llegir-se, per exemple, a la Viquipèdia. El 18 de juliol de 1936 va ser el dia
en què, més o menys, es va consolidar militarment el cop d'estat que s'havia
iniciat el dia anterior a Melilla. Un alçament contra el govern de la Segona
República que, amb errors i encerts com tota obra humana, era el govern
democràticament legal i legítim. Tot seguit, i com a conseqüència del cop militar,
sí que va haver-hi una guerra, i, per part dels vencedors, una cruel i
sanguinària postguerra.
Ve al cas un article que l'amic Pep
Vílchez va escriure en 2007 en el
qual sosté que "un dels mites centrals construïts pels vencedors de la
Guerra Civil va ser vincular la data inicial del cop militar a un pretès
"alçament nacional". Res més lluny de la realitat. Van ser les capes
populars, amb el suport de militars i forces de seguretat lleials al govern
republicà legalment establert, les que van fer fracassar el cop. Així va
succeir, entre altres capitals, a Madrid i Barcelona, i ciutats com Saragossa o
Sevilla només van ser dominades pels rebels per mitjà de l'engany".
Vílchez acaba el citat article afirmant que "les forces franquistes,
durant tota la contesa, van comptar amb el continu i fluid suport d'un cos
militar d'elit, com era l'alemanya Legió Còndor, i una ingent massa de soldats
italians, que van conformar el Cos de Tropes Voluntàries, material bèl·lic, i ajuda
política i estratègica aportada per l'Alemanya nacionalsocialista d'Adolf
Hitler i la Itàlia feixista de Benito Mussolini, que van proporcionar a les
forces insurgents i a les tropes regulars africanes un determinant suport que
va possibilitar la victòria dels rebels que va obrir les portes a quaranta anys
de dictadura personal del general Franco". S’escau, doncs, que, com cada
dia, però especialment com cada 18 de juliol: Feixisme: mai més!
Feixisme: mai més!, però el
monòlit de la Feixina segueix en peu. Sembla que hi ha bones notícies (que la
Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca hagi rebutjat declarar el
monument feixista Bé Catalogat, sens dubte, ho és una bona notícia). Però jo,
fins que no ho vegi caure, ja no em crec res de res. En qualsevol cas, el debat
entorn d'aquest assumpte ha posat de manifest -si és que hi havia algun dubte-
que "la transformació del Franquisme en un sistema democràtic es va fer
sense qüestionar els abusos del règim anterior, sense sotmetre'l a judici, com
sí que ha passat amb altres règims dictatorials abans i després" (Marta
Rovira Martínez. La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la
història. Pòrtic. 2014). És a dir, si a hores d'ara encara hem de discutir
sobre memòria, veritat i reparació de les víctimes de la repressió franquista
és conseqüència de la mentida sobre el caràcter modèlic d’ una Transició en la
qual es va fer el que es va poder, però que veritablement va ser bastant
inmodèlica.
Tanmateix, que un altre 18 de
juliol tinguem la pedra de la Feixina en peu palesa que una part d'aquesta societat, no
només banalitza el feixisme, sinó que ha banalitzat i banalitza el mal. El mal,
almenys, de l'absència d'empatia amb les víctimes del franquisme! Que ho facin
els hereus del franquisme (PP i Cs), alguns dels quals fins i tot es
resisteixen a anomenar feixista a la dictadura de Franco, i, amb prou feines,
balbotegen l'adjectiu "autoritari" per referir-se a ell, entra dintre
de "l ‘anormalitat del règim del 78".
Allò que no té consol és que la
gent d'ARCA, i alguns/es "centristes" (PI) i progressistes despistats
que dificulten que a Palma es faci, d'una punyetera vegada, un acte d'empatia
amb les víctimes del franquisme, amb una operació d'embelliment de la ciutat i
sense malmenar ni una gota de patrimoni. Si, per casualitat, aquesta gent
estigués d'acord amb Xavier Antich quan afirma que "no busquem només
informació: busquem sentit", potser el sentit el trobarien en el llibre
"Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal" de la
gran Hannah Arendt.
Curt i ras: El crit de "Sa Feixina SÍ que Tomba" ha
esdevingut en part de l'universal "Feixisme: mai més!"
Publicat originalment a dBalears (17-VII-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada