"Minijobs" a la balear

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-01-2019)

Entre els anys 2002 i 2005, el canceller alemany Gerhard Schröder va impulsar l'Agenda 2010. Era un potent artefacte neoliberal que, entre altres mesures, contenia les reformes laborals conegudes com a Hartz I-IV en referència a Peter Hartz, director executiu de recursos humans de Volkswagen, i cap de la comissió que va assessorar al govern alemany en les dites reformes. Una peça clau d'aquests canvis substancials de les regles del mercat laboral alemany van ser els anomenats "minijobs", és a dir, la regulació d’unes ocupacions efímeres, i de baixa remuneració. Aquests mini treballs tenien com un dels seus objectius declarats (els no declarats són figues d'un altre paner)  reduir la taxa de desocupació, i van tenir -i continuen tenint- un considerable èxit en el terreny estadístic, especialment en els Länders menys industrials.

Val a dir que en el Regne d'Espanya no s'ha arribat a implantar expressament una modalitat contractual idèntica al "minijob" alemany, però, amb les dues últimes reformes laborals (la de 2010 i la de 2012) i els seus desenvolupaments, s'ha arribat a una situació molt similar en la pràctica. Dit en paraules del sociòleg Jorge Moruno, "...el treball adopta la forma d'ocupació per a tornar a una modalitat de treball més semblant a la del segle XIX: intermitent, insegur...", i, és clar, aquesta ocupació més efímera, i més mal retribuïda en termes de salaris reals anuals, té especial èxit en zones geogràfiques desindustrialitzades, i molt especialitzades en serveis turístics. És el cas de les Illes Balears? Els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2018, que recentment ha publicat l'INE, fan plausible, a parer meu, aquesta hipòtesi. Vegem algunes dades:

L'EPA estima que en el quart trimestre de 2018 a Balears la població ocupada, és a dir, el nombre de persones que, durant la setmana en la qual han estat enquestades, han treballat , almenys, una hora a canvi d'una retribució en doblers o espècie, va ser de 556.100, la qual cosa suposa un increment interanual de 35.700 persones ocupades (+6,9%). Per una altra banda, la població aturada s'estimà en 68.100 persones que, en relació amb el quart trimestre del 2017, representa un descens de 7.000 persones aturades (-9,3%). La taxa d'atur (percentatge de persones aturades respecte del total de població activa) es situà en el 10,9%, amb una baixada interanual de l'1,7%. Cal concloure que, tot i que la metodologia de l'EPA exigeix que, per a ser considerada com a tal, una persona aturada ha d'estar força activa en la cerca d'ocupació, i és possible que en persones fixes discontinues en atur l'activació en la cerca d'ocupació sigui més aviat poc activa, és innegable que les dades quantitatives s'han de qualificar positivament. Ni més ni menys que els resultats de creació d'ocupació i de baixada de taxa d'atur aconseguits a Alemanya amb la implantació dels “minijobs”.

La comparació no és gratuïta si prenem en consideració que els resultats d'ocupació reflectits a l'EPA han d'associar-se, almenys, a: 1. Una de les xifres més grans en la sèrie històrica de persones ocupades a temps parcial. De fet, una població ocupada a temps parcial de 72.100 persones en un quart trimestre només ha estat superada lleugeríssimament en 2015. Cal afegir que l'ocupació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada (en el trimestre que comentam representa el 21,2% del total de l'ocupació de les dones, i un 6% de la dels homes). 2. Una alta taxa de temporalitat estimada en un 26,5%. Certament és una mica inferior a la dels dos últims anys, però no es pot negligir d'anotar que el 28% de la població activa té un contracte d'una antiguitat inferior a un any, o que en el període 2010-2018 -això és, des de l'aplicació dels programes de càstig social que van representar les citades reformes laborals de 2010 i 2012- el nombre de contractes registrats d'una durada inferior a un mes ha crescut un 144% , i el dels que no superen els 5 dies de durada  ho ha fet un 106%. Tot plegat sembla estar indicant que la temporalitat minva moderadament, mentre la seva intensitat  creix amb força.

En un "mercat laboral" amb aquesta incidència de parcialitat i temporalitat, encara que els salaris, convencionalment (conveni col·lectiu) o legalment (Salari Mínim Interprofessional), creixin, no tenen l'efecte de resiliència de la situació laboral que asseguri la no generació d'un nombre significatiu de biografies laborals amb precarietat vital. En definitiva, a la llum de les informacions de l'última EPA, no sembla aventurat afirmar que encara queda molt per fer -entre altres coses reformar, en clau d'estabilitat laboral i de devolució al treball retribuït del seu caràcter socialment inclusiu, les reformes laborals- per a superar la situació descrita per Luis Enrique Alonso, en la que "la cerca de la competitivitat universal, de l'adaptació a la demanda, de la flexibilitat radical, afecta a tots (també es produeix una desestabilització dels que gaudeixen d'estabilitat, amb els seus efectes 'ganga' laborals que posen a persones molt qualificades a preus de saldo) però, sobretot, als socialment, culturalment i econòmicament més desprotegits, ja que els sotmet als imperatius dels McJobs o les ocupacions de mala qualitat". O, altrament dit, als imperatius dels "Minijobs" a la balear.