Precarietat laboral com a factor de manca de llibertat

Coincidesc amb els autors i autores que, amb alguns matisos, defineixen el treball com el conjunt d'activitats, remunerades o no i sovint poc escollides, que fem per satisfer les nostres necessitats materials i simbòliques. La precarietat laboral fa referència a la inestabilitat –que res té a veure amb una flexibilitat ben entesa- de les activitats remunerades, i que, en conseqüència, converteix en precària i inestable la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques. És per això que cada vegada som més els i les que associem precarietat laboral amb vides precàries que, alhora, esdevenen en trajectòries vitals viscudes amb por, i, per tant, amb falta de llibertat. Curt i ras: La majoria de les persones i/o famílies que no tenen un mínim de seguretat que podran cobrir les seves necessitats materials bàsiques, no són veritablement lliures. Viure amb por i viure amb llibertat és, senzillament, un oxímoron.

Les reflexions anteriors vénen al cas de l'agreujament de la precarietat laboral existent a casa nostra, i d'alguns exemples de por, que són més que anecdòtics, ocorreguts la setmana passada.

Sens dubte un indicador fonamental -encara que no únic- de precarietat laboral és la temporalitat en la contractació. Doncs bé, si hom observa les últimes dades disponibles, podem afirmar que la temporalitat contractual aquest any ha fet un magnífic agost: Dels 41.876 contractes registrats,  un 85% eren temporals, dels quals, gairebé un 34% tenien una durada inferior a 30 dies, i més  d’un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Val a dir que des del 2012 -l'any de la darrera reforma laboral- aquests contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%.

De segur que aquestes xifres expliquen situacions com les següents: 1.- El dijous passat em vaig veure amb un vell conegut, de qui sabia que feia mesos estava en atur, i que és independentista de soca-rel. Ens prenguérem un cafè, i m'explicà que a la fi d'agost li havien fet un contracte de dos mesos, i que, justament, el dijous és habitualment el seu dia lliure. En acomiadar-nos li coment que, sent el seu dia lliure, segur que a la tarda ens veuríem en l'acte de suport al Si a la República Catalana. Em contesta que de cap de les maneres, que no vol que el seu cap el vegi a alguna foto de l'acte. 2.- L'endemà al matí em dirigesc a la Plaça Espanya de Palma per participar en la presentació de la manifestació #FinsAquíHemArribat. De camí, em trob amb una companya de la meva etapa de sindicalista. Ens saludam, li dic on vaig i que m'acompanyi. Va semblar que li havia nomenat al Dimoni! I em va dir que li feien contractes de quinze dies, i que no volia arriscar-se a què la identifiquessin amb cap activitat reivindicativa.

Són només dos exemples de la manca de llibertat associada a situacions de precarietat laboral. Caldria fer algun estudi sociològic per esbrinar la magnitud d'aquest fenomen. Però com, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesurem afecta a les decisions que prenem", no es mesurarà la pèrdua de llibertat com a conseqüència de situacions laborals precàries, no sigui que algú sol·liciti decisions per revertir aquesta situació.

Addenda: Escrivint sobre llibertat en un 11 de setembre és impossible defugir de fer una menció a la Diada Nacional de Catalunya, que enguany se celebra amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1-O convocat; i al 44 aniversari del cop d'estat a Xile. Permeteu-me que associï ambdós esdeveniments amb unes paraules del Compañero Presidente Salvador Allende: "La historia es nuestra y la hacen los pueblos".

Publicat originalment a dBalears (11-IX-2016)