Falsos autònoms i precariat

Publicat originalment a diari JORNADA (14-06-2018)

Hi ha estadístiques de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que conjuminen tres característiques: poca atenció mediàtica, minsa informació de les comunitats autònomes i gran interès sociològic.

Un d’aquests productes de l’INE és el mòdul de l’Enquesta de Població Activa sobre l’activitat per compte propi corresponent al 2017 —publicat el 8 de juny—, que ofereix una dada prou rellevant sobre el fenomen de les persones falsament autònomes: en el conjunt del Regne d’Espanya, 5.921.400 autònoms i autònomes (un 31,62% del total) no poden influir en absolut ni en el contingut ni en l’ordre de les tasques de la seva suposada activitat laboral per compte propi (sic). Vet aquí una aproximació de la magnitud de la tragèdia de la precarietat dels falsos autònoms que, en el cas dels Països Catalans, afectaria 1.736.600 persones (155.100 a les Illes Balears, 1.025.000 a Catalunya, i 556.500 al País Valencià, xifres que representen uns percentatges sobre el total d’autònoms i autònomes d’un 29%, un 31%, i un 28%, respectivament).

Val a dir que una recent —i molt important— sentència del jutjat social número 6 de València ha declarat que un repartidor de Deliveroo no era un treballador autònom, sinó un fals autònom. En el cas jutjat, segons la literalitat de dita sentència, es donen «les notes característiques de la relació laboral de caràcter aliè i dependent, ja que la prestació de serveis del demandant a favor de la demandada presenta trets que només són concebibles en el treball dependent i per compte d’altri». La nul·la capacitat de decidir sobre el contingut i l’ordre de les tasques laborals només és concebible en una relació laboral per compte d’altri i, en cap cas, en una d’autònoma. El mite de l’emprenedoria neoliberal es basa en l’augment de les poblacions ocupades autònomes. En alguns casos, se’ls anomena eufemísticament treballadors autònoms econòmicament dependents (TRADE), però, veritablement, s’ha de parlar d’un gran frau que, en expressió de Guy Sanding, fa créixer «la classe angoixada» per la precarietat, és a dir, el precariat.