Publicat
originalment a dBalears (18-03-2019)
Richard Sennett a la seva obra
"La corrosió del caràcter" ens explica que, entre "les
conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", està el
malestar (el caràcter corroït) que a la gent que pateix la precarietat
provoquen els eufemismes sobre la seva situació, o sobre les polítiques que
s'implementen per a, suposadament, facilitar projectes de, per dir-ho d'alguna
manera, relatives bones vides laborals. Val la pena recordar que Sennett en el citat
text, la primera edició del qual és de l'any 2000, ja ens advertia que
"... en l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per a suavitzar
l'opressió que exerceix el capitalisme".
Fet i fet, en la política de les
acaballes del segon decenni del segle XXI proliferen força aquests eufemismes,
que sovint s'acosten perillosament a la falsedat. Un exemple de desconstrucció
de la veritat en matèria de lluita contra la precarietat laboral es va produir
al Consell de Ministres del passat divendres, 8 de març. Anem a pams:
La literalitat de la referència
oficial de la reunió ministerial, sota el títol de "mesures contra la
precarietat laboral", era la següent: “El Real Decreto-ley aprobado en el Consejo de Ministros modifica el Texto
Refundido del Estatuto de los Trabajadores para establecer la obligatoriedad de
registrar el inicio y la finalización de la jornada laboral. De esta forma, se
garantiza el cumplimiento de los límites del horario de trabajo y se posibilita
el control por parte de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social. Se
facilita, así, la resolución de discrepancias en cuanto a la jornada y por
tanto, sobre el salario...”.
No obstant això, al BOE de 12 de
març, que publicà el susdit Reial decret llei, el registre de la jornada
laboral i dels horaris realment realitzats deixa de ser obligatori. Ara resulta
que haurà d'implantar-se "mediante
negociación colectiva, o acuerdo de empresa, o, en su defecto, decisión del
empresario, previa consulta con los representantes legales de los trabajadores
en la empresa”.
Una mesura que, segons l'anunciat,
a ben segur hauria estat molt eficaç per a combatre alguns dels aspectes (com
ara prolongacions de jornades no retribuïdes, contractes a temps parcial que
veritablement fan jornades de temps complet, incertesa en la turnicitat, etc.)
de la precarietat laboral característica dels sectors de serveis, tan
majoritaris a les Illes Balears, s'ha quedat en pólvora mullada, fogueig
efectista sense efectes en la millora de les vides laborals de la gent.
Mala peça al teler. En l'època de
la precarietat integral, per a combatre el neofeixisme es requereixen
polítiques reals –i no d'artifici- que restitueixin seguretats a partir de les
quals la gent no estrictament rica pugui prosperar i viure vides que valguin la
pena ser viscudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada