Per una nova conceptualització (i politització) de les precarietats

I.- "Conceptualitzar és polititzar" són unes sàvies paraules de la filòsofa feminista Celia Amorós. Efectivament, haver conceptualitzat -en el sentit d'organitzar o classificar en conceptes- les discriminacions que pateixen les dones és, sens dubte, part essencial de les reeixides lluites del moviment feminista d'aquest principi de segle XXI que, segurament com mai en la seva llarga història, s'ha polititzat en el sentit més noble de qüestionar d'arrel el poder patriarcal. Per això, com ha succeït sempre, quan el patriarcat se sent amenaçat es defensa i, com l'amenaça actual és summament potent, ho fa amb summa virulència, fins i tot amb una expressió partidària (Vox) masclista sense complexos. Tanmateix, la pretensió d'aquestes línies no és tractar sobre feminismes.

II.- En qualsevol cas, la, diguem-ho així, màxima de Celia Amorós em serveix d'intel·ligent consell per fer una aproximació, encara que sigui només a mena d'esbós, a una actualització de la conceptualització de les precarietats (laboral i vital), i, polititzar el seu tractament d'ara mateix. En aquest sentit, sembla fora de tot dubte que una correcta conceptualització de la precarietat laboral del nostre temps s'ha de fer en el marc de l'agudització del desequilibri a les relacions laborals, amb un clamorós abandó de qualsevol intent, per il·lusori que fora, de flexi-seguretat. A això s'hi ha d'afegir el deteriorament de la qualitat -i perspectiva de millora- d'allò que s'ha conegut com a "estat del benestar". La crisi de 2008-2012, la sobredosi d'austeritat aplicada a la UE, i, particularment, al Regne d'Espanya, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, les reformes del sistema de pensions públiques, basades en la contenció de la despesa i no en l'obtenció de més i millor finançament, han creat una nova situació en la que, per una banda, la majoria de les ocupacions amb antiguitat han vist els ascensors socials aturats (o, en el millor dels casos, alentits), i, per un altre costat, les noves ocupacions són, excepte excepcions, generalment de les classes privilegiades, ocupacions car, donada la seva escassa capacitat d'integració social, associar-les quelcom semblant a ascensors socials és quimèric. Els efectes de tot plegat són, per exemple, que, segons un recent informe del Banc d'Espanya, el 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats tot just ho va fer un 1,3%, o que al fenomen de la pobresa laboral hàgim d'afegir-hi el de les pensions de pobresa.

III.- Una actualitzada conceptualització de la precarietat laboral -que gairebé sempre esdevé en precarietat vital- que es vulgui avaluar precisa indicadors menys convencionals que els emprats fins a la Gran Recessió Global. Els clàssics (afiliació a la seguretat social, Enquesta de Població Activa, atur registrat administrativament, registres de contractes, costos laborals, etc.) han quedat seriosament devaluats per a mesuraments no purament quantitatius. Per exemple, en termes de precarietat, de què ens informa un hipotètic augment de l'ocupació amb contracte fix, si aquesta ocupació és, veritablement, inestable per la pèrdua de protecció davant qualsevol acomiadament, i amb salaris low cost? Si volem conèixer la realitat de la situació vital de la gent a causa a la seva condició laboral, necessitam una altra mirada a la que es fa exclusivament a partir de valors, principis, i biaixos mercantilistes neoclàssics. En aquest sentit, tenen força importància els indicadors demoscòpics, altrament dit, els que ens informen què opina el poble de plegat. Fixem-nos que el macro baròmetre del CIS del proppassat octubre ens dona una pista prou esclaridora: El 23,1% de la ciutadania de les Illes Balears manifesta que el problema que més li afecta personalment és el relacionat amb la qualitat de l'ocupació. Sobre aquesta dada convé apuntar tres afegitons: a) En el conjunt del Regne d'Espanya aquest percentatge és del 16.1%, i aquesta diferència força significativa del 7% ens situa en zona de pole position en el rànquing de Comunitats Autònomes. d) Si només es fes aquesta pregunta a la població assalariada, amb absoluta seguretat els percentatges serien bastant més alts. c) En aquesta part dels baròmetres del CIS no ha existit cap dubte pel que fa al seu rigor metodològic i de presentació, ja que la problematització de la "cuina" aplicada s'ha circumscrit a l'àmbit electoral.

IV.- D'un temps ençà -encara que amb bastant resistència numantina del mainstream polític, econòmic, i de bona part de l'acadèmic- l'existència de treballadors i treballadores pobres està socialment acceptada. Ara toca donar visibilitat a la pobresa associada a una pensió, és a dir, a allò que podríem denominar "les pobres pensions" com a element explicatiu de la nova conceptualització de les precarietats socials. En aquest sentit, no podem negligir que l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) ens acaba de fer a mans les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any 2018, que ens permet conèixer les xifres de la pobresa laboral (29% del total de persones assalariades no arriben a una retribució anual equivalent al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, als 10.302,60 €), i, per allò que  en aquest punt interessa, la magnitud de les pobres pensions: 45.246 pensionistes (gairebé una de cada quatre) cobraren una pensió anual que no arribà als 6.250 €.

V.- Ulrich Beck, en definir el que ell anomenà la societat del risc, escrivia que "sense seguretat material [un habitatge, un lloc de treball segur,...] no existeix llibertat política ni, per tant, democràcia pròpiament tal, sinó, més aviat, una situació de risc i amenaça generalitzada per part de règims i ideologies de tall totalitari". Ha plogut molt d'ençà que el sociòleg alemany va escriure "Un nou món feliç" (Paidós, 2000), però les precarietats (sociolaborals i, conseqüentment, vitals), una vegada conceptualitzades pels temps actuals, han de ser, ara més que mai, polititzades com a construccions socials corrosives per a una democràcia amb reeixida cohesió social. És fonamental, doncs, el desmuntatge de l'entramat normatiu que les sustenta, i la generació de nous drets incondicionals que permetin engegar processos de resiliència per a aconseguir que tothom, ara si, pugui viure vides més volgudes, i en llibertat de debò. Aquest és un repte essencial perquè, en paraules de Rob Riemen ["Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme", Arcàdia, 2017], "el retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". Vius i ungles!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-12-2019)