Pàgines

dijous, 7 de juliol del 2022

"Estamos mal, pero vamos bien"

No em cansaré de recordar aquelles paraules de Zygmunt Bauman que diuen: "L'Església del Creixement Econòmic és una de les poques congregacions -potser l'única- que no sembla perdre fidels i que té probabilitats reals d'aconseguir un veritable estatus ecumènic". Bauman escrivia això el 2014 al llibre compartit amb Carlo Bordoni intitulat "Estat de crisi". El cas és que, passada gairebé una dècada, continua sent una gran veritat que té –i tant que en té!- un cert paral·lelisme amb el nostrat constructe social segons el qual "vivim del turisme".

Les esglésies, i els constructes socials sustentats en la ideologia dominant, tenen una mena d'al·lèrgia a contrastar els seus dogmes amb la realitat social. La recent Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'INE ens proporciona algunes dades que ens permeten argumentar que, en la darrera dècada, allò que veritablement passa és que "mal vivim del turisme".

Convé, abans de seguir, deixar anotat que l'ECV forma part d'Eurostat, és a dir, de l'oficina estadística de la Comissió Europea. Les possibles mancances de la mostra a casa nostra són les mateixes que a qualsevol altra regió de la UE. En definitiva, l'ECV és un producte estadístic amb suficient robustesa tècnica. Les possibles i convenients millores –tant en l'àmbit europeu com local- són figues d'un altre paner.

Dit això, tornem al fil de les dades: 1. La renda neta mitjana anual per persona va ser de 16.317 € en 2012, mentre que en 2021 tan sols arribà als 11.235 €. La "dècada prodigiosa" de la turistificació total (la que ha convertit Mallorca en el seu conjunt en una zona turística) és un període de renda disponible a la baixa per a la majoria de la població. 2. Pel que fa a la renda per llar, resulta que en 2012 es va situar 28.101 €, i en 2021 en 29.368 €. Una pujada molt minsa si tenim en compte que a les llars hi viuen més persones que fa una dècada, sobretot joves que, fins i tot treballant remuneradament, els resulta impossible emancipar-se, i gent gran (amb pensions (més o menys suficients) a causa de la crisi de les cures de majors. 3. La pobresa relativa es redueix molt poc. L'indicador AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que és l'homologat a la UE, i que, a més de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials, passa del 25,8% en 2012 al 22,4% en 2022. Cal tenir en compte que aquest indicador, encara que, com s'ha dit, incorpori altres valors que el fet d'arribar o no al llindar de la pobresa (el 60% de la mitjana dels ingressos de la població), té una gran importància, i, com la renda mitjana baixa, el llindar de la pobresa també baixa, provocant que les persones que no arriben a aquest llindar pateixen pobresa extrema.

Si a tot plegat hi afegim els elevadíssims costs ambientals, i la tendencial pèrdua de drets (singularment el dret a un habitatge digne o al dret de ciutat), hom pot concloure que el "vivim del turisme" és quelcom semblant a un eslògan que el president argentí Carlos Menem, amb tota descaradura, popularitzà. Deia així: "estamos mal,  pero vamos bien".

Publicat originalment a dBalears (03-07-2022)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada