Publicat originalment a l’Ara Balears (21-11-2020)
L’Agència Estatal de
l’Administració Tributària (AEAT) publica cada mes de novembre l’informe
intitulat Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. És una
estadística fonamental -amb molta informació de les comunitats autònomes- per
copsar el tarannà de la situació sociolaboral formal, a partir de les dades
referides a percepcions salarials i de pensions de l’exercici fiscal precedent.
Precisar que aquest informe de la hisenda espanyola permet l’anàlisi de la
situació laboral formal no és balder, car el conjunt de dades prové de les
retencions i liquidacions de l’IRPF i, per tant, tot allò que té a veure amb
els treballs remunerats informalment són figues d’un altre paner.
Val a dir que les dades de 2019,
publicades aquesta setmana, tenen una rellevància particular perquè, pel que fa
a salaris -tema a què em referiré en aquestes línies-, són les de l’any d’abans
de la pandèmia de la covid-19. Les grans xifres són les següents: a) El nombre
de persones assalariades s’enfila fins a un total de 546.659, seguint la
tendència alcista d’ençà que el 2012, amb 448.185, es registrà la xifra mínima.
En aquests “vuit anys prodigiosos”, l’augment de la població illenca
assalariada ha estat gairebé del 22%. b) Del total de persones assalariades el
2019, el 52% foren homes i el 48%, dones; els darrers anys no hi ha hagut gran
variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. c) El
salari anual mitjà de 2019 se situà en 19.834 €. En la darrera dècada la
percepció salarial anual mitjana illenca ha augmentat tot just a 1.690 € (un
9,3%). Si ho comparam amb les pujades de preus d’elements essencials per viure
una vida digna, com ara tot el que està relacionat amb l’habitatge, és fàcil
concloure que la pèrdua de capacitat adquisitiva del salari ha minvat força. d)
Els homes cobraren un salari anual de 21.432 €, mentre que les dones només
arribaren a cobrar-ne 18.104; és a dir, que la bretxa salarial de gènere,
segons aquesta font, va ser del 15,5%. e) El salari més elevat (207.239 € de
mitjana anual) el cobrà un selecte grup de 1.469 persones (el 0,02% de la
població assalariada), el 82,5% de les quals eren homes i el 17,5%, dones. El
fet que les dones siguin molt minoritàries en els grups de salaris més elevats
corrobora que el sostre de vidre i el sòl enganxós illencs no són una metàfora
irreal. f) Del total de persones assalariades, el 20% tenen nacionalitat
estrangera i el seu salari és un 35% inferior al de les persones amb
nacionalitat espanyola. g) Els baixos salaris fins als trenta-sis anys posa en
relleu dos greus problemes socials: per una banda, la problematització entorn
de l’emancipació de la gent jove i, per una altra banda, la freqüència de
“males experiències inicials en el mercat laboral”, amb salaris mitjans anuals
de 8.546 € per a la gent compresa en la franja de 18 a 25 anys.
I, tanmateix, allò que em sembla
més interessant de tot plegat són les dades que ens permeten fer una
aproximació quantitativa al fenomen de la pobresa laboral, posant algunes
xifres al fenomen dels working poor o treballadors i treballadores pobres.
Altrament dit, les dades de l’AEAT ens permeten explicar amb xifres la gran
transformació del perfil de les persones que diàriament podem veure fent cua al
cèntric convent dels caputxins de Palma, o a qualsevol altra entitat de
caritat, o de les que són usuàries dels serveis socials públics. Efectivament,
el perfil de les persones pobres i/o empobrides ha sofert un radical canvi en
la darrera dècada: cada cop n’hi ha més que, malgrat tenir una ocupació i un
salari, no se’n surten de patir carències materials més o menys severes.
L’ocupació ha deixat de ser garantia d’integració social!
El panorama sobre aquesta
nostrada pobresa laboral que dibuixen les dades de l’any passat publicades per
l’AEAT és el següent: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions
anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, a 12.600 €,
és de 192.509, el 35% del total (l’any anterior aquest percentatge era el 29%).
2) El punt més rellevant és, sens dubte, el pes important de la pobresa laboral
extrema: un total de 87.445 persones (gairebé un 14% més que el 2018) no
superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim
Interprofessional. 3) El salari mitjà anual de les persones amb percepcions
salarials inferiors a la meitat del SMI va ser de 2.898 €, i el de les que no
arribaren al SMI, de 9.712.
Aquesta és la realitat salarial
de les Illes Balears que, abans de la pandèmia, ja presentava problemes de
pobresa laboral, bretxes de gènere, discriminacions i grans diferències. Els
efectes de la crisi econòmica, social i laboral com a conseqüència de la crisi
sanitària de 2020 serà un ploure sobre aquest banyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada