Publicat originalment a dBalears (11-10-2021)
Tornem-hi
torna-hi amb la Fiesta Nacional de España, el Día de la Hispanidad, el Día de
la Raza, o com li vulguin dir. El cas és que, com cada 12-O, no tinc res a
celebrar. En la mesura que compleixo anys, sóc més de Georges Brassens, i més
fan de la cançó "La Mauvaise Réputation". Recordau, aquella que diu
"Le jour du Quatorze Juillet / Je reste dans mon lit douillet / La musique
qui marche au pas / Cela ne me regarde pas", és a dir "Quan la festa
nacional / Jo em qued en el llit igual, / Que la música militar / Mai em va
saber aixecar".
El
cas és que no en celebr de festes nacionals. Festeig, això sí, les diades de
les meves pàtries (de bastants moviments d'alliberació, de causes
anticolonials, de defensa de terres –i espais naturals i cultures - amenaçades
pel capitalisme extractivista). Comprenc que alguns moviments socials hagin
volgut "contraprogramar" el 12-O, i que en aquesta data commemorin el
Dia de la Resistència Indígena, però això ho preferesc commemorar cada dia.
Que
no celebri res el 12-O, no vol dir que, amb el temps, no hagi adquirit algun
costum associat a aquesta festa gran del nacionalisme espanyol. Per exemple,
des de fa alguns anys, rellegeixo -i en faig difusió a les xarxes socials-
aquella memorable columna de Manuel
Vázquez Montalbán
publicada a la contraportada de EL PAÍS el 12 d'octubre de 1987 que comença
així: "Si el
presidente González no consiguió desfranquizar el Azor por el procedimiento de
navegar en él, los ilustres padres democráticos de la patria que han decidido
que el 12 de octubre sea fiesta nacional no han conseguido disimular el
carácter imperialista, chulesco, majadero e impresentable de la Fiesta de la
Raza. Que un aventurero genovés, una reina que llevó durante 20 años la misma
camisa, y unos cuantos echaos palante de la provincia de Huelva se fueran a
hacer las Américas no es motivo para que la conciencia de los españoles quede hipotecada
para siempre por tan pintoresco enredo".
En
els darrers anys, el nacionalisme espanyol va desfermat. Fa temps que no els
assacia el nacionalisme que el científic social britànic Michael Billig
conceptualitzà com "nacionalisme banal", altrament dit, el
nacionalisme de les nacions establertes, i, òbviament, amb estat, segures de la
seva pròpia continuïtat, i que es manifesta "de forma quotidiana,
rutinària, subtil i familiar per a reproduir-se com a tal i així
recordar a la gent la seva pertinença". Ha tornat a revifar, sense que hagués
desaparegut mai, el nacionalisme espanyol estructuralment agressiu i excloent
de "España: una, grande y libre". Oposar-se a aquest pseudofeixisme
és qüestió de lesa democràcia, de combatre, en paraules de Vázquez Montalbán,
"l'apartheid de la prosperitat".
La
necessària pulsió social a favor d'una societat amb més justícia social es vol
anul·lar per la via d'atiar allò que la dreta i l'extrema dreta anomenen
"guerra cultural". L'espanyolització proposada per aquell infaust
ministre, de nom José Ignacio Wert, no era cap boutade o ocurrència. És un
programa polític i ideològic, que pren part d'aquestes "guerres
culturals", de manipulació a l'engròs, d'imposar una història nacional
oficial, i farcida de "fake news" d'un estat-nació que res té a veure
amb les veritables històries de les nacions reals.
Convé
no badar i no deixar-ne passar ni una. En aquest sentit, en la setmana del 12-O
s'escau recordar el que escrivia Pi i Margall –un personatge a reivindicar
sense complexos- en un article intitulat "Rectifiquemos", i publicat amb data de 27
d'agost del 1898: "Algunos
periódicos, para consolarnos de nuestros desastres, recuerdan hoy las glorias
que adquirimos en la conquista de América. Sería mejor que las callaran. Si
creyéramos en la Providencia, diríamos que el presente siglo nos hace purgar
los crímenes que ahí entonces cometimos. Nuestras pretendidas glorias no fueron
sino una interminable serie de hechos que nos deshonran".
Idò,
ras i curt: 12-O, res a celebrar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada