Per esvair les pors socials: Renda Bàsica!

Publicat a Diario de Mallorca (30-03-2020)

I.- La traducció més literal de wishful thinking és il·lusió, però en la politologia i en la sociologia del treball anglesa és una expressió sovint emprada per definir la presa de decisions i l'articulació d'estratègies d'acord amb el que desitgen els qui decideixen i posen en marxa determinats plans. Aquesta expressió té un clar biaix negatiu en estar associada a programes il·lusoris, sabent que ho són. Per exemple, per molt que el neoliberalisme hagi convertit, especialment des dels anys 70 i 80 del segle passat, la "teoria del degoteig", en la, diguem-ho així, "veritat econòmica canònica", aquesta teoria, segons la qual afavorir a la població més rica –a les persones i empreses que major capital acumulen- tendeix al seu torn a afavorir a la resta de la societat, mitjançant la filtració d'un degoteig que "mulla" a la resta de les classes socials menys riques, no deixa de ser un immens wishful thinking.

El cas és que es corre el risc que per fer front a la crisi economicosocial a la qual, sens dubte, ens aboca la pandèmia del coronavirus COVID-19, es persisteixi en aquesta il·lusió. Sent cert que les mesures preses fins ara -especialment el Reial Decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l'impacte econòmic i social del COVID-19- estan molt lluny de les mesures d'austericidi que, en aquestes contrades, van caracteritzar els plans de sortida de la crisi iniciada el 2007/2008, són insuficients i tenen massa reminiscències a la comentada "teoria del degoteig". Així ho indica el fet que dels 200.000 milions d'euros mobilitzats pel citat RDL 8/2020, les transferències de doblers públics per a finançar polítiques a favor de persones, famílies, i empreses més vulnerables, només són 17.000 milions. La resta van a avals de crèdits per a intentar garantir, com més aviat millor, mantenir l'activitat econòmica amb la il·lusòria esperança que es produeixi el degoteig cap avall.

II.- La ciutadania no rica necessita certeses -i no il·lusions- davant les pors d'un més que possible empobriment. Entre altres coses perquè la crisi social, provocada per la crisi sanitària del COVID-19, ens agafa amb les "defenses socials" extraordinàriament afeblides amb relació a l'inici de l'anterior crisi: 1) Segueixen, excepte petits retocs, en vigor i provocant estralls (entre d'altres, el debilitament de la capacitat negociadora del sindicalisme) les Reformes Laborals de 2010 i 2012; 2) el poder adquisitiu dels salaris de bona part de la població ocupada va, independentment de pujades salarials legals o convencionals, a la baixa per l'encariment especulatiu de necessitats tan bàsiques com l'habitatge; 3) fa prou temps que és innegable que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres és una realitat a casa nostra; 4) les bretxes de gènere persisteixen amb força; 5) no s'ha ratificat el Conveni 189 de la OIT sobre les treballadores i els treballadors domèstics; 6) les contractacions efímeres (les de molt curta durada) ja no són una forma d'entrada a l'ocupació formal, sinó que s'han convertit en una manera d'estar-hi; 7) no hi ha constància que hagi disminuït el nombre de falsos autònoms, i, no obstant això, n'hi ha de que han aparegut noves situacions “laborals”, com ara la de les persones externalitzades, o la dels “riders”; 8) la seguretat real de la població assalariada no temporal és, per mor de les facilitats d'acomiadament i de veure's afectada per un ERO, molt relativa; 9) la "guardiola de les pensions" està en mínims; 10) els estalvis dels "padrins" han minvat; 11) les taxes de cobertura de les prestacions per desocupació estan lluny de ser òptimes; 12) tenim una jurisdicció social col·lapsada; 13) no tenim una fiscalitat més justa, ni s'ha avançat substancialment en l'eliminació dels paradisos fiscals; 14) anys i anys d'un mal -i injust- finançament autonòmic han afeblit els serveis públics de salut i d'ensenyament, i l’atenció a les persones en situació de dependència, i els serveis socials acumulen  tota classe de dèficits; etc. En definitiva, tal com indiquen, entre altres, els estudis de FOESSA-Càritas, o de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), la precarietat laboral i vital s'ha estès a tota la població no rica, i ha augmentat amb escreix la desigualtat.

III.- Davant les pors al sorgiment o augment de carències materials més o menys severes, per a esvair incerteses de poder continuar vivint vides sense precarietats vitals, es necessiten polítiques que vagin molt més enllà de "mesures humanitàries", com les que de moment s'han posat en marxa. Insistesc; benvingut sigui aquest humanitarisme, en contrast de l'austericidi despietat de, fa no fa, una dècada. I, tanmateix, davant l'embat personal i col·lectiu que suposa aquesta crisi, és l'hora dels drets incondicionals.

Sens dubte, el primer dret incondicional ha de ser el de l'existència material, la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats, és a dir, al dret a viure vides de "bon viure", altrament dit, vides sumak kawsay, que en diuen els anglosaxons, com a alternativa a les vides precàries que precaritzen la llibertat, i converteixen quelcom remotament semblant a la igualtat d'oportunitats en una quimera. Val a dir que aquest dret a viure una "bona vida" res té a veure amb el consumisme balafiador. Ans al contrari, cal associar-ho amb l'austeritat corresponsable amb el bé comú de la societat en què es viu, de la humanitat en el seu conjunt, i del planeta.

IV.- És l'hora, doncs, de la Renda Bàsica (RB), d'aquesta assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a estat del benestar. La RB és una mesura possibilista a partir d’una millor distribució de la riquesa existent, amb d'una fiscalitat justa. Per tant, amb la RB no tothom hi guanya. La població rica hi perd, i la molt rica hi perd molt. Però els qui hi guanyen segur són els grans segments de la població amb risc de precarització.

En el després de la crisi del coronavirus COVID-19, els governants del Regne d'Espanya en les diferents administracions, i, fins i tot, en els àmbits de decisió a la UE, tindran molt difícil continuar defugint la proposta de RB com a part essencial del nou "contracte social". Ara, immediatament, l'aposta hauria de ser pel que ja s'ha anomenat "Renda de Quarantena", que consistiria en una renda bàsica incondicional i universal, d'una durada de, per exemple, fins que finalitzi l'any, i per un import mínim a determinar.

V.- La situació és greu, i cal prendre una direcció per esvair les pors provocades per la, aparentment inevitable, crisi social sistèmica que ens ve a sobre. En aquest sentit, em sembla escaient recordar que les pors socials, històricament, han generat construccions politicosocials monstruoses. Recordem també, encara que siguin dies de confinament, i no de passejar, el text intitulat "Passejades" on Henry David Thoreau ens diu que "hi ha una direcció correcta; però som molt propensos, per distracció i estupidesa, a prendre l'equivocada". La direcció no equivocada és, sens dubte, la d'un nou "contracte social", que generalitzi la incondicionalitat de drets, i, entre ells, la Renda Bàsica. Esperem que no hi hagi ni distraccions ni estupideses.