La meva aproximació a la
desobediència civil té a veure amb la meva llarga militància sindical, en la
qual les lectures de K. Marx van ser força importants. Val a dir que el
sindicalisme és una lluita antiga i constant per viure veritablement en
llibertat, és a dir, sense la necessitat de demanar permís. En paraules de Marx
"(...) l'home [i la dona, és clar] que no posseeixi altra propietat que la
seva pròpia força de treball, en qualsevol situació social i cultural, ha de
ser l'esclau dels altres homes, que s'han apoderat de la propietat de les
condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d'aquests,
és a dir: només pot viure amb el seu permís". El sindicalisme de classe
és, idò, desobediència!
Hi ha hagut, per descomptat,
altres lectures cabdals. Entre elles la del psicòleg social Erich Fromm
("Una persona pot arribar a ser lliure mitjançant actes de desobediència,
aprenent a dir no al poder. Però no només la capacitat de desobediència és la
condició de la llibertat; llibertat és també la condició de la desobediència.
Si tem a la llibertat no puc atrevir-me a dir 'no', no puc tenir el coratge de
ser desobedient"). Un altre referent intel·lectual de la desobediència
civil -i de tantes altres coses- és Albert Camus, que descriu a l’"Homme
révolté" com "un home que diu no. Però negar no és renunciar: és un
home que diu sí des del seu primer moment...".
Sempre tinc presents paraules
que em connecten amb els moviments socials avui dia més desobedients: l'ecologista
("Llavors dic: transgredeix la llei. Fes que la teva vida sigui un fre per
aturar la màquina. El que jo he de fer és procurar per tots els mitjans no
prestar-me a servir a l'error que condemno" -Henry David Thoreau-); i el
feminista ("Parlant en termes generals, la principal distinció entre
nosaltres, entre les que per estar fora de la societat som estranyes, serà que,
mentre vostès faran ús dels mitjans subministrats per la seva posició... la
millor manera en què podem ajudar-los a evitar la guerra no consisteix a
repetir les seves paraules i a seguir els seus mètodes, sinó a trobar noves
paraules i crear nous mètodes -Virginia Woolf).
I, últimament, he incorporat
un imprescindible referent de la desobediència civil: el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart. Desitjar un món millor i
indignar-se, sovint no
basta. Cal, sovint, desobeir!
Publicat originalment a dBalears (08-04-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada