"Plena ocupació", per a què?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03-03-2023)

Les previsions governamentals en matèria d'ocupació laboral són que "les Illes tornaran a registrar [enguany] mesos de plena ocupació, tal com ja va succeir el 2022", conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, dixit. La qüestió és saber a què es refereix exactament el conseller en utilitzar el terme "plena ocupació". No és aquest un assumpte fútil, car, segons la resposta, podrem inferir si, amb les referències cada vegada més freqüents a episodis de plena ocupació, el senyor Negueruela està comunicant que, parafrasejant una famosa frase d'Aznar, "les Illes Balears van bé" o, al contrari, ens està advertint que progressam adequadament cap al col·lapse.

Però, anem a pams: El concepte econòmic "plena ocupació" fa referència a la situació en la qual tots els ciutadans en edat laboral productiva -població activa- que desitgen treballar tenen treball remunerat. L'atur, per tant, és zero. Òbviament, és un concepte més aviat teòric, ja que són gairebé impossibles casos pràctics en els quals la població aturada (la que necessita per viure el treball remunerat, però no en té) sigui, veritablement zero. Sempre hi ha hagut un percentatge de població en atur no friccional, és a dir, involuntari (excepte, és clar, en els models socioeconòmics de planificació burocràtica de l'economia on la plena ocupació s'assolia amb subocupació a balquena). Políticament, el concepte "plena ocupació", al llarg de la història moderna, s'ha associat, molt resumidament, a una línia de meta d'arribada lligada a un determinat model de societat: La de l'estat del benestar, del pacte social, del treball remunerat com a seguretat de no exclusió social, de precarietat laboral marginal, de democràcia amb impuls igualitari... Tot plegat s'associà a una mena de "vacuna" per combatre el malestar social que acabà desembocant en els terrorífics mals de la Segona Guerra Mundial. Eren les dècades en què, en paraules del mestre Josep Fontana, "vam creure que la història de la humanitat era el relat d'un procés ininterromput de progrés", i, hi afegiria, en les que el creixement sense límits no era qüestionat.

Ara bé, en 1972 es publicà el famós l'informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), encomanat pel Club de Roma a la Massachusetts Institute of Technology. El segle XX acabà amb l'hegemonia neoliberal regnant arreu i liquidant bona part de les conquestes assolides en el cicle de lluites post segona gran guerra. Les precarietats laborals es generalitzaren (des dels minijobs, passant pels falsos autònoms presentats com emprenedors, a la facilitació i abaratiment dels acomiadaments). El treball remunerat deixà de ser una garantia d'inclusió social (apareixen a les nostres societats els treballadors i treballadores pobres). Les precarietats, també, esdevingueren en vitals. A tall d'exemple, el dret social a un habitatge digne es transformà en un dret de mercat especulatiu, els famosos ascensors socials col·lapsaren, s'acceptà acríticament ("no hi ha alternativa", es va dir) que les noves generacions i les futures haurien de viure, en termes socioeconòmics, pitjor que les antecedents. I aquest segon mil·lenni no ha fet altra cosa que començar, cinquanta anys després de l'informe "Els límits del creixement", amb l'advertència de la comunitat científica internacional sobre la gravetat de l'emergència climàtica, i amb més neoliberalisme (sobre això, i altres assumptes cabdals de l'esdevenir del nostre present neoliberal, no us perdeu el darrer llibre del professor de la UIB, Bernat Riutort, "Bucles neoliberales y neoconservadores" -Icaria, 2021-). En fi, malgrat crisis econòmiques i socials sistèmiques, pandèmies com la de la covid-19, les elits politicoeconòmiques segueixen amb un al·lucinant sostenella e no enmendalla de creixement il·limitat (creixement sostenible, li diuen ara) i en el no capgirament radical de les, no menys radicals, transformacions neoliberals que provoquen les precarietats múltiples de les classes mitjanes i subalternes.

És escaient, idò, la pregunta del títol d'aquestes ratlles. Altrament dit, plena ocupació per a quin model de societat? Un model social en que "l'exèrcit industrial de reserva", del que Karl Marx parlava en referir-se a l'atur, ha passat a ser la multiprecarietat laboral? Un model social que assumeix la molt millorable qualitat de vida de la població resident, la pobresa laboral, la crisi d'habitatge, la massificació turística, el no fer cas a la comunitat científica (el Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears en l'informe 2021-2022 proposà "reduir el flux de visitants"), com inevitables externalitats negatives del model sociopolític balear? Un model social en el qual no es pren en consideració que “l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", tal com afirmà en el famós "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) l'economista Michal Kalecki?

Una darrera, i fonamental, qüestió: El gran historiador Eric Hobsbawm, a la seva monumental obra "Historia del siglo XX", sosté que, en la postsegona gran guerra als països capitalistes, excepte comptadíssimes excepcions (Hong Kong), va existir un gran compromís polític dels governs amb la plena ocupació, però, alhora, el seu compromís amb la reducció de les desigualtats econòmiques va ser força menor. És aquest -en l’època en què els efectes de la crisi climàtica serà (ja ho és!) un poderosíssim factor de desigualtat- el model de societat balear de la "plena ocupació"? Ras i curt: "Plena ocupació" sense transició de model econòmic i social de debò és una indesitjable repetició de la història.