Les persistents bretxes de gènere en els treballs

Avançat el segle XXI, i en plena quarta ona del feminisme, sembla fora de qualsevol dubte que el moviment per a la igualtat de gènere és imparable. S'ha avançat molt, però, no obstant això, queda molt per fer. Les estructures socials de l ‘heteropatriarcat són tossudament resistents, i resilients a les conquestes d'igualtat de debò entre dones i homes. Un dels àmbits on es manifesten amb tota cruesa aquestes forassenyades resistències és en els treballs, concretament en el treball mercantilitzat, per tant, remunerat (el que normalment anomenam ocupació), i en el treball absolutament vital per a la vida, però que no es remunera, ni és valorat econòmicament i/o socialment (el conegut com treball de cures).

Les anomenades bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral són l'expressió d'aquesta persistència en la discriminació de les dones. Les dades de les Illes Balears són tossudes, i, en matèria de treball remunerat, l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE) del proppassat any 2019 ens informa que, en termes de mitjana anual, existiren, entre d'altres, les següents bretxes: a) La taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho) masculina és més d'un 10% superior a la femenina, concretament, d'un 69,49% per als homes, i d'un 59,39% per a les dones. b) La taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestats han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució) masculina és d'un 62,34%, per un 51,42% en el cas de les dones, és a dir, el gap frega l'11%. c) La població assalariada (470.900 persones) és, amb un 60%, majoritàriament masculina, però la temporalitat és un 2,2% més gran entre les dones. d) En qualsevol cas, d'aquest primer grup de dades, allò més rellevant és que la precarietat laboral segueix tenint cara de dona: La població ocupada a temps parcial és molt majoritàriament femenina (un 70% del total).

Paga molt la pena fer un comentari especial sobre la taxa d'atur que, per a ambdós sexes, fou d'un 11,74% (10,29% d'homes, 13,41% de dones). Un gap a la taxa d'atur femení superior al 3% és quelcom no vist, al menys en el darrer decenni. D'ençà de 2010, la taxa d'atur femenina s'havia situat per sota de la masculina en la majoria dels anys, i, en els pocs que ho havia fet per sobre, mai no ho havia fet amb una diferència superior al 1,65% que es registrà el 2012. L'alentiment en la creació d'ocupació –encara que sigui efímera, de baix cost i generadora de pobresa laboral- comença a afectar més a les dones que als homes?

Per acabar aquest bloc de dades anotem que, tal com succeeix en els darrers anys, les dones tenen una formació superior als homes. A tall d'exemple, el 41% de la població femenina ocupada ha acabat estudis  superiors, mentre que el percentatge d'homes ocupats amb aquest nivell de formació tot just arriba al 30%. Per una altra banda, les dones ocupades en el sector públic –que, en general, requereix un major grau d'objectivitat i transparència en la meritocràcia- són, amb més del 52%, majoritàries.

No obstant això, aquestes millors posicions formals (nivell formatiu i major presencia en el sector públic), no impedeix que la precarietat sociolaboral sigui de major intensitat per a les dones. Això és un fet corroborat per l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal de 2018, entre altres coses, ens informa de: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.153 €, sent el dels homes de 20.767 €, i el de les dones de 17.409 €. Per tant, la bretxa salarial de gènere supera el 19%. 2. La pobresa laboral extrema (persones amb un salari anual que no arriba al Salari Minin) afecta majoritàriament a les dones, car, del total de persones assalariades (534.832), un 29,2% (156.468 en termes absolutes) no arribà a un salari anual de 10.303 €. D'aquest grup de persones assalariades pobres, un 52,6% són dones.

Pel que fa a les pensions, les dades de l'AEAT són prou esclaridores de la persistència estructural de les bretxes de gènere: Una pensió mitjana, ja relativament pobre (14.382 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 38%, car la pensió dels homes és de 16.717 €, mentre que la de les dones és de només 12.132 €. No cal dir que les pensions que no arriben al Salari Mínim són molt majoritàriament pensions de dones.

Per reblar el clau, fem sis cèntims sobre bretxes de gènere en els treballs no remunerats. Recordem que fa algunes setmanes l'ONG Oxfam Intermón publicà un informe sota el títol de "Temps per a les cures", que posava en relleu el "motor ocult" que representen aquest tipus de feines, i quantificava que tres quartes parts del treball de cures no remunerat que es fan al món recauen en la població femenina. L'estudi calcula que dones i nines hi dediquen 12.500 milions d'hores diàries, fet que representa una contribució a l'economia d'almenys 9,7 bilions d'euros anuals. Com, malauradament, per aquestes contrades els impactes de tota mena del treball no mercantilitzat no es mesuren, i, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesuram afecta a les decisions que prenem”, és difícil de saber del cert les bretxes de gènere en aquest àmbit. Però, a mode indiciari, apuntem que, segons l'EPA, les dones són el 86,5% de la població inactiva illenca que declara ser-ho perquè es dedica a les tasques de la llar, i que de les dades de la Seguretat Social, es desprèn que, d'un total de 1.480 excedències per cura de familiar tramitades durant el 2019, un 85% varen ser sol·licitades per dones.

Per acabar, dues reflexions: Les dades presentades tenen les limitacions de les metodologies d'unes estadístiques oficials impermeables a la terrabastada de la darrera gran crisi i de les Reformes Laborals, que han revolucionat els marcs laborals i socials. Les bretxes de gènere serien, amb tota seguretat, més grans si incorporéssim metodologies de la epistemologia popular. La segona reflexió final és per a no deixar de dir que el context de precarietat integral fa que les bretxes de gènere representin un plus de precarietat per les dones. Per tot plegat, la mobilització del 8 de març és tant justa com necessària.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-03-2020)