"Coses més importants que viure..."

Publicat originalment a dBalears (01-06-2020)

El títol d'aquestes línies pot semblar una ximpleria. Però, veritablement, és el reflex del pensament ultra neoliberal exposat amb tota la bestialitat de personatges com ara el sotsgovernador de l'Estat de Texas (als EUA). Fa unes setmanes aquest homenet no es va estar de pronunciar la ja famosa frase de "more important things than living". La sinceritat extrema d'aquest individu -un tal Donen Patrick- pot semblar cosa d'una minoria estrambòtica, i, no obstant això, em tem que el club dels qui pensen que el que és més important que la vida és l'economia, té una envejable base associativa.

A pesar de patir una pandèmia tan brutal pels seus costos humans, econòmics, i socials com la de la Covid-19, o que l'emergència climàtica sigui –malgrat la generalitzada incoherència entre les declaracions oficials, i la pràctica quotidiana de la majoria de les institucions- sinònim de risc extrem per a la biodiversitat del planeta, no sembla que aquest "club de primer l'economia" vagi a menys. Això és extraordinàriament preocupant, puix, tal com corrobora la ciència i l'expertesa internacional, com tota la vida està relacionada, el vincle entre la biodiversitat i la salut humana està fora de qualsevol dubte raonable.

En qualsevol cas, continuo pensant que és prest per a fer-se una idea total de les conseqüències de llarg abast que tindrà la pandèmia del coronavirus. Malgrat que comença a haver-hi literatura bastant interessant –tot i que condicionada per la immediatesa-, al meu entendre resulta del tot impossible preveure que passarà en l'immediat futur. Sent cert que, com escriu Slavoj Žižek a les primeres pàgines  del seu darrer llibre, "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món" (un d'aquests textos als que, a pesar de la seva urgència, no els falta profunditat), "Caldrà plantejar la pregunta fonamental: què és el que no funciona en el nostre sistema, i que ha fet que la catàstrofe ens hagi agafat desprevinguts tot i que els científics feia anys que ens n'alertaven?", el futur està en disputa.

Dependrà de la conflictivitat social perquè, avui com sempre, continua sent cert que, en paraules del sociòleg francès Jean-William Lapierre, "és difícil mantenir un concepte de ciutadania basat en la seguretat dels subjectes socials (i especialment laborals), quan tot el sistema econòmic actual cerca fabricar riscos immensos per a multiplicar els guanys del mercat".

El futur immediat dependrà també de la capacitat de rebel·lió contra el procés d'extinció. El conflicte capital-vida d'ara mateix es pot definir amb unes paraules d'un llunyà 1983 del mestre Manuel Sacristán Luzón: "un programa socialista no requereix avui (potser no ho va requerir mai) primordialment desenvolupar les forces productives-destructives, sinó controlar-les, desenvolupar-les, o frenar-les selectivament". Cada dia que passa m'admira més la capacitat d'anticipació dels problemes de la humanitat que tenia Sacristán!

Malgrat els hooligans del "primer l'economia que la vida", la història està lluny de tocar a la seva fi. El triomf total del capitalisme turbo-neoliberal està en una disputa que podem guanyar. La clau està –contra el "club de primer l'economia"- en donar suport a campanyes com ara la de #LaVidaAlCentre.