Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (10-07-2020)
“Me da la impresión de que quienes menos
Un comentarista del diari Ultima
Hora (02.07.2020) explicava que, dies abans de la solemníssima signatura del “Pacte de
Reactivació de les Illes Balears”, un alt directiu d'una patronal
li havia dit sobre l’esmentat pacte que
“el pla no ajuda, però tampoc molesta”. És, sens dubte, una concisa i precisa
definició del signat pel GOIB, els quatre consells insulars, la Felib,
l'Ajuntament de Palma, CCOO, UGT, CAEB, PIME, PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca,
Unides Podem, PI, i Ciudadanos.
Ras i curt: Si passéssim la
definició del dirigent empresarial per una traductora, el resultat seria, més o
menys, el següent: No ajuda perquè no hi ha suficient transferència de fons
públics al sector privat (la insaciabilitat del capital no té límits), però no
molesta perquè ni tan sols insinua un canvi de model de creixement. I d'aquí
plora la criatura! A les Illes Balears, la crisi de la covid-19 ha posat de
manifest la insensatesa política, ecològica, economia, i social de mantenir,
fort i no et moguis, la nostra particular forma d'inserció en la globalització
neoliberal: la turistització de gairebé tota l'activitat econòmica privada. L’estratosfèrica
especialització turística balear és, diguem-ho sense embuts, sinònim
d'ineficiència i insostenibilitat ecològica donada la seva dependència del
transport aeri. Un contrasentit amb l'emergència climàtica en la qual ens
trobem!
En el llibre al qual pertany la
cita que encapçala aquestes línies, Daniel Innerarity afirma que “en los momentos de crisis las urgencias ponen en un primer
plano a las personas prácticas, a quienes organizan y deciden […] Sin ser la
voz más importante, creo que es necesario escuchar también a quienes hacen algo
en apariencia tan poco resolutivo como interpretar lo que está sucediendo”.
Doncs bé, qui des de fa algun temps
interpreta millor el que està passant és la comunitat científica i
l'ecologisme. Per això sorprèn el menyspreu governamental a la petició expressa
pel moviment ecologista illenc de participar en negociacions d'aquest tipus.
D'altra banda, i seguint la reflexió del catedràtic de Filosofia Política
Innerarity,
l'urgent, com sempre, s'imposa com a excusa per a no abordar l'important. Clar
que s'han de fer polítiques de “reactivació”! Però que no siguin contradictòries
ni un fre a les polítiques necessàries per a les transformacions ineludibles.
Les grans crisis són oportunitats
per a grans canvis. La crisi iniciada en 2008 va ser la gran oportunitat per a
trencar tot consens sobre la separació de l'espai turístic i el residencial.
Així es va produir la “gran turistización de les ciutats i pobles”, i
l'extracció del “dret a ciutat” -en els termes definits per Henri Lefebvre-, amb
la consegüent especulació i buitreig
del dret a un habitatge digne. La crisi desencadenada amb la fallida de Lehman
Brothers va ser una oportunitat molt ben aprofitada pel capital per a precaritzar
el factor treball, suberitzar les societats, i empobrir a grans sectors de les
poblacions.
Les oportunitats que -dins de lo dramàtica
que ha estat, és, i, probablement, continuarà sent la situació- ens ofereix la
crisi provocada per la covid-19, estan en disputa. Per això, és clau renovar (subvertir, diria jo) els mecanicismes de
diàleg social a casa nostra i arreu. Una renovació que passa, inexorablement,
pel reconeixement dels moviments ecologista i feminista com a interlocutors
socioeconòmics. En plena emergència climàtica, al conflicte capital-treball no
es pot, com han fet els signants del “Pacte de Reactivació de les Illes
Balears” que sembla que poc aprenen perquè ho tenen tot clar, obviar el
conflicte capital-ecologia[2],
i el que enfronta al capital amb la vida, és a dir, tal com ens ensenya
l'economia feminista, el conflicte que provoca l'extracció de plusvàlua
mitjançant la mercantilització de la vida.
La qüestió és que, davant l'agenda
desreguladora, regressiva, i de rebaixes en els requisits mediambientals de
l'activitat econòmica, amb una molt explícita –parafrasejant aquell títol d’Enzo
Traverso “Melancolia de l'esquerra”- malenconia del
que hi havia abans que la covid-19 manés parar, i mentre
les nostres institucions només esperen el mannà de la UE per a reactivar el
model que deien volien canviar, la gent no estrictament neoliberal hauríem de
venir a bé en dues reflexions:
Per una banda, inspirades en un
cèlebre article de Marcelino Camacho titulat “El cambio
posible y el cambio necesario”, cal preparar-nos per a la lluita
d'idees i ideològica per a fer possible el canvi necessari. El novembre de 1982
-s'acabava de produir el gran canvi polític que va suposar l'arribada del PSOE
a La Moncloa[3]-
Marcelino Camacho escrivia que “si nos plegáramos ante las dificultades y la
oposición de los poderes fácticos, tendríamos el cambio posible, insuficiente,
y el nuevo desencanto…”, i afegia que si es feia el contrari “despertaríamos el
entusiasmo de nuestro pueblo, seríamos capaces de desplazar montañas,
venceríamos la resistencia de los sectores oligárquicos”.
Per un altre costat, seria bo
assumir allò que, a aquestes alçades de la pel·lícula, és evident: El necessari
canvi de model econòmic de les Illes Balears no serà fruit d'un diàleg social
amb paràmetres del segle passat (i amb uns sindicats extraordinàriament
afeblits per, entre altres coses, les Reformes Laborals del austericidi). Més
aviat, els horitzons dels canvis necessaris en termes de justícia social i
ecològica s’albiren en l'articulació d'un nou bloc social pel canvi necessari, del
qual, a parer meu, la plataforma de “La vida al centre” n’és un germen prou
potent.
En la mesura que s'avanci en
aquesta direcció, a ben seguir, augmentaran les molèsties del dirigent
empresarial al qual el comentarista del diari Ultima Hora en feina referència,
tot comentant el contingut de l’anomenat
“Pacte de Reactivació de les Illes Balears”, altrament dit Pacte de Retrocés de
les Illes Balears.
[1] Daniel Innerarity. “Pandemocracia. Una filosofía de la
crisis del coronavirus”. Galaxia
Gutenberg, mayo 2020.
[2] “El futuro es
inherentemente impredecible, y depende de lo que hagamos y dejemos de hacer los seres humanos; pero
podemos estar seguros de que ninguno de
nuestros futuros va a estar al margen de las leyes de la termodinámica y la
ecología, u obrar en sentido contrario a ellas”. Jorge Riechmann. “Otro fin
del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosocials,
colapsos y la imposibilidad de lo necesario”. mra ediciones, 2019.
[3] Independentment dels esdeveniments posteriors, a la fi
de 1982 sociològicament es vivia una situació de màxima expectativa, i
incertesa per l'arribada, per primera vegada després de la dictadura, de la
“esquerra” al govern del Regne d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada