Subversiu mes de maig

Publicat originalment   a dBalears ( 23-04-2018)

Com a avantsala d'un mes de maig amb alguns aniversaris sonats, i amb alguna data reivindicativa senyera, cal fer referència al sempre subversiu aniversari de la Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells) a Portugal. Aquest any és ja el 44 aniversari d'aquella revolució, que va començar amb "Grandola Vila Morena", i acabà amb la dictadura d' António d'Oliveira Salazar. Ha passat molt temps, però cada aniversari del 25 d'abril em serveix per a recordar-me que, malgrat decepcions, derrotes, dubtes, flaqueses, incerteses... "O povo é quem mais ordena” (el poble és qui més mana).

Bona setmana per recordar que Portugal és, amb els seus problemes, limitacions, i contradiccions, l'estat membre de la UE amb el govern menys austeritariste. Bona setmana, també, per recordar l'Abril 74 de Lluís Llach: "... Companys, si enyoreu les primaveres lliures, / amb vosaltres vull anar, / que per poder-les viure / jo me n'he fet soldat. / I si un trist atzar m'atura i caic a terra, / porteu tots els meus cants / i un ram de flors vermelles / a qui tant he estimat, / quan guanyem el combat".

Però del que volia parlar és dels aniversaris i dies de reivindicació del mes de maig. Som-hi:

Dia 5 es compleixen 200 anys del naixement de Karl Marx. El bicentenari d'una figura tan influent en les idees i en l'acció  com aquest pensador i activista dóna per molt més que unes línies en aquest article una miqueta poti-poti. Caldria comentar la seva petjada, almenys en l'economia, la política, la filosofia, i la sociologia. Sens dubte, l'autor de "El Capital" segueix sent més que un referent en la subversiva lluita per una societat justa de debò. En l'era de les grans desigualtats, del capitalisme extractivista i desposseïdor de drets bàsics, crec que té molt sentit la coneguda frase de Marx: "Una revolució radical només pot ser una revolució de necessitats radicals" (Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel. 1843). Em sembla a mi que garantir el dret a l'existència material de la humanitat, i poder seguir vivint en aquest planeta, i amb la seva biodiversitat, és una absoluta necessitat radical.

L'altre aniversari són els 50 anys del maig francès del 68. Venia precedit de l'ofensiva del Têt a Vietnam que, resumint molt, va ser el començament de la derrota dels EUA, i de l'onada internacional de solidaritat amb el poble vietnamita. La consigna "Ho, Ho, Ho Chi Minh – Che, Che, Che Guevara" es va cridar molt en les manifestacions parisenques d'aquell mes de maig. Aquelles mobilitzacions també venien precedides per la transcendental "Primavera de Praga", i el seu fracassat intent d'un "socialisme amb rostre humà" amb l'autogestió dels consells obrers.

No queda més remei que seguir resumint: Són els estudiants els que van encendre la metxa del Maig del 68, i són ells els que van demanar als partits de l'esquerra tradicional, i als sindicats de classe que s'unissin a ells. S'aconsegueix així una extraordinària confluència a la vaga general més gran mai coneguda fins llavors a França. Una vaga acompanyada d'ocupacions de centenars de fàbriques, tancaments de facultats, manifestacions al carrer, i enfrontaments amb la policia. El Maig del 68 ens va deixar una certa revolució cultural, però també els "Acords de Grenelle" entre Govern, patronals i sindicats, que van ser molt importants per a la teoria dels pactes socials i les polítiques de concertació social. Aquests acords negociats en el Ministeri de Treball de la República Francesa, al carrer parisenc de Grenelle –vet aquí el motiu del seu nom-  van ser importants en els seus continguts (es va incrementar el salari mínim un 35%, els salaris mitjans en un 12%; es va arribar a un consens sobre la setmana laboral de 40 hores; i es van reconèixer les seccions sindicals en el si de les empreses), però també van significar la ruptura de l'esquerra clàssica i el sindicalisme de classe amb els nous moviments socials de l'època. La posterior història i balanç són sobradament conegudes: va haver-hi prou subversió, però poca revolució. Tingui's això en compte a l’actual moment històric de necessitats radicals, i de la necessària revolució democràtica, amb les desavinences entre sindicats clàssics i plataformes de pensionistes, o moviments com ara el de les Kellys.

Sens dubte, l'1 de Maig és el dia reivindicatiu més subversiu del calendari anual. Aquest any hi ha radicals reivindicacions per a sortir al carrer: El dret a un habitatge digne per a tothom, i el dret, que només es pot garantir amb una Renda Bàsica Incondicional (RB), a l'existència material i en llibertat de debò.

Tant de bo aquest maig serveixi per repensar els mons de la protesta, i els mons alternatius al desastre actual de la desigualtat i la depredació del planeta. En qualsevol cas, no s'oblidi la saviesa del veterà activista peruà Hugo Blanco: "Per afrontar la guerra del gran capital contra la humanitat, no hi ha més remei que construir poder des de baix i conquerir el poder...".