La precarietat de les més precàries

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2022)

Hi ha coses incompressibles. L'endarreriment en la dignificació de les condicions laborals del col·lectiu d'empleades de la llar, n'és un d'aquests fets incomprensibles. He escrit "empleades" a dretcient perquè, malgrat atorgar-los un "sistema especial (en matèria laboral i de Seguretat Social) para empleados de hogar", veritablement estem xerrant d'un col·lectiu absolutament feminitzat. Números canten: Amb la darrera dada disponible –abril 2022- en el conjunt de l'estat el total de persones en alta laboral en aquest règim especial de la Seguretat Social era de 378.349.189 i a les Illes Balears de 9.625. En ambdós casos, aproximadament, nou de cada deu eren dones.

S'eternitza l'espera de la ratificació, per part d'Espanya, del Conveni 189 (C189) de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics. Cal recordar que el C189 va ser aprovat per la conferència de l'OIT el 16 de juny de 2011. Encara ara les treballadores de la llar –tant per tasques domèstiques com per treballs de cures– continuen tenint una ocupació sense els estàndards internacionals que defineixen el "treball decent", que, segons l'OIT, significa "l'oportunitat d'accedir a una ocupació productiva que generi un ingrés just, la seguretat en el lloc de treball i la protecció social per a les famílies, millors perspectives de desenvolupament personal i integració social, llibertat perquè els individus expressin les seves opinions, s'organitzin i participin en les decisions que afecten les seves vides, i la igualtat d'oportunitats i tracte per a tots, dones i homes". Ras i curt: és una vergonya mantenir un marc de relacions laborals i de Seguretat Social que no garanteixi aquests mínims per a aquestes persones. És intolerable mantenir relacions labores en l'espai del no drets en societats democràtiques que, com la nostra, braveja d'avanços socials.

En aquestes estàvem quan el passat 15 de maig La Moncloa emeté un comunicat que 'anunciava "la remisión inminente de la norma 'con una mirada ambiciosa' que permitirá dotar de derechos a las empleadas de hogar". L'alegria va durar només un instant. El de passar del titular al cos de la nota governamental on "la imminència" en la ratificació del C189 passa a ser "gairebé immediata". Qui dia passa, any empeny! Però qui espera desespera. En aquest cas qui desespera és gent que té extremadament precària la, en paraules de Remedios Zafra, "vida-treball".

Val a dir que la ratificació del C189, tot i que tindrà un impacte en aquestes vides fonamentalment simbòlic, és important. En el capitalisme d'acumulació per despossessió, es desposseeix fins i tot del reconeixement social de determinats treballs, entre d'altres, el del col·lectiu d'empleades de la llar.

No obstant això, no es pot negligir que el Conveni de l'OIT és tan de mínims que fa més de deu anys que la legislació espanyola compleix tots els drets que reconeix el C189, excepte en matèria d'igualtat en la Seguretat Social i de protecció de la salut laboral. Però, una cosa és el reconeixement formal de drets, i una altra és el seu compliment. En un context laboral en el qual preval –veritablement com a excusa- el respecte a la inviolabilitat del domicili, l'incompliment es converteix en norma, sent el contrari l'excepció. En aquest sentit, es troba a faltar que, a conseqüència de la manca de reconeixent social d'aquests treballs per part de les institucions, dels àmbits acadèmics, i dels anomenats agents socials de les Illes Balears, no es conegui amb ets i uts la situació real i el seu contrast amb la legalitat aplicable. És una de tantes vergonyes que, per acció o omissió, s'invisibilitzen.

Pel que fa als aspectes de Seguretat Social i protecció de la salut laboral, cal recordar que el Tribunal de Justícia Europeu ja va obligar al Regne d'Espanya a deixar de discriminar al col·lectiu de treballadores de les llars en matèria de prestació per desocupació, i, per un altre costat, la cotització per salaris reals i acabar amb el règim especial (especialment injust) és una cosa que es pot fer ja, amb ratificació o sense del C189. És, tot plegat, qüestió de voluntat i prioritat política. Tant de bo el Ministre responsable de la Seguretat Social tingués similar voluntat i prioritat política de millorar les vides de les persones més precàries a la que té per promocionar els plans privats de pensions! En relació a la discriminació, respecte a la resta de treballadors i treballadores, de les persones que treballen a les llars en tasques domèstiques i de cures, és, a més a més de sagnant, tot un símbol de la capacitat d'insensibilització de la societat envers de realitats socials invisibilitzades.

Una ràpida ratificació del C189 de l'OIT és, doncs, essencial. I, tanmateix, cal, des de ja, anar més enllà. És, dit sense embuts, una urgència ètica acabar amb l'anomalia d'aquesta mena d'apartheid laboral, per cert, bastant inversemblant si no s'apliqués a un col·lectiu, com ja s'ha dit anteriorment, extraordinàriament feminitzat, i amb una elevadíssima presencia de dones immigrants.

També és una urgència vital per a les afectades. Per això, tinc per segur que la immensa majoria de les persones que treballen en les llars estan d'acord amb la següent reflexió continguda al llibre "Frágiles" de la abans citada, l'escriptora i filosofa, Remedios Zafra: "Las persones soñamos con un tiempo liberador, en el que el trabajo, si lo hay, no implique explotación ni se apropie de la totalidad de la vida".