La inmodèlica transició espanyola i el Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears )08-11-2021)

Diumenge d'aquesta setmana, 14 de novembre, es compliran quaranta-sis anys d'un dels més vergonyosos episodis de la història recent d'Espanya: la signatura dels Acords Tripartits de Madrid, pels quals Espanya va cedir el Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. L'agència algeriana APS (Algeria Press Service) afirmava aleshores que, en acceptar aquest acord, "Madrid repudia tots els seus compromisos previs acceptats davant els organismes internacionals ... trepitja un principi reconegut internacionalment i nega al poble saharauí el seu dret a xerrar i expressar-se en llibertat". D'aquí plora la criatura en aquest llarguíssim conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental, de la que va ser la província 53 de l'estat espanyol.

Tanmateix, varen ser uns acords que, d'ençà que foren signats, no han tinguin l'aval de la legalitat internacional, i, malgrat les monumentals pressions, l'ONU no ha considerat mai al Marroc (ni, en el seu moment, a Mauritània) com a potències administradores del territori del Sàhara Occidental, que segueix figurant en la llista de l'ONU com a únic territori d'Àfrica pendent de descolonització. Per això, legalment, Espanya és, encara ara, la potència administradora de la seva antiga colònia. En el prolongat sofriment del poble saharauí hi ha molts culpables: Des de Marroc (potencia ocupant, i executora d'una brutal repressió i sistemàtica conculcació dels DDHH sobre la població saharaui), fins a la Comunitat Internacional, passant per la UE (per la seva passivitat, i complicitat en el manteniment de l'actual situació de no resolució democràtica mitjançant l'exercici del dret a l'autodeterminació i independència del poble saharauí). Però hi ha un clamorós responsable: España!

Els anomenats "acuerdos tripartitos de Madrid" són un de tants exemples que la transició de la dictadura franquista a la restauració de la monarquia borbònica va ser qualsevol cosa menys modèlica. Els acords se signaren en contra de la resolució del Tribunal Internacional de Justícia, dictada el 16 d'octubre de 1975 que consagrava per sempre el dret a l'autodeterminació i a la independència del poble saharauí. Tot seguit, mort el dictador, i substituït al cap de l'estat pel seu designat, l’avui Borbó emèrit, s'inicià el procés d'imposició de la monarquia, de la desmemoria democràtica, de barrar el dret a l'autodeterminació dels pobles, d'un model econòmic genuïnament especulatiu i farcit de corrupció, de silencis sobre les víctimes de la transició... i, òbviament, sobre la vergonyosa traïció d'Espanya al poble saharauí.

Als quaranta-sis anys d'aquella ignomínia, el Sàhara Occidental segueix sense haver-se autodeterminat, el poble saharauí segueix sofrint una violentíssima ocupació, un exili duríssim, una diàspora desesperant, un espoli de recursos naturals brutal i il·legal que posa en perill un futur en llibertat i prosperitat economicosocial. Malgrat tot, no defalleix en la lluita. El moviment de solidaritat amb la causa saharauí no flaqueja. Però cal no oblidar, i saltar el mur del silenci alçat entorn del conflicte saharauí. En aquest sentit, aquesta setmana de l'aniversari dels Acords Tripartits de Madrid, és una bona ocasió per donar un cop d'ull al documental-web intitulat "Provincia 53". 

En paraules de Maria Aurèlia Capmany i Farnés, "la veritat necessita ser dita, perquè si no es diu no existeix”. Idò s’ha de dir que la no descolonització del Sàhara Occidental ha sigut un vergonyós “win-win” per a la monarquia alauita i la borbònica –i dels corifeus afins als dos règims- a costa dels DDHH i la decència!