Publicat
originalment a https://www.illaglobal.com/
(19-12-2019)
A
mitjans de novembre passat es va publicar l'informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la
riquesa mundial que, segons
tota l'expertesa, és l'anàlisi més completa i explicativa de la riquesa global
(no només de l'ingrés), i de la desigualtat. El resum més contundent podia ser
que l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix
menys de l'1%. I, pel que fa al Regne d'Espanya, la dada més feridora és que en
els últims 10 anys -període en el qual la classe mitjana-baixa no ha deixat
d'empobrir-se, i s'ha donat un històric estirabot de la pobresa laboral- el
nombre de persones milionàries s'ha més que quintuplicat, passant de 172.000
persones l'any 2000, als, fa no fa, 979.000 a mitjan de 2019. Espanya ja ocupa
el desè lloc en el rànquing mundial de persones milionàries.
Els
conceptes de riquesa (acumulació) i desigualtat (creixent) són claus per a
l'anàlisi del capitalisme actual que, en paraules de la sociòloga i economista
estatunidenc Saskia Sassen, s'ha transformat d'un capitalisme de producció i
explotació del treball humà, a un capitalisme de l'extractivisme i de les
expulsions. Ara mateix, en termes de democràcia amb impuls igualitari, el gran
problema econòmic de la humanitat no són els vaivens del PIB, de l'ocupació en
termes quantitatius, de les xifres de comerç internacional, o d'altres agregats
macroeconòmics neoclàssics que puguin (o no) estar presagiant una nova crisi.
El gran problema macroeconòmic global és el creixement arreu de les classes
subalternes-plus, és a dir, les classes expulsades.
Les
causes de la creixent expulsió de molta gent de les, diguem-ho així,
construccions socials que, més o menys, garanteixen una vida decent són
polièdriques. Tenen, entre d'altres, causes geoestratègiques (les guerres com a
exemple molt rellevant), socioambientals (a tall d'exemple, la injustícia
climàtica), o de mala governança global, que provoca emergències com la social
de les grans desigualtats o la de les migracions. Però, en aquestes línies em
centraré en una concreta d'aquestes causes: les reformes sociolaborals de tall
neoliberal que en els últims anys recorren bona part del món.
Comencem
amb una dada que, malgrat que potser és poc coneguda, és una de les claus per
entendre el perquè de la situació de desigualtat a la que fa referència
l'esmentat informe del Credit Suisse: des de 2018 hi ha hagut reformes laborals
en més de 100 països en els cinc continents del món, i, en tots els casos, els
treballadors i treballadores han perdut drets i garanties, provocant-lis pèrdua
de renda. Moltes d'aquestes reformes s'han desplegat en els estats membres de
la UE, sent la més bèstia, sens dubte, l'aplicada a Grècia. A aquest tsunami de
normativa laboral, que situa la precarietat en el nucli constituent de les relacions
laborals -que, per cert, venia precedit d'institucionalitzacions de precarietat
laboral, com ara la introducció en 2003 dels MiniJobs a Alemanya-, pertanyen
les reformes laborals espanyoles de 2010 i 2012.
Però,
el "fantasma de la precarietat laboral" no és història. Ans al
contrari, continua recorrent el món amb exemples tan sagnants com la
ultraliberal reforma laboral que ha aplicat Bolsonaro al Brasil, o la brutal
retallada de drets laborals i sindicals que ha significat la Llei 345/2012 de
"Productivitat i Competitivitat" (sic) al Perú. Les de Brasil i el
Perú són només dos exemples de reformes laborals i de retallades socials que
estan en la base del malestar dels pobles en gran part d'Amèrica Llatina. No
debades, en aquella part del món s'estan lliurant ara mateix dues grans
batalles amb el capitalisme extractivista: i) La lluita contra l'extracció dels
recursos naturals (cal recordar que Amèrica Llatina continua sent la regió del
món amb més assassinats de defensores i defensors ambientals). ii) Contra l'ofensiva
del capital financer en la seva pretensió d'empitjorar la precària situació de
les pensions de jubilació (una dada a retenir és que l'OIT calcula que més de
la meitat de les persones majors d'Amèrica Llatina no aconsegueix rebre una
pensió d'un sistema contributiu, per la qual cosa es veuen forçats a romandre
en el mercat laboral formal o informal). El cas de la batalla per les pensions
al Brasil em sembla especialment significatiu pel seu gran pes demogràfic, i,
per tant, per l'ingent negoci per al capital financer que representa aquest
"mercat de pensions". No obstant això, afegiria que el cas de Xile té
un simbolisme fora mida perquè allò que problematitza el massiu moviment popular
contra Sebastián Piñera és la estructural injustícia del model dels chicago boys de la cruel dictadura
pinochetista.
Per
una altra banda, en aquesta part de l'Atlàntic estam assistint a unes grans i
exemplars mobilitzacions a França contra les retallades de les pensions que vol
aplicar el Govern d'Emmanuel Macron, en la més pura estratègia del capitalisme
de l'extracció de drets a les capes més febles de la societat. Tot plegat,
mentre és gairebé segur que l'informe del Credit Suisse sobre la riquesa
mundial de l'any que ve tornarà a ser la radiografia d'una dinàmica de
desigualtat vergonyosa.
Al
meu entendre, és gairebé segur que, davant les dificultats d'engegar un nou
cicle llarg (i més o menys segur) de creixement econòmic mundial, el
capitalisme realment existent donarà una nova volta de rosca a aquesta dinàmica
extractivista. L'estratègia de reduir costos salarials i drets socials em temo
que agafarà noves volades. En aquest sentit, en aquestes contrades té força
importància, més enllà de la seva composició, el pla d'actuació del nou govern
del Regne d'Espanya. La qüestió clau és si, com a mínim, posarà en marxa una
agenda de resistència a l'estratègia extractivista sense complexos. En el
context actual, la resistència governamental significa desactivar els
artefactes institucionals més extractius, com ara la Reforma Laboral del PP, la
"llei mordassa", garantir unes pensions dignes, fer real el dret
l'habitatge, defensar els béns comuns... Altrament dit, les classes subalternes
necessitam que es desfacin les xarxes legals més precaritzadores per a tenir
més capacitat de resistència als processos de despossessió.
En
qualsevol cas, a Mallorca, i a molts llocs del món, la mobilització social
contra l'expulsió social i la precarietat vital és la mateixa resistència per a
poder viure de debò en pau. A tocar l’any nou, sembla que en 2020 continuarà
sent necessari omplir carrers i les places en reivindicació per a tothom de
vides volgudes, i que valguin la pena ser viscudes. Tant a Mallorca com, posem
per cas, a Xile, continuarà tenint molt sentit fer-ho amb la resistent cançó de
l'estimat Victor Jara: "Es el canto
universal / Cadena que hará triunfar / El derecho de vivir en paz / El derecho
de vivir en paz".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada