Parlem de la classe treballadora de les Illes Balears

Publicat originalment a “Illa Global” (02-06-2019)

Però, n'hi ha de classe treballadora? La pregunta és pertinent perquè part de l'esquerra majoritària -la que ha abraçat acríticament el neoliberalisme, encara que sigui practicant un "neoliberalisme progre", del tot inconsistent amb objectius estructuralment igualitaris- durant molt de temps ha sostingut que, en general, i, particularment a casa nostra, el que veritablement articulava la nostra societat eren els diferents extractes d'una classe mitjana que no deixava d' "eixamplar la seva base".

En segon lloc, no es pot negligir que no va ser una reedició editorial de, posem per cas, "El Capital" de Karl Marx la que va desfer l'ensomni del progressisme neoliberal. Va ser el multimilionari Warren Buffett qui, el 2013, posés les coses en el seu lloc, i proclamés amb tot el "sentit comú" que "hi ha una guerra de classes, i l'estam guanyant els rics". A partir de la declaració de Buffett, el Banc Mundial va començar a parlar de "classes vulnerables" com a conseqüència del que el Fòrum de Davos va denominar "poblacions sobrants en el mercat de treball".

I, en tercer lloc, val la pena recordar que, en el context del procés d'inversió dels ascensors socials, descrit per Oliver Nachtwey en la seva imprescindible obra intitulada "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", Guy Standing va llançar el concepte de "precariat". Des de la publicació, el 2011, del llibre en el qual Standing va argumentar que el precariat és una nova classe social, la polèmica no ha cessat. Hi ha divisió d'opinions sobre si estam o no en presència de, en puritat, una nova classe social. En qualsevol cas, amb la precarietat estructural realment existent, sembla poc discutible que "pot arribar-se a una tirania de la majoria, simplement perquè el precariat està desorganitzat no se li para esment a causa de la seva atomització i manca de veu en el procés polític" (Guy Estanding en "El Precariat"). Per exemple, les kellys estan presents en el procés polític, i comencen a esser els "riders" de Glovo, però no hi són les treballadores de "call centers", o les persones que treballen en el "servei domèstic". Tampoc hi són, ni se les espera, els treballadors i les treballadores dels tours turístics gratuïts. Són les cambreres de pis part de la classe treballadora, i la resta de col·lectius del precariat?

Tant se val. El que és veritablement rellevant és aplicar en aquestes contrades el missatge d'aquell grafit a una paret d'un barri d'una ciutat de Llatinoamèrica que deia: "Proletaris del món uniu-vos. Últim avís". Sí, últim avís per a capgirar el paradigma on la desigualtat ha deixat de considerar-se un defecte del sistema o del model econòmic per a esdevenir, sense embuts , en un recurs de competitivitat, productivitat, i creixement. Competir a força de produir més creixement del mateix és accelerar la irreversibilitat de la crisi ecològica-climàtica. Per això, avui és una entelèquia sostenir que el conflicte capital-treball és dissociable del conflicte capital-canvi climàtic, o capital-planeta.

Una vegada justificada la pregunta, intentaré abordar la qüestió suggerida en el títol d'aquestes línies. Per a això recorreré a l'Enquesta de Població Activa (EPA). Les dades de 2018, en termes de mitjana, i presentades per l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), permeten observar que la població major de 16 anys, és a dir, la que està en edat d'incorporar-se a l'anomenat "mercat de treball", arriba a la xifra de 982.700 persones (50,4% dones vs 49,6% homes); que la població activa (la que està ocupada, més la que desitja o necessita estar-ho) s'estima en un total de 633.100 persones, de les quals un 54% són homes i un 46% dones. Primera conclusió: El 64% de la població illenca major de 16 anys no és inactiva. Altrament dit, no són rendistes, ni persones dedicades exclusivament a les tasques de la llar, ni pensionistes o jubilades, ni estudiants.

Ara bé, aquesta dada no resol l'interrogant plantejat. Per a continuar intentant-ho cal saber que la xifra de persones ocupades, assalariades o no assalariades (ocupadors, autònoms sense assalariats o independents, cooperativistes, i persones que ajuden al negoci familiar), és de 560.100 (54% homes vs 46% dones), i que la xifra de població aturada és de 72.900 (56% homes vs 44% dones). En aquest punt, val la pena advertir que, en l'era de l'emprenedoria i l'autoocupació neoliberal, és freqüent que les societats combinin altes taxes d'ocupació amb altes taxes de precarietat a força de jivaritzar en extrem les seguretats en l'ocupació amb falsos autònoms, falsos cooperativistes, contractes de curta i molt curta durada, etc.

En qualsevol cas, la dada definitiva per contestar la pregunta de si hi ha de classe treballadora és la que fa referència a la població assalariada. Idò, aquesta s'enfila a la xifra de 456.800 persones, de les quals un 51% són homes i un 49% dones. Per tant, tenim una població treballadora que, almenys, representa un 46% la població major de 16 anys, un 72% de la població activa, i un 82% de la població ocupada.

La classe treballadora de les Illes Balears té, idò, un pes prou rellevant. Però, aquesta població que forma la classe treballadora illenca és extraordinàriament heterogènia, i molt desigual. En ella conviuen les situacions de bones posicions socioeconòmiques, amb les feridores situacions de precarietat vital de les persones treballadores pobres. Potser per això és també escaient preguntar-se pel seu paper en el procés de canvi social.

Certament, això són figues d'un altre paner, però si es vol fer una aproximació a aquest debat, resulta del tot recomanable el llibre que han coordinat Adrián Tarín Sanz i José Manuel Rivas Otero en el que, sota el títol de "La clase trabajadora. ¿Sujeto de cambio en el siglo XXI?, hi fan una polièdrica i imprescindible reflexió sobre aquest assumpte un selecte grup de pensadors i pensadores. Amb ells i elles,  pensem-hi nosaltres!