Pàgines

dilluns, 4 de novembre del 2019

Marcos Peralta i la memòria de la lluita antifranquista



En temps de banalització de l'autoritarisme i de repunts neofeixistes, calen més i millors polítiques públiques de memòria. Garantir la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes de la Guerra Civil, i de la repressió franquista una vegada acabada aquesta, és un dret de lesa democràcia i que, alhora, l'enforteix. Sens dubte, memòria democràtica és també –no fos cosa que el negacionisme de la nostra història imposi la mentida segons la qual la imperfecta democràcia actual vingué únicament del bon què fer dels caps pares de la Transició– no deixar en l'oblit la lluita antifranquista una vegada la dictadura s'hagué consolidat. Per això, ens sembla obligatori que, entorn del trentè aniversari de la seva mort, recordem, encara que sigui amb aquestes poques línies, Marcos Peralta Morcillo.
Marcos Peralta, nascut el 1924 al poble de Génave, Jaén, arribà a Palma un 17 de gener de l'any 1940. Des de llavors, per la tradició familiar, la repressió soferta i el seu primerenc comprimís polític, va ser un d'aquells nouvinguts a Mallorca que, amb la motxilla ben plena de principis republicans, democràtics, i de justícia social, va adoptar Mallorca com casa seva. Els anys 40 no era fàcil arribar a l'illa. Al llibre ‘Mallorca i el món obrer’, Marcos Peralta explica a Llorenç Capellà la seva arribada a Mallorca: "Vaig embarcar-me al port de València amb el meu pare, però quan arribàrem a Ciutat la policia ens retornà a la Península. Deien que aquí no s'hi podia venir a treballar". Tornen cap a València, el pare de Marcos torna al poble, i ell embarcà novament cap a Mallorca. Persistent en els seus objectius des de jove, Marcos Peralta és una d'aquestes persones que han fet que la identitat de la Mallorca d'aquest segle XXI tingui força elements de pluralitat, diversitat, i acolliment. Els canvis sociodemogràfics dels anys 50-60 provocats per l'expansió del turisme són part de la nostra moderna identitat, però també ho són, d'alguna manera, les vides de lluita antifranquista i a favor de la democràcia, protagonitzades per persones com Marcos Peralta.
Ja instal·lat a Mallorca, comença ben aviat la seva activitat política clandestina. "Cuando tomé más conocimiento fue hacia el 1943", afirma a l'entrevista que pertany a l'arxiu de CCOO de les Illes Balears i fou realitzada l'abril del 1986 per Antoni Company i Bonet, publicada a la revista sindical ‘Unitat’, i reproduïda en el segon volum de ‘Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)’ de David Ginard. I, des de llavors, és un no parar: militant en el Partit Comunista, activista sindical, promotor de moviments vaguístics, impulsor de moviments veïnals, com el de la vaga d'usuaris d'autobusos al barri palmesà de Son Rapinya, organitzador a Mallorca de la plataforma d'oposició al sindicat vertical franquista Oposició Sindical Obrera, protagonista de diverses detencions policials, víctima de tortures (en la citada entrevista d'Antoni Company, n'explica alguna amb detalls esgarrifadors), i processat pel Tribunal d'Ordre Públic. Peralta participa, com a part fonamental de la lluita antifranquista de final dels anys 60 i principi dels 70, en la creació de les primeres Comissions Obreres de Mallorca, i, posteriorment, en la seva transformació en sindicat del qual assumeix durant uns anys el càrrec honorífic de president. Va ser comunista i sindicalista fins que mori el 29 d'octubre de 1989.
Nosaltres el volem recordar en la seva coherència de lluitador incansable per a una societat més democràtica i més justa. Ho feim amb unes paraules seves en resposta, cap al 1977, a una pregunta de Llorenç Capellà, i que avui, en ple declivi de la identitat de classe a conseqüència de l'auge del capitalisme global, són força escaients: "Faig feina i visc, què vols que et digui? No som ric, però puc viure. Tenc els fills grans i treballen... De tota manera, aquesta situació estable de la qual he arribat a gaudir no suposa cap ideal per a la classe treballadora. Hi ha altres coses, a més del pa, que ens corresponen...". Ben conscient que la seva lluita era la de l'emancipació de la classe treballadora, ell no va deixar la lluita, va continuar sense defallir mai en la defensa dels treballadors i treballadores, sempre, fins a la seva mort, ara fa trenta anys.

Signat per Rafael Borràs, Manolo Cámara, Antoni Company, Pep Vílchez i publicata originalment a Diario de Mallorca (31-10-2019 ) i a  l’Ara Balears (01-11-2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada