Una setmana amb el Polisario

Publicat originalment a dBalears (22-01-2023)

Basta llegir el llibre "El Frente Polisario. Desde sus orígenes hasta la actualidad" de Carlos Ruiz Miguel (Almuzara, 2022) per a, si hi havia algun dubte, confirmar que la història del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro (POLISARIO) és, si fa no fa, la del conflicte del Sàhara Occidental. Front Polisario i lluita per l'autodeterminació i la independència de la darrera colònia d'Àfrica han esdevingut inseparables. Per això, no tinc cap dubte que la setmana passada fou una setmana amb el Polisario. Una particular setmana marcada de frisança per la llibertat del poble sahrauí.

Dilluns començà amb la gravació de l'entrevista a l'eurodiputat del Grup de l'Esquerra Europea i militant d'Anticapitalistes, Miguel Urbán, que havíem d'emetre al programa "Veu Sahrauí" de l'endemà. Miguel Urbán ens explicà de què va això del "Marrocogate". Resulta que la trama de corrupció a l'engròs i de suborns a balquena descoberta al Parlament Europeu, coneguda com a "Qatargate", és, sobretot, una pràctica mafiosa impulsada pel Marroc, emprada per comprar voluntats dels eurodiputats i eurodiputades per afavorir els interessos de la monarquia medieval alauita. Interessos contraris a la legalitat internacional, al respecte als drets humans, i a la decència. Urbán ens contà que l'ordre europea d'arrest contra l'ex eurodiputat socialista italià Pier-Antonio Panzeri (el cervell de la trama corrupta), la seva dona i la seva filla, diu que els suborns i pagaments de favors venen tant o més de Rabat que no de Doha. Que això ho ha confessat Francesco Giorgi, l'antic assistent de l'eurodiputat socialista, i parella de l'eurodiputada grega Eva Kaili, ja exvicepresidenta del Parlament Europeu. Per això, malgrat que els grans mitjans de comunicació espanyols han aixecat un nou mur del silenci sobre aquesta realitat, cal parlar de "Marrocogate".

L'eurodiputat esquerrà comentà que no el sorprenia gens  que populars i socialistes espanyols i europeus estiguin sempre mobilitzats en defensa dels interessos marroquins. De fet, Miquel Urbán, en un fil de Twitter de fa devers un mes, escrivia: "Res d'això és nou per als qui estam pel Parlament Europeu. És un comentari generalitzat que, durant les sessions plenàries, l'ambaixada marroquina té pràcticament una oficina permanent en el bar d'eurodiputats".

Dimarts es va emetre en directe "Veu Sahrauí", el programa de ràdio de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears que, cada quinze dies, fem en directe a Ona Mediterrània. El resum de notícies de l'actualitat sahrauí que ens prepara i presenta Núria Perea, la columna d'anàlisi que, en cada programa, ens regala Ramon Orfila, i un poc de música sahrauí, completaven el programa que, si us ve de gust, podeu escoltar aquí. L'acomiadament del programa, amb el tema interpretat per Mahfud Aliyen & Nayim Alal, intitulat "Visca el Polisario", no va ser casualitat. El divendres anterior havia començat el XVI Congrés del Front Polisario.

Dimecres la premsa publicà que Pier Antonio Panzeri, el presumpte capo del "Marrocogate" –tot i que gairebé tots els titulars únicament continuïn parlant de "Catargate" (sic)-, ha signat amb la Fiscalia Federal belga un anomenat "acord de penediment" en el qual admet la seva participació delictiva en els suborns i es compromet a compartir informació "substancial" que pugui ajudar a esclarir la recerca. L'advocat de Panzeri confirma que l'estructura del "Marrocogate" és l'antesala del "Catargate". En sabrem de grosses!

La setmana continuà amb notícies que arriben de la wilaya (campament de refugiats de Tinduf) de Dajla on es desenvolupa el XVI Congrés del Front Polisario. Aquest congrés és força important. Serà un congrés històric marcat per la ruptura, des de novembre de 2020, per part de Marroc de l'alto el foc firmat entre el Front Polisario i el Regne del Marroc en 1991. No debades, l'eslògan de congrés és: "Intensificar la lluita armada per a expulsar a l'invasor i culminar la sobirania". La transcendència del conclau sahrauí es va fent evident en la mesura que passen els dies. Els debats es prolonguen, es presenten dues candidatures a la secretaria general (un fet històric), les votacions –robustament democràtiques- s'allarguen ...

Mentrestant, es produeix un altre fet històric en el Parlament Europeu: per primera vegada en 25 anys es discuteix i vota una resolució sobre els drets humans (DDHH) al Marroc. L'Eurocambra trenca un silenci de dècades i critica la situació dels drets humans al Marroc. En la resolució aprovada també es demana que al Marroc se li apliquin les mateixes mesures cautelars que a Qatar, per exemple, suspendre l'accés als representants dels interessos Marroquins mentre duri la recerca sobre corrupció al Parlament Europeu.

A tocar el cap de setmana es fan públics els resultats: Brahim Gali ha comptat amb el 69% dels vots, enfront del 31% a favor de Bachir Mustafa Sayed. El Front Polisario informa que la principal conclusió del congrés és "intensificar la lluita en tots els àmbits, el militar, el diplomàtic, el comunicatiu, etc." El reelegit secretari general, i, conseqüentment, President de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), declara que els sahrauís són "defensors de la pau" i que la situació de guerra ha sigut imposada pel Marroc.

És clar que és possible militar en el pacifisme, i, alhora, en la legítima causa sahrauí. En vindran moltes més de setmanes amb el Polisario. Seguim!

 

El Líban

Publicat originalment a dBalears (15-01-2023)

La persona local amb qui vam passejar pel barri de Gemmayzeh a Beirut, entrà a un comerç per saludar a un amic i felicitar-li l'any nou. Li va demanar com havia començat l'any i com li anava tot plegat. La contestació va ser força esclaridora de la percepció social de la situació sociopolítica libanesa: "Va bé. Demà ja veurem, això és Líban!". Excepte que vagis pel món amb ulls i orelles ben tapats, aviat t'adones que els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa.

El fet que les fronteres de la República Libanesa, a més de amb la Mediterrània (a l'oest), siguin amb Síria (al nord i a l'est) i amb la Palestina ocupada (al sud), ho complica tot un poc. Per afegir-hi al banyat dels problemes endògens, han de fer front als de la situació sempre convulsa del Mig Orient. En un país amb una superfície de només 10.450 km², i amb menys de vuit milions d'habitants, no és fútil la complicació per conjuminar una presència històrica de cent de milers de persones palestines desplaçades, amb la més recent d'una altra gran quantitat de persones sirianes desplaçades, i amb una importantíssima diàspora (amb la pèrdua de capital humà que això implica).

No és un tòpic qualificar el Líban de "país en la cruïlla". Tinc la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual "després d'un temps, un altre en ve". Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai.

Per fer-ho curt, comencem citant la guerra civil libanesa del 1975 a 1990. L'organització sociopolítica de Líban mai no va tornar a ser la mateixa d'abans (que ja era complicada). A més de la petjada emocional, familiar, política i social, queda la petjada física. A Beirut són encara visibles els impactes dels projectils a l'edifici que aleshores era l'Hotel Holiday Inn, la incompleta rehabilitació de l'Hotel St. Georges, o la recent reconstrucció de l'Hotel Phoenicia. En el cor de "la ciutat alegre i confiada del Mediterrani Occidental" (Tomás Alcoverro, dixit) és molt present aquell episodi bèl·lic anomenat "la batalla dels hotels". La reconstrucció de part del centre de Beirut és, segurament, la gran petjada física d'aquella guerra. El fet més paradigmàtic és el monument a l'especulació i corrupció a l'engròs que ha significat el projecte executat per l'empresa Solidere.

Com després d'un temps, un altre en ve, l'agost de 2006 esclatà l'anomenada "segona guerra del Líban", amb l’objectiu oficial d’anul·lar els coets Katyusha disparats per agents de Hezbollah contra ciutats del nord de la Palestina ocupada per Israel, i l'alliberament dels dos soldats israelians segrestats per Hezbollah el 12 de juliol d'aquell any. Tomás Alcoverro escriu a "La noria de Beirut" (Editorial Diéresis, 2018): "En pocos días, en horas contadas, este país vulnerable y a la vez rebosante de energía quedó aislado del mundo, atrapado en un torbellino sangriento y destructor. Beirut nunca contó con refugios preparados ni sirenas que pudieran advertir a sus habitantes de los ataques aéreos israelíes".

I, per confirmar que després d'un temps, un altre en ve, l'octubre de 2019 esclatà la revolució popular libanesa durament reprimida pel règim; l'agost del 2020 es produí la devastadora explosió de Beirut de la que s'impedeix la seva investigació judicial; i el sectarisme religiós i neoliberal ha portat al país a una brutal crisi econòmica i social que fa de Líban un estat fallit socialment i econòmicament. Unes anècdotes que són, veritablement, poc anecdòtiques: a) Líban és una república que, ara mateix, no té president o presidenta, car les desavinences en el repartiment sectari de càrrecs institucionals entre cristians maronites, sunnites, i xiïtes impedeix la seva elecció. b) A la meva arribada el canvi del dòlar era de 42.000 lliures libaneses, onze deis després s'havia enfilat a 47.700. Excepte les elits (entorn de l'u per cent), la societat libanesa ha de mal viure amb tota casta de precarietats vitals.

Tanmateix, Líban és un país meravellós, Beirut una ciutat espectacular... i sembla que la gent viu la vida amb envejable vitalitat i, malgrat la perpètua crisi de l'oposició al règim, capacitat de resistència. Pot ser que l'historiador francès, i gran expert en Orient Mitjà, Henri Laurens, tingues raó en escriure que "si heu entès alguna cosa de Líban és perquè us ho han explicat malament".

Desitjos

Publicat originalment a dBalears (08-02-2023)

La nit de Reis n'és vinguda,

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare,

tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,

fiqueu-me al llit, que és prou tard,

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!

lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

i a fe mare que els espero

amb gran desig aquest any. 

Del poema “La nit de Reis” de Dolors Monserdà I Vidal, ( Barcelona,1845-1919) 

Com fa uns dies vaig sortir a camí als Reis d'Orient, no era a casa la Nit de Reis. Però, en tornar d'una ciutat -i un país- de l'altra riba de la Mediterrània, esper trobar-hi, a casa, els anhelats regals que he demanat. De retorn de la ciutat de l'Orient Mitjà de la qual tant ens han parlat Maruja Torres i Tomàs Alcoverro, pot ser que els meus egoistes anhels em semblin un luxe en comparació a les necessitats personals i col·lectives de la població d'aquell lloc on els déus de l'antiguitat habiten en les ruïnes de Baalbek, i els déus de la modernitat són presents arreu i en tots els nombrosos conflictes. També eren presents en la matança de Sabra i Xatila?

El cas és que vaig deixar la carta als Reis d'Orient amb les següents peticions: 1. Que en 2023 el Parlament de les Illes Balears aprovi, sense desvirtuar-la, la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears. Una proposta que, recordem-ho, arriba al parlament fruit de la ILP impulsada pel GOB. 2. Que l'estiu d'enguany no sigui un nou episodi de saturació turística. 3. Que 2023 sigui l'any de la veritable bona i participativa governança de les institucions autonòmiques. No pot ser que en plena emergència climàtica, el moviment ecologista continuï marginat de les meses de concertació. És incomprimible que en el discurs institucional es parli sovint de "transició", i, alhora, el Fòrum de la Societat Civil no sigui un interlocutor essencial. 4. Que la negociació dels convenis col·lectius –especialment el d'hoteleria- sigui una negociació on es visualitzi el conflicte social. Sens dubte, cal un acord que faci justícia. Però, sempre és millor l'acord batallat que no l'acord atorgat. 5. Que aquest any sigui el de la "reconciliació" del moviment feminista i de la gran embranzida del moviment dels homes per la igualtat. 6. Que, a la fi, el dret a l'habitatge digne sigui de debò una realitat. Els companys i companyes de STOP Desnonaments tenen dret a un merescut descans! 7. Que el Govern de les Illes Balears posi les bases per a, en la legislatura vinent, engegar un pla pilot de Renda Bàsica Incondicional. I 8. Que les eleccions autonòmiques i municipals del maig no siguin un "ho tornarem a fer" (retallades socials i de drets civils, més turboturistificació, negació de la memòria democràtica, autoritarisme a balquena, persecució de la llegua pròpia, és a dir, del català, etc.) de les dretes!

Tant de bo que, en acabar 2023 i faci comptes, els Reis d'Orient hagin sigut generosos en els meus anhels. Però com no confii massa ni en els reis ni en la màgia, un any més tindré ben present aquell "la vida és lluita" de Neus Català.

 

El 2023

Publicat originalment a dBalears (01-01-2023)

"Permacrisi" és un terme format a partir de "permanent" i "crisi" que durant el 2022 s'ha emprat molt sovint per a referir-se a la situació de crisi permanent, d'aquest període prolongat d'inestabilitat i inseguretat en què vivim. La immensa majoria d'organismes que, a hores d'ara, han presentat les seues previsions per a 2023 coincideixen que molt probablement 2023 serà un any en el qual la permacrisi continuarà.

La coordinadora i editora de la Nota Internacional que el 20 de desembre passat publicà el CIDOB , Carme Colomina, precisa que la permacrisi abasta des de la desorientació estratègica de les potències occidentals fins a la vulnerabilitat que sent bona part de la població del planeta per l'encariment dels productes bàsics i la incapacitat de protegir béns comuns com els aliments, l'energia o el clima. Crec que no exager si afirm que hem deixat enrere els models capitalistes de "la societat del risc", de "la societat liquida", o de la "societat precària", i que la situació actual és de capitalisme de "la societat de la fragilitat". Una fragilitat (concepte encunyat per Remedios Zafra i desenvolupat en el seu llibre “Frágiles”) que afecta des de la seguretat col·lectiva (bel·licisme a balquena i crisi climàtica, entre d'altres) a la supervivència individual (crisi social que ara té nom de crisi d'accés i garanties als béns bàsics per a part de les poblacions no estrictament riques o molt riques).

A parer meu, enguany és especialment pertinent fer una atenta lectura de l'esmentada Nota Internacional publicada pel centre de recerca en relacions internacionals, CIDOB, intitulada "El món el 2023: deu temes que marcaran l'agenda internacional". Vet aquí un tast: "... l'agressivitat creixent dels fenòmens meteorològics podria posar a prova, durant el 2023, les respostes globals insuficients davant la urgència de la crisi climàtica, especialment per l'aparició de nous riscos relacionats com els anomenats Natech, els accidents tecnològics desencadenats per esdeveniments d'origen natural. L'últim informe de l'IPCC conclou que els efectes del canvi climàtic ja han causat danys irreversibles al medi ambient i al benestar de les persones. Les inundacions del 2022 al Pakistan o a Nigèria, les onades de calor a l'Índia, o la persistent sequera a la Banya d'Àfrica són exemples clars de la imprevisibilitat i l'impacte d'aquests esdeveniments, que condueixen a un augment dels desplaçaments forçosos com a resultat de la destrucció del medi ambient, i perjudiquen els mitjans de subsistència per a milions de persones a tot el món".

A l'espera que l'Organització Internacional de Treball (OIT) publiqui les seves previsions sobre mercat laboral i protecció social (aspectes essencials de la fragilitat individual), no és agosarat assegurar que de segur aquesta situació de fragilitat social planejarà sobre un any que, localment, serà eminentment electoral (maig eleccions municipals, insulars, autonòmiques, i a finals d'any espanyoles).

En aquest sentit, convé tenir molt present que, o s'apaivaga la percepció de fragilitat, o es dóna oxigen a allò que el politòleg francès Aurelien Mondon anomena "democràcia reaccionària". Aquest és, em temo, el dilema. Vius i ungles!