Precarietat salarial segons l'Agència Tributària

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-11-2018)

Massa sovint s'emfatitza que la millora quantitativa del mercat laboral de les Illes Balears és tal que el nombre de persones ocupades ja supera el d'abans de l'inici de l'última crisi. Amb les dades de "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", corresponents a 2017, que acaba de publicar l'Agència Tributària, caldria concloure que, pel que fa a la població assalariada, és una millora força relativa. Resulta que l'any dels rècords turístics, de la "bona temporada" del sector de la construcció, del manteniment del creixement -encara que amb una certa desacceleració- del PIB, les persones assalariades van ser 518.580. Aquest resultat, si el comparam amb el que l'Agència Tributària registrà l'any 2008 -el darrer any en el qual els efectes del terratrèmol financer que provocà la crisi-estafa àdhuc no eren del tot perceptibles-, ens mostra que la pregonada millora quantitativa tot just arriba a un 4,5%. Tanmateix, allò que em sembla més important és interrogar-se sobre el preu que s'ha pagat per aconseguir aquest minso resultat.

Seguint amb les dades de l'Agència Tributària, i prenent com a referència l'any 2010, en què es va iniciar l'aplicació dels programes de càstig social (retallades salarials i socials, Reforma Laboral del Govern de Zapatero, etc.), la resposta, si més no a tall d'hipòtesi, sembla clara: disminució de la capacitat adquisitiva dels salaris, pauperització de les persones joves assalariades, augment del nombre de treballadors i treballadores pobres, i augment de la desigualtat salarial.

Vegem succintament les dades que corroboren aquesta hipòtesi: a) El salari anual mitjà de 2010 va ser de 17.927 €, mentre que el de 2017 es va situar en els 18.286 €, la variació a l'alça de, amb prou feines, un 2%, contrasta amb la variació, també a l'alça, d’un 8,6% de l'IPC en aquest mateix període. La pèrdua de capacitat adquisitiva és, doncs, més que evident. b) Els salaris mitjans anuals de les persones menors de 18 anys, i de 18 a 25 anys eren en 2010 de 4.038€ i 8.459€, respectivament. En 2017 caigueren a 2.325€ i 7.576€, és a dir, aquests dos grups d’edat han perdut gairebé un 34% i un 12% dels seus salaris, respectivament. Les pèssimes experiències laborals primerenques, i la impossibilitat d'emancipació són part important de la precarietat vital, i de les vides no desitges de bona part de la joventut illenca. c) El nombre de persones amb un salari anual que no arriba al Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 11,7%, passant de 143.513 en 2010, a 160.385 en 2017. d) El selecte grup de 3.061 persones que en 2010 cobraven el salari anual mitjà més elevat (139.267 €), ha minvat en 2017 en nombre, en passar a ser 2.365, el seu salari mitjà ha passat a ser de 162.826€. En un període d’empobriment generalitzat de la majoria de la població, un augment de gairebé un 17% no està gens malament! Que la crisi ha tingut components d'estafa queda corroborat si prenem en consideració que aquest augment dels mega salaris, contrasta amb un augment molt menor –no arriba a un 10%- dels salaris més baixos.

Acabaré aquestes línies recordant que en 2010 es va editar un llibret que recollia el "Manifest d'economistes aterrits". Era una severa impugnació a les polítiques d'austeritat sense pietat imposades per la UE per a, teòricament, superar la crisi. És, a parer meu, urgent canviar "el sentit comú neoliberal", tot afirmant que estem aterrits dels resultats en matèria de justícia social d'aquelles polítiques. Val a dir, en aquest sentit, que la prolongació de la sobredosi de precarietat laboral ens condueix a passar de conviure amb treballadors i treballadores pobres, a una societat en la qual la població més vulnerable es quedi a la intempèrie. Mantenir el contingut substancial de les reformes laborals de 2010 i 2012, sense restablir l'equilibri en la negociació col·lectiva, la causalitat en la contractació temporal, i la voluntarietat en la parcial és una aposta per situar a molta gent en fall-back position (en posició de caiguda) social. Decentment no ens ho podem permetre!