I de la desigualtat, què?

Publicat originalment a DIARIO de MALLORCA (11-07-2018)

Cansa, i, alhora, preocupa, que el Govern dels Acords pel Canvi segueixi, fort i no et moguis, obviant l'evolució de les desigualtats en les anàlisis oficials de la situació econòmica, social, i laboral. En aquest aspecte no hi ha hagut massa canvi. Serveixi com a exemple que, mentre a la fi de juny, el Govern de les Illes Balears bravejava en una piulada de ser "l'única Comunitat Autònoma on conflueix creixement econòmic, creació d'empreses, ocupació de qualitat, i augment substancial de salaris", res va dir sobre l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) 2017 que, entre altres coses, ens informava que, en termes de l'indicador AROPE (per les sigles en anglès d' At-Risk-of-Poverty or Exclusion) –que, a més de ser l'indicador homologat a la UE, i de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials-, el 24,7% de la població estava en risc de pobresa i/o d'exclusió social.

Val a dir que el missatge governamental a la xarxa social es referia a: creixement de PIB, sense incorporar, al més pur estil neoliberal, cap matís crític a aquest indicador; creació d'empreses sense prendre en consideració, en un context de gairebé nul·les polítiques de segona oportunitat, la vida mitjana d'aquestes empreses; ocupació de qualitat (se suposa que fent referència al relatiu augment de contractes indefinits, ja que seria un sarcasme que es referissin a una millora en matèria de, posem per cas, sinistralitat laboral); i, finalment, esmentava un augment substancial de salaris (referint-se, segurament, a alguns convenis col·lectius, com ara, el d'hostaleria).

Sobre aquests dos últims aspectes cal fer, almenys, uns breus comentaris: És molt agosarat xerrar de millora de la qualitat de l'ocupació centrant-se únicament en un augment de contractes formalment no temporals, sense tenir en consideració que "... el contracte indefinit, ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d'infinitud" (Raúl Lorente Campos i Adoración Guamán Hernández a Cuadernos de Relaciones Laborales (1) 2018). D'altra banda, convé advertir que els increments salarials pactats en els convenis col·lectius, sent molt positius i d'absoluta justícia, no garanteixen, per se, una millora de tots els pressuposts individuals i/o familiars si, alhora, no es redueix el nombre dels minijobs més característics del nostre mercat laboral, és a dir, si no es redueix la temporalitat contractual de curta i molt curta durada.

La qüestió clau és que, com les "polítiques de reforma laboral permanent" -accelerades per la Reforma Laboral de 2012, i següents- han tingut un permanent biaix cap a la generació d'estructures de profunda segmentació laboral, o s'inverteix aquesta situació, o seran versemblants escenaris amb creixements de PIB, d'empreses, d'ocupacions formalment no temporals, i d'increments col·lectius de salaris, que convisquin amb una societat segmentada, com a conseqüència de la cronificació del fenomen dels working poor (persones assalariades que no superen el llindar de la pobresa), altes taxes de població en situació d'AROPE, i augment de les desigualtats.

Contràriament al discurs oficial, una de les preocupacions prioritàries d'un govern progressista hauria de centrar-se en  l'evolució de la contractació de curta i molt curta durada perquè, d’aquesta evolució, depèn que es mantingui l’escenari de desigualtat creixent abans descrit, i molt menys cofoi que el dibuixat en la piulada governamental abans comentada. I, en aquest sentit, les dades del primer semestre de 2018 són qualsevol cosa menys motiu per bravejar: Dels 241.959 contractes temporals registrats, 55.090, és a dir, el 23% del total, ho van ser d'una durada inferior a un mes. Però, sobretot, retinguin la següent dada: 36.937 –més del 15% del total- van ser contractes d'una durada màxima de 5 dies.

Tot plegat em permet concloure que no hauríem de "normalitzar" aquests percentatges de precarietat laboral perquè, en fer-ho, normalitzaríem nivells de desigualtat intolerables. És un risc que no ens podem permetre. En aquest sentit, la Proposició de "Llei contra la precarietat i per l'estabilitat en l'ocupació", que recentment ha presentat al Congrés dels Diputats el Grup Parlamentari d'Units Podem, és una excel·lent iniciativa en el bon camí d'aquesta no normalització de la precarietat laboral i vital de grans sectors de la societat. Els continguts concrets d'aquesta iniciativa legislativa són "figues d'un altre paner", que requereixen un altre article. Així serà.