Cal imaginar un marc propi de relacions laborals

 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (28-03-2022)

La conjuntura d'aquests temps i dies, és a dir, la combinació de factors i circumstàncies que caracteritzen l'actualitat de la situació sociopolítica, no hauria de ser un handicap per reflexionar sobre assumptes estructurals. Per paga, la conjuntura (malestars postpandèmics, efectes econòmics i socials col·laterals del bel·licisme imperant, dicotomia agreujada entre mercat i democràcia amb impuls igualitari, dogmatisme a dojo en les solucions tecnològiques, revifada del patriarcat, crisi ecològica, etc.) és tan preocupant que pot semblar balder discutir d'assumptes que no estan expressament a la mesa del debat del dia a dia.

Ara bé, per combatre les pors i incerteses del present -que per la reclusió institucional del progressisme són capitalitzats pel protofeixisme-, a més de remoure tots els obstacles per esvair pors i donar certeses vitals amb la caixa d'eines ara disponible, malda també imaginar escenaris alternatius. Per tant, contestant a la pregunta del títol d'aquestes ratlles, és clar que cal imaginar un Marc Propi de Relacions Laborals.

Intentaré, doncs, esbossar algunes idees sobre aquest assumpte que, a dretcient, estaran exemptes de tecnicismes, i, en la mesura que ho sàpiga fer, seran breus.

I.- Relacions Laborals i autogovern

Pel que fa a aquestes reflexions, em referesc a "relacions laborals" (RL, endavant) com el conjunt de pràctiques, normes, i institucions que regulen el treball remunerat (assalariats i autònom). Bàsicament, negociació col·lectiva, normativa laboral, Seguretat Social, formació ocupacional, serveis d'intermediació laboral, Inspecció de Treball i Seguretat Social, organismes de mediació de conflictes, ...

El treball remunerat és, ara mateix, el principal mecanisme primari de repartiment (justament o injustament) de la riquesa generada. En aquest sentit, en absència d'altres instruments possibles, com la Renda Bàsica Universal i Incondicional, esdevé en l'instrument que garanteix –amb més o menys precarietat i suficiència- l'existència material de la majoria de la població. Val a dir que el gruix de les prestacions socials que teòricament també fan possible cobrir les necessitats bàsiques per a viure (pensions, prestacions per desocupació) van indissolublement lligades al treball assalariat.

Per tant, em sembla una obvietat que  autogovernar-se de debò exigeix autogovernar el marc que regula el mecanisme principal per garantir l'existència material de la immensa majoria de la societat.

II.- D'on venim?

Recordem que el Fuero del Trabajo de (1938) va ser una de les vuit Lleis Fonamentals del franquisme que no era una altra cosa que la instauració de la brutal dictadura en el món del treball. Amb l'arribada al govern de la dictadura en 1957 dels anomenats "tecnòcrates", es modifica aquesta llei fonamental -tot i que el nou Fuero del Trabajo conté perles made in Opus Dei, com la del seu article 1.3 que afirma que "... El derecho al trabajo se estima consecuencia del deber impuesto al hombre por Dios para el cumplimiento de sus fines individuales y en función de la prosperidad y grandeza de la patria..."- la qual cosa permet que a l'any següent s'aprovi la Llei de convenis col·lectius que especificava que la negociació col·lectiva podia tenir lloc, bé en el Jurat de l'Empresa en qüestió, bé entre patrons i obrers, en els locals sindicals en l'àmbit local, provincial o nacional". És a dir, negociació col·lectiva exclusivament en el marc del franquista Sindicat Vertical, òbviament sense llibertat sindical, amb capacitat administrativa de dictar, manu militari, "laudes d'obligat compliment", "Ordenanzas Laborales" imposades, ...

En qualsevol cas, una cosa van ser els objectius del Règim, i una altra la realitat social. El cas és que s'inaugurà la fase final de la dictadura: Naixement de les primeres Comissions Obreres, conflictivitat laboral, eleccions sindicals de 1975, primers convenis col·lectius provincials, ...

Arribada l'anomenada transició, la Constitució Española deixa establert que l'Estat té competència exclusiva en matèria de legislació laboral -"sense perjudici de la seva execució pels òrgans de les Comunitats Autònomes"-, i sobre la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social –"sense perjudici de l'execució dels seus serveis per les Comunitats Autònomes". L'Estatut dels Treballadors de 1980 -la norma diguem-ne "fundacional" de les RL postfranquistes-, i la creació en 1978 del Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS) i de la Tesorería General de la Seguridad Social són els principals instruments de desenvolupament constitucional en matèria de RL que comencen a consolidar dues tendències interpretatives en l'àmbit que ens ocupa: La unitat de mercat, i la caixa única de la Seguretat Social.

L'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears en l'àmbit de les RL està plenament en aquesta línia de mercat únic i de caixa única de la SS. La matèria laboral és únicament una competència executiva. A tall d'exemple, si el 2000 es crea el Servei Ocupació de les Illes Balears (SOIB) és perquè hi ha una llei estatal que ho permet, i que, alhora, limita el seu abast: La gestió de les prestacions de desocupació continuen sent competència de l'Estat, primer de l'INEM, i més tard del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE). O si l'Estatut d'Autonomia no menciona ni una sola vegada la Inspecció de Treball i Seguretat Social és perquè és una matèria exclusiva de l'Estat. Òbviament, això no impedeix que hi hagi col·laboració i coordinació entre administració estatal i autonòmica com se sol fer cada estiu a les Illes Balears.

En el període de, per dir-ho d'alguna manera, "autonomia administrativament consolidada", hi ha hagut anàlisis sobre la singularitat de les RL a les Illes Balears, sobretot entorn de la figura contractual de Fix Discontinu, associada a l'estacionalitat i a la mobilitat estructural de mà d'obra (importació d'ocupació i exportació d'atur), però, a parer meu, hi ha hagut poca reflexió sobre les potencialitats de tensar els límits constitucionals en l'execució pels òrgans de la CAIB de les competències en matèria de treball i Seguretat Social.

Ara bé, hi havia un tarannà, no absent d'entrebancs i limitacions, de descentralització. Això serà així fins, fa no fa, finals dels anys 90 del segle passat, amb l'inici de la gran recentralització.

III.- La gran recentralització

És un procés, com ja s'ha dit, iniciat a les acaballes de la dècada dels 90, que mereix una acurada anàlisi que sobrepassa les intencions d'aquest article. Per tant, em limit a apuntar els enunciats que consider més rellevants: a) El procés de substitució de les Ordenances Laborals que, combinat amb diversos acords Interconfederals (CCOO-UGT-CEOE-CEPYME) sobre "ordenació de la Negociació Col·lectiva", provocaren un fort biaix centralitzador en reservar algunes matèries importants dels convenis col·lectius (definició de categories professionals, etc.) exclusivament a la negociació col·lectiva d’àmbit estatal. b) La creació de la Fundación Estatal para la Formación y el Empleo i els successius acords estatals sobre la gestió de la formació ocupacional. Tot plegat significà una forta centralització del disseny i gestió de la formació per les persones amb ocupació. c) L'informe de la "Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas (CORA)", que va posar en marxa la Vicepresidenta del Govern d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, publicat en 2012, va significar un fre a qualsevol tendència descentralitzadora a qualsevol àmbit. També al de les RL. d) L'aprovació de la Llei 20/2013, "de garantía de la unidad de mercado". e) Les reformes laborals de l'etapa de l'austericidi, singularment la de 2012, i encara ara no revertides del tot, que eliminà la facultat d'intervenció i autorització que tenia l'autoritat laboral autonòmica en els Expedients de Regulació d'Ocupació (EROS).

IV.- Situació actual

Bàsicament, continuem empantanats en la gran recentralització. No hi ha hagut cap reversió en res substancial. És cert que les mesures implementades per fer front a la crisi sociolaboral provocada per la pandèmia de la covid-19 –singularment inclusió als ERTOS dels Fixos Discontinus, i la prestació extraordinària per a aquesta modalitat contractual tan nostrada- segurament han tingut l'empremta illenca. Però, la qüestió és si l'Estat podia fer altra cosa. Podia deixar a la deriva la comunitat autònoma més turistizada -la colònia turística per antonomàsia-del Regne d'Espanya, on la precarietat vivencial de tenir un contracte de fix discontinu d'una durada incerta ha esdevingut un privilegi per a molta gent?

En qualsevol cas, la situació actual es caracteritza per l'absència de debat teòric sobre la conveniència o no d'un Marc Propi de RL. No hi ha, fins allà on jo sé, debat, ni tan sols com a objectiu desitjable dels sobiranismes illencs. Mala peça al teler perquè sense imaginar, sense pensament que deixi pòsit, és inversemblant que algun dia hi hagi massa critica per a l'acció.

En aquest sentit, Xavier Domènech a "Camins per l'hegemonia", tot opinant sobre el capitalisme, diu: "El mandat de la Bíblia a l'Evangeli segons Sant Joan afirma «Al principi existia la Paraula i Déu era la Paraula», a mi sempre m'ha agradat més el Faust de Goethe: «Al principi va ser l'Acció»". Coincidesc amb la preferència de Domènech. Pensar escenaris alternatius de RL és, ara mateix, actuar.

V.- Per començar a pensar, algunes preguntes

Ha arribat l'hora de reivindicar la conveniència d'un Salari Mínim de les Illes Balears, o de cada illa? La referència per a la negociació col·lectiva dels salaris, hauria de ser l'IPC de Balears? S'haurien de millorar –quantitativament i qualitativament- les estadístiques laborals de casa nostra? En l'actual context, on el conflicte sociolaboral és més complex que el clàssic conflicte capital-treball, s'ha de repensar i innovar l'anomenat diàleg social autonòmic? Està molt bé la iniciativa parlamentària sobre la jornada laboral de quatre dies a la setmana (esperem que el pas pel sedàs de l'actual burocratitzat "diàleg social sense conflictivitat social", no aigualegi la iniciativa), ara bé, hauria de ser un assumpte de màxima difusió i de debat en la clau de Marc Propi de RL? Cal debatre perquè hi ha tan poca conflictivitat laboral?...

VI.- Etapa autonòmica com a aprenentatge dels límits?

Debatre i imaginar un Marc Propi de RL és, sens dubte, reflexionar sobre els límits de l'etapa autonòmica. Reivindicar-lo, pot semblar "somiar truites". També ho semblava la reivindicació de concert econòmic quan es va iniciar el debat en matèria de fiançament autonòmic. Ara, després d'anys d'intents de corregir l'espoli fiscal a què estam sotmesos, i de molt  debat, ja no ho sembla un "somiar truites". Sembla la solució que qüestiona, això si, l'statu quo autonòmic.

Pensar en un altre statu quo per a les Illes Balears, i associar-ho a més justícia social, no és cosa fàcil. Però és part de l'imprescindible "no passaran" els que volen més centralització i més descohesió i desigualtat social. Tinguem-ho en compte!

En definitiva, crec que la necessitat de repensar el model de país és evident. Pensar en una altra Mallorca –en unes altres Illes- ens exigeix, tal com ens recomanà fer Habermas, distingir entre "nació nascuda" i "nació volguda".