En
temps de banalització de l'autoritarisme i de repunts neofeixistes, calen més i
millors polítiques públiques de memòria. Garantir la veritat, la justícia i la
reparació de totes les víctimes de la Guerra Civil, i de la repressió
franquista una vegada acabada aquesta, és un dret de lesa democràcia i que,
alhora, l'enforteix. Sens dubte, memòria democràtica és també –no fos cosa que
el negacionisme de la nostra història imposi la mentida segons la qual la
imperfecta democràcia actual vingué únicament del bon què fer dels caps pares
de la Transició– no deixar en l'oblit la lluita antifranquista una vegada la
dictadura s'hagué consolidat. Per això, ens sembla obligatori que, entorn del
trentè aniversari de la seva mort, recordem, encara que sigui amb aquestes
poques línies, Marcos Peralta Morcillo.
Marcos
Peralta, nascut el 1924 al poble de Génave, Jaén, arribà a Palma un 17 de gener
de l'any 1940. Des de llavors, per la tradició familiar, la repressió soferta i
el seu primerenc comprimís polític, va ser un d'aquells nouvinguts a Mallorca
que, amb la motxilla ben plena de principis republicans, democràtics, i de
justícia social, va adoptar Mallorca com casa seva. Els anys 40 no era fàcil
arribar a l'illa. Al llibre ‘Mallorca i el món obrer’, Marcos Peralta explica a
Llorenç Capellà la seva arribada a Mallorca: "Vaig embarcar-me al port de València amb el meu pare, però quan
arribàrem a Ciutat la policia ens retornà a la Península. Deien que aquí no
s'hi podia venir a treballar". Tornen cap a València, el pare de
Marcos torna al poble, i ell embarcà novament cap a Mallorca. Persistent en els
seus objectius des de jove, Marcos Peralta és una d'aquestes persones que han
fet que la identitat de la Mallorca d'aquest segle XXI tingui força elements de
pluralitat, diversitat, i acolliment. Els canvis sociodemogràfics dels anys
50-60 provocats per l'expansió del turisme són part de la nostra moderna identitat,
però també ho són, d'alguna manera, les vides de lluita antifranquista i a
favor de la democràcia, protagonitzades per persones com Marcos Peralta.
Ja
instal·lat a Mallorca, comença ben aviat la seva activitat política
clandestina. "Cuando tomé más conocimiento
fue hacia el 1943", afirma a l'entrevista que pertany a l'arxiu de
CCOO de les Illes Balears i fou realitzada l'abril del 1986 per Antoni Company
i Bonet, publicada a la revista sindical ‘Unitat’, i reproduïda en el segon
volum de ‘Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del
moviment obrer (1930-1950)’ de David Ginard. I, des de llavors, és un no parar:
militant en el Partit Comunista, activista sindical, promotor de moviments
vaguístics, impulsor de moviments veïnals, com el de la vaga d'usuaris
d'autobusos al barri palmesà de Son Rapinya, organitzador a Mallorca de la
plataforma d'oposició al sindicat vertical franquista Oposició Sindical Obrera,
protagonista de diverses detencions policials, víctima de tortures (en la citada
entrevista d'Antoni Company, n'explica alguna amb detalls esgarrifadors), i
processat pel Tribunal d'Ordre Públic. Peralta participa, com a part fonamental
de la lluita antifranquista de final dels anys 60 i principi dels 70, en la
creació de les primeres Comissions Obreres de Mallorca, i, posteriorment, en la
seva transformació en sindicat del qual assumeix durant uns anys el càrrec
honorífic de president. Va ser comunista i sindicalista fins que mori el 29
d'octubre de 1989.
Nosaltres
el volem recordar en la seva coherència de lluitador incansable per a una
societat més democràtica i més justa. Ho feim amb unes paraules seves en
resposta, cap al 1977, a una pregunta de Llorenç Capellà, i que avui, en ple
declivi de la identitat de classe a conseqüència de l'auge del capitalisme
global, són força escaients: "Faig
feina i visc, què vols que et digui? No som ric, però puc viure. Tenc els fills
grans i treballen... De tota manera, aquesta situació estable de la qual he
arribat a gaudir no suposa cap ideal per a la classe treballadora. Hi ha altres
coses, a més del pa, que ens corresponen...". Ben conscient que la
seva lluita era la de l'emancipació de la classe treballadora, ell no va deixar
la lluita, va continuar sense defallir mai en la defensa dels treballadors i
treballadores, sempre, fins a la seva mort, ara fa trenta anys.
Signat
per Rafael Borràs, Manolo Cámara, Antoni Company, Pep Vílchez i publicata
originalment a Diario de Mallorca (31-10-2019 ) i a l’Ara Balears (01-11-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada