Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (19-07-2021)
A
punt he estat de dedicar aquesta col·laboració de juliol per a Illa Global al
"Chuletón al punto" del president Pedro Sánchez, una boutade que
il·lustra la falta de convicció de debò entorn del que anomenen "Transició
Ecològica". Tot esdevé retòrica si no hi ha "green business"
(negoci verd)!
Però,
com d'això se n'ha xerrat a balquena, he optat per escriure unes línies sobre
un dels meus neguits per a després de la pandèmia: El canvi del nostrat model
turístic que s'albira. Un assumpte que, com el "Chuletón al punto"
presidencial, palesa que les declaracions d'emergència climàtica, les
invocacions a la sostenibilitat, o a la sustentabilitat per part de les
institucions autonòmiques, insulars, i locals, tenen un contingut
fonamentalment de màrqueting polític. Les desacomplexades campanyes de
Turisme de les Illes Balears
en són un bon exemple de tot plegat.
Què
és allò que s'albira com a tret estructural d'aquest canvi? Idò s’intueix un
model turístic més elitista sustentat sobre el negacionisme del desbordament
material. M'explic:
Albirar
un canvi de model turístic coherent amb la situació de triple crisi ecològica
(clima, biodiversitat, ecosistemes), amb un horitzó de perdurabilitat, i amb
certa garantia de cohesió social, exigeix assumir que vivim temps en què els
límits del creixement material s'han desbordat. Ho explica magistralment Yayo
Herrero en aquest article intitulat "Entre Escila y Caribdis" on afirma: "Hacen
falta cambios profundos en la producción, en el consumo y en las formas de
vida. En el plano material, la palabra clave es menos en términos absolutos:
menos agua, menos energía, menos emisiones. Estos cambios se traducen en menos
viajes, menos alimentos lejanos, menos carne... También en muchas cosas más:
más tiempo, más relaciones, más vínculos, más música, más sexo disfrutado y
deseado. Pero la palabra menos es importante y casi nadie, o más bien nadie, en
el plano político institucional se atreve a plantearlo con claridad". És a dir, el canvi del
model turístic illenc desitjable hauria de conjurar el verb decréixer, i,
alhora, articular dit procés de decreixement amb garanties incondicionals de
justícia social. Malauradament, el decreixement turístic volgut i just no
figura, ni de bon tros, en les estratègies institucionals, empresarials, i
sindicals del nostrat futur postpandèmic.
Per
contra, un dels canvis substancials que s'albiren és claríssimament el de
l'elitització turística. El tsunami neoliberal sembla hagi arraconat la idea
d'un model turístic del qual en poguessin gaudir les àmplies majories socials
europees. Això, ara, és una idea demodé. Es declara la guerra al "turisme
d'excessos", quan el problema estructural és l'excés de turisme, i, de
retruc, s'aposta per un turisme que exclogui a les classes mitjanes empobrides.
Tanmateix, l'aposta de futur en disputa en el si del capitalisme turístic és el
turisme de luxe. Què hi ha darrere d'aquesta disputa? Senzillament la generació
d'uns marges empresarials de luxe. Ara com ara, el sector immobiliari i el
turisme són els pilars essencials de l'anomenada "indústria global del
luxe" que, en bona part, impulsa els fons d'inversió. Notícies com ara que
"Mallorca
se convierte en el destino preferente para el turismo europeo de lujo", o informacions sobre els sectors de luxe que més
inversions concentren a casa nostra
confirmen aquesta aposta pel luxe turístic.
El
cas és que tot plegat té una certa acceptació social perquè la indústria del
luxe acumula tot un seguit de falses "bondats". Contràriament a les
idees que s'han imposat, aquesta indústria contamina moltíssim, consumeix
territori, i malmena espais naturals com poques activitats econòmiques,
reparteix extraordinàriament malament la riquesa generada, i -en paraules de
Yves Michaud, autor del llibre "El nuevo lujo", Taurus, 2015- la
trilogia del luxe d'ostentació, plaer, i excés, planteja problemes ètics,
especialment en aquesta època de les grans desigualtats. Convé, per tant,
problematitzar les suposades bondats econòmiques, ecològiques, i socials del
luxe, i de l'elitització turística.
Permeteu-me
que acabi amb una reflexió del llibre Las cenizas de Prometeo.
Transición energética y socialismo
(Pasado&Presente, 2018): "El socialismo no tiene por qué
suceder necesariamente al capitalismo, como sostienen las versiones
deterministas del marxismo. El socialismo solo se hará realidad si hay una masa
crítica de personas que luche por él y gane la partida. En caso contrario, son
imaginables salidas oligárquicas autoritarias, economías de estado estacionario
estructuradas en beneficio de minorías dominantes o ecofascismo". On el mestre Joaquim
Sempere escriu "socialisme" i "capitalisme", escriguem
model turístic pre pandèmic i model turístic post pandèmia covid-19
emancipador.
Salut,
bon estiu, i repúbliques!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada