Els salaris de la ira

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-12-2022)

No ho he sabut evitar: He manllevat el títol d'aquestes ratlles de l'imprescindible llibre de Miquel Puig precisament intitulat "Els salaris de la ira". Un text que –amb moltes coincidències i algunes discrepàncies- em sembla força interessant per entendre la prolongada en el temps devaluació salarial -la Llarga Congelació Salarial l'anomena el doctor en economia- que, amb més o menys intensitat, patim des de mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat. Ara bé, del llibre esmentat allò que em sembla cabdal és l'explicació de per què "també des de mitjans dels setanta, uns salaris s'han disparat en relació amb els de la majoria".

La qüestió és que, en fer el primer cop d'ull a les dades sobre salaris que, cada novembre, publica l'Agència Tributària, no m'he pogut estar de recordar el cridaner, però precís, subtítol de l'assaig rubricat pel Miquel Puig: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". I és que, de l'abundant informació que ens proporciona l'última entrega (la corresponent a l'exercici fiscal 2021) de l'estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", la que em sembla políticament més rellevant és la que palesa les grans diferències salarials entre una elit privilegiada i el cada vegada més gran grup de treballadors i treballadores pobres.

Vegem succintament algunes dades que, malgrat certa distorsió causada per les retribucions via ERTOS, no invalida en absolut allà a on vull arribar. Convé deixar dit que, com no s'observen grans diferències percentuals en l'anàlisi de les dades del conjunt del Regne d'Espanya i de les Illes Balears, em centraré a aquestes darreres, les de casa nostra: L'Agència Tributària calcula  que hi ha un total de 515.198 persones assalariades (52% homes, 48% dones) amb un salari mig estimat anual (SMEA) de 19.791 € (21.214 € els homes, 18.234 € les dones). Un primer punt a comentar és que la quantia de l'estimació del salari més comú és tan sols un 27% superior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2021 era de 15.516,62 € anuals. En qualsevol cas, el punt en què vull posar èmfasi és el següent: Un 42% de les persones assalariades té un SMEA que, en el millor dels casos, arriba al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, podrien ben bé ser considerats treballadors i treballadors pobres, car llurs percepcions salarials anuals es mouen en la forquilla de 3.194 € a 10.048 €. Per contra, el grup privilegiat –l'1,9%- tenen uns ingressos salarials estimats entre 112.764 € i 219.122 € anuals.

Amb aquestes dades de l'Agència Tributària, hom pot intuir que hi ha malestars socials que tenen sòlides bases reals i objectivables en, entre altres factors, carències materials essencials, projectes d'emancipació del jovent que han esdevingut quimèrics, col·lapse dels ascensors socials. Tot plegat és, sens dubte, part de l'explicació del perquè s'estén la percepció de desigualtat i absència d'igualtat de possibilitats d'arribada. Abans que aquesta percepció sigui democràticament ingovernable, calen polítiques per capgirar de debò la situació. Lucas Chancel afirma que "costa predir com evolucionaran les tendències, però, sense polítiques públiques que apuntin a reduir aquestes desigualtats, tot apunta al fet que la bretxa continuarà ampliant-se" (Desigualtats insostenibles. Per una justícia social i ecològica, pàg. 82).

És clar que una altra política salarial és imprescindible. Potser ha arribat l'hora d'avaluar críticament la política de consens social sense conflictivitat en el repartiment primari de la riquesa generada. No és mai sobrer recordar al mestre Josep Fontana –com, per cert, fa Miquel Puig a les primeres pàgines del llibre esmentat al principi d'aquest article- que a "El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914" sosté que "la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat la reculada dels sindicats, atacats des del poder en alguns països..." (pàg. 599). Ara i aquí –al Regne d'Espanya i a les Illes Balears- l'absència d'atacs governamentals als sindicats no significa absència d'atacs dels poders de debò. "Salari o conflicte" hauria de ser quelcom més que un encertat eslògan. Ens hi juguem molt: Salaris que no permeten arribar a fi de mes, treballar només per a malviure, i pornogràfics ventalls salarials poden desfermar una tempesta d'ira antidemocràtica.