Pàgines

diumenge, 24 de setembre del 2023

Capitalisme de roba usada

Publicat originalment a dBalears (17-09-2023)

Han passat cinc anys d'ençà que, en tornar d'un viatge a Madagascar, dBalears em va publicar un article en què, entre altres coses, afirmava: "He vist una població gairebé tota ella vestida amb roba de segona mà. La "friperie" ha arrasat. S'ha carregat la indústria tèxtil local, i la forma de vestir tradicional. La "friperie" és, en poques paraules, una gran distribuïdora de roba usada que ONGs recullen, principalment a Europa, i que es ven a un preu molt econòmic a multitud de petites botigues i llocs de carrer que trobes per tot Madagascar. Com sóc mal pensat, sospit que algú fa un gran negoci amb la roba que recullen gratuïtament aquestes ONGs".

Des de llavors no m'ha deixat d'interessar l'assumpte de l'aclaparadora presència de roba emprada -procedent molt majoritàriament de la UE i EUA- a l'Àfrica. Mentre la Xina i Rússia guanyen terreny geopolític i geoeconòmic en el continent africà, les elits europees i ianquis l'envaeixen amb milers de tones de roba usada.

No és, a parer meu, un tema menor aquest del negoci de la roba rebutjada pels europeus, europees, nord-americans i nord-americanes. Té a veure amb el boig consumisme de roba, l'externalització dels residus del consumisme esmentat, la crisi climàtica, i la desigualtat mundial. En definitiva, aquest ingent negoci és part essencial del que s'ha anomenat "societat de l'externalització", allò que, a tall d'exemple, Stephan Lessenich al seu llibre així intitulat, defineix com a una suposada bona vida a expenses d'altres, o el mètode de viure i deixar morir en el que es basa el capitalisme neocolonialisme actual d'intercanvi barroerament desigual.

A què ve parlar d'aquest assumpte ara? Doncs perquè aquest mes de setembre he conegut que el president d'Uganda, Yoweri Museveni, ha anunciat la prohibició d'importació de peces de roba usades al seu país. El govern ugandès al·lega que la situació actual impedeix el creixement de les indústries tèxtils nacionals.

Tot i que, aparentment, l'anunci pretén desviar l'atenció interna per la repercussió internacional de la recent aprovació de la llei que endureix la ja existent legislació homofònica ugandesa, i, sobretot per l'anunci de possibles repercussions pel que fa a l'ajuda exterior a conseqüència d'aquesta brutalitat; el cas és que, segons un informe de l'Economic Research Policy Centre, la importació a Uganda de roba de segona mà es va multiplicar per cinc entre 2001 i 2016, dels 25,6 milions  als 128 milions d'euros. Encara més, Uganda importa una mitjana de 6.668 tones mètriques de roba de segona mà cada mes, i recapta 19.880 milions d'euros amb ella, segons l'Autoritat Tributària del país. Per tant, en cas de fer-se realitat la mesura anunciada pels governants ugandesos, tindrà repercussions en la macroeconomia del país, i en la forma de guanyar-se, encara que sigui precàriament, la vida de moltes persones. Però... vés a saber, els deliris del sàtrapa Yoweri Museveni són inescrutables.

En qualsevol cas, aquesta pràctica d'exportació a fora de roba d'un o pocs usos de les societats de l'opulència consumista ha assolit un volum econòmic molt i molt important. És una activitat econòmica que, en benefici d'uns pocs, ocasiona greus problemes ecològics a la majoria. A tall d'exemple: Greenpeace adverteix que materials com el polièster, que no són biodegradables, acaben, després de ser cremats o rebutjats, a la cadena d'alimentació d'animals i humans en forma de microplàstics, o a Ghana -que és el país africà que més roba usada importa- s'han detectat gravíssims problemes de contaminació dels rius.

Mentrestant "Inditex continua disparada i preveu nou rècord de beneficis per al primer semestre. Els analistes estimen que la tèxtil gallega augmentarà un 35% el seu benefici net”. Tot normal: És el capitalisme, estúpid!

 

diumenge, 17 de setembre del 2023

Onzes de setembre

Publicat originalment a dBalears (10-09-2023)

L'aclaparadora identificació de la política -la presa de decisions sobre els conflictes generats a la polis, és a dir, a la comunitat- amb la política institucional té, a dretcient o no, com a conseqüència la devaluació de l'esma transformadora. Sens dubte és importantíssima la tasca institucional, però cal no oblidar que la mobilització ciutadana-popular és palanca ineludible per impulsar canvis veritablement transformadors. Altrament dit, la mobilització popular és vector directe de canvis que de debò qüestionin l'estat actual de les coses i, alhora, és impulsora de polítiques institucionals en aquesta direcció.

Això és una constant històrica. Ara bé, en les últimes dècades, entre el triomf de la revolució neoconservadora, el neoliberalisme ecumènic, la dretanització de la socialdemocràcia i la "socialdemocratització" de l'esquerra de la socialdemocràcia, és més evident que mai. Ken Loach, com sempre, encerta en afirmar en una entrevista, tot presentant el que sembla serà el seu últim llargmetratge, "The Old Oak", que "el problema amb els socialdemòcrates és que sempre acaben donant suport a l'statu quo".

Tot plegat ve a tomb dels onzes de setembre d'enguany: En el 50è aniversari del cop d'estat contra el govern de Salvador Allende (1973-2023), s'escau recordar les paraules del "compañero Presidente" la nit de la victòria electoral. Allende va homenatjar als lluitadors socials que, des dels primers anys del segle XX, sembraren la llavor d'aquell triomf. Les seves paraules van ser: "Han sido el hombre anónimo y la ignorada mujer de Chile los que han hecho posible este hecho social trascendental. Miles y miles de chilenos sembraron su dolor y su esperanza en esta hora que al pueblo pertenece. [...] A la lealtad de ustedes, responderé con la lealtad de un gobernante del pueblo; con la lealtad del compañero Presidente". Sens dubte oratòria, exemple, i dignitat de Salvador Alende són part fonamental de la memòria democràtica de la humanitat.

La dictadura d'Augusto Pinochet Ugarte, instigada i sustentada per l'imperialisme ianqui, ho va capgirar tot. Des de llavors, la política emancipatòria ha tingut arreu un plus de dificultat. Tant és així que fa dècades que "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". El cas és que els grans avenços per liquidar el pinochetisme i l'herència dels "Chicago Boys" sempre han vingut impulsats per la mobilització popular. Valgui com a exemple l'esclat social succeït entre octubre de 2019 i març de 2020.

Al seu tomb, la mobilització ciutadana-popular és el més determinant en aquest 11 de setembre al Principat de Catalunya. Més enllà d'aritmètiques parlamentàries, la clau és que "la societat civil organitzada tenim també la responsabilitat de recuperar i enfortir una mobilització democràtica, i efectiva, que faci imprescindible la negociació per a una resolució democràtica del conflicte polític. En aquest sentit, la Diada nacional és la primera gran oportunitat per tornar a deixar clar als poders de l'Estat que no viurem en normalitat fins que no s'atengui democràticament les aspiracions de la ciutadania i es garanteixin els drets fonamentals". El comunicat d'Òmnium Cultural de després de les eleccions espanyoles del 23J acabava afirmant que l'entitat continuarà "treballant per la independència, la defensa de la llengua i cultura catalanes, així com la cohesió social del país i els drets civils i polítics". Aquest, i el "Pacte Nacional pel Moviment Civil per la Independència", és el camí!

I, un tercer onze de setembre: Estats Units 2001. És a dir, l’aniversari de l'atemptat terrorista que impulsà la política imperial de la por, la crueltat, i el militarisme a dojo. Caldrà molta mobilització popular (i electoral) si es vol barrar el pas a una nova presidència del feixista Donald Trump. Hi ha símptomes positius de la primera, i no tants de la segona. Veurem!

 

 

diumenge, 10 de setembre del 2023

Namíbia

Publicat originalment a dBalears (03-09-2023)

Mentre observava les meravelles paisatgístiques, la fantàstica biodiversitat, i començava a intuir la cosmovisió radicalment ecologista del poble boiximà de Namíbia, no em podia estar de recordar una frase de la guia Lonely Planet que m'acompanyava: "Amb el seu relativament recent ingrés en l'ONU, Namíbia ha sabut bregar amb l'estabilitat política i la prosperitat econòmica molt millor que altres nacions veteranes africanes. El país funciona. Sí, molts dels seus habitants viuen en la misèria absoluta i la disparitat de riquesa és una qüestió greu, però ...". Veritablement el país funciona? Anem a pams:

Efectivament, el tortuós procés d'independència namibià va concloure el 1990. Els namibians i namibianes varen patir la cruel colonització dels alemanys des del 1840 fins a la Primera Guerra Mundial. Val a dir que Alemanya va perpetrar un genocidi -un dels més oblidat de tots els genocidis- contra el poble namibià. Un fet execrable del qual la potència colonial només ha ofert a Namíbia unes magres disculpes. Cal tenir en compte, també, que molts namibis van ser obligats a treballs forçosos des de l'annexió alemanya, i aquest va ser, a les acaballes de la dècada de 1950,  un dels factors principals que van provocar mobilitzacions populars massives i l'important creixement dels sentiments nacionalistes.

Però alliberar-se del colonialisme alemany no bastà. Després de la victoriosa participació sud-africana en la Segona Guerra Mundial es varen proposar –i ho varen aconseguir-ho el 1946- convertir el territori de Namíbia en una (la cinquena) província sud-africana. Després de la coneguda com a "la Guerra de la frontera de Sud-àfrica", amb un seguit de converses i mediacions es va poder establir, el 1989 i pel primer cop en la història del país, una assemblea elegida per sufragi universal, d'on va sortir guanyador el SWAPO (el moviment polític d'alliberament de Namíbia). El 21 de març de 1990 Namíbia va obtenir oficialment la independència. Per tant, una certament tardana independència i proclamació de la República de Namíbia.

Ara bé, el PIB per càpita (que, malgrat les seves limitacions i contradiccions és un indicador aproximatiu del nivell de vida) de Namíbia, en 2022, va ser de 4.511 € euros. Una xifra que la situa en la part baixa de la taula, en el lloc 114. Per tant, els seus habitants tenen un baixíssim nivell de vida amb relació als 196 països del rànquing de PIB per càpita. Encara més, si s'observen les dades de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que elabora les Nacions Unides per a mesurar el progrés d'un país, i que, en definitiva, ens mostra el nivell de vida dels seus habitants, indica que els namibis tenen una mala qualitat de vida. Amb tot plegat, s'ha de tenir molta barra per firmar –com fan els autors i l'autora de la Lonely Planet– que Namíbia funciona. En tot cas, funciona per a les elits!

Potser no és barra allò que tenen. El que fan és reproduir i normalitzar el pensament neoliberal i neocolonial que en una recent piulada [es diu encara així?] resumia molt bé l'antropòleg i cofundador de la Llibreria Altaïr, Pep Bernadas: "Occident ha mirat sempre Àfrica pels recursos que en pot extreure; però mai ha tingut en compte les persones. Les independències es van traduir en noves formes de dependència per mantenir el negoci impedint el desenvolupament intern".

Pel que fa als drets humans, es pot parlar de bon funcionament estructural de Namíbia? Vegem: Mentre Reporters Sense Fronteres (RSF) sosté que "la llibertat de premsa està ben consolidada a Namíbia", Amnistia Internacional (AI) adverteix de les amenaces de restriccions del dret a la llibertat d'expressió. Alhora, apunta mancances en els àmbits dels drets de la infància, de la violència de gènere, dels drets sexuals i reproductius i LGBTI.

I atenció: En un país com Namíbia, que és un paradís paisatgístic i de biodiversitat, AI assenyala una preocupant degradació ambiental. D'això no en parla la guia Lonely Planet, però sí que narra encertadament les meravelles naturals, els interessants trets culturals, la diversitat ètnica del poble namibià, o la calidesa humana dels homes i dones de Namíbia.

"La felicitat, sàpiga-ho el lector, té molts rostres. Viatjar és probablement un d'ells. Lliuri les seves flors a qui sàpiga cuidar d'elles i comenci. O recomenci. Cap viatge és definitiu", escriví  José Saramago. Ho va fer en el llibre "Viatge a Portugal". És perfectament aplicable a un viatge a Namíbia.

divendres, 1 de setembre del 2023

Picapedrers de les escoles de Campos durant la Segona República

 

Publicat originalment a dBalears (13 i 20/08/2023)

1. Memòria històrica de les petites coses

Continua havent-hi moltes coses per fer en matèria de memòria històrica. Queda molta feina a fer. No podem defallir mentre hi hagi una sola víctima dels alçats contra la legalitat republicana que segueixi sense un repòs que permeti als seus familiars i amistats el duel que es mereixen i desitgin. Haurem de continuar fent camí cap a un horitzó social en el qual memòria, veritat, justícia, reparació, i garantia de no repetició tanquin de veritat les ferides ocasionades pels assassinats i desaparicions de la dictadura franquista…

No obstant això, se n’ha fet fent molt de camí en aquesta direcció. Un camí impensable sense la labor d'anys del moviment memorialista, dels científics i científiques socials compromesos i compromeses amb els drets humans. Un camí que, a Mallorca, s’ha accelerat gràcies a unes institucions autonòmiques, insulars, i municipals que en els últims anys han dut a terme encertades i compromeses polítiques públiques de memòria. Al costat d'aquestes grans polítiques públiques de memòria democràtica[i], la curiositat i l'interès per ordenar records familiars i documentar-los és, sens dubte, una cosa de menor rellevància pública, però d’importància a l'àmbit personal i íntim.

Per això, entre finals de 2020 i principis de 2021, em vaig engrescar a acompanyar a l’amic i company de tantes batalles, Miquel Mascaró Carreras, en diverses visites a l'Arxiu Municipal de Campos, i, a surgència d’en Miquel, a la lectura del llibre “Campos. Rosaris i pistoles” de Montserrat Alcaraz Vic (Edicions Documenta Balear, 2020). Tot plegat em convenceren que hi havia una petita història per contar[ii]. Que era possible un modest relat que va més enllà de reivindicar la memòria personal del pare de l’amic. Una història d’un campaner, republicà, “picapedrer” d'ofici –que, com a tal, va participar en la construcció les escoles graduades de Campos-, i que va ser represaliat pel franquisme.

2. Reivindicar els noms del “nadies”, dels picapedrers que aixecaven edificis per aixoplugar escoles

El que segueix és una personal aportació a la “memòria històrica de les petites coses”, és a dir, un esbós de com es tramitaven, executaven, i liquidaven en el període republicà les obres públiques –en aquest cas les escoles-, de saber com es deien els “picapedrers” que, en el període republicà, van aixecar els edificis de les escoles, i en quines condicions treballaven. En definitiva, es tracta de reivindicar la memòria d'alguns, en paraules d'Eduardo Galeano, “nadies” dels nostres pobles.

En aquest cas, segons contracte signat, en data 1 d'octubre de 1934, entre el contractista, Juan Mesquida Galmés, i el “representant dels obrers”, Juan Riera Veny, la “relació nominal dels obrers ocupats en les obres de construcció de l'escola de Campos del Port” -de l'actual CEIP Joan Veny i Clar- és la següent:

“Encarregat: Juan Riera Veny. Paletes: Antonio Fullana Fullana, Bernardo Gomila Quetglas, Bernardo Rosselló García, Guillermo Vanrell Mas, Guillermo Vanrell Mascaró, Guillermo Mas Moll. Peons: Guillermo Lladó Mas, Bartolomé Oliver Escalas, Bartolomé Escalas Mercadal, Bartolomé Porquer Salom, Miguel Mascaró Mas, Antonio Sureda Fons, Miguel Vanrell Taberner, Guillermo Manresa Gayá, Esteban Amer Obrador, Rafael Vicens Calafat, Rafael Vidal Ferrer, Juan Taberner Gayá”.

3. Les escoles de la Segona República

Sens dubte, la Segona República va ser una escola que ens va deixar moltíssims ensenyaments. Un d'aquests aprenentatges, un dels essencials, va ser la importància de l'ensenyament per a una convivència democràtica i una societat en la qual la igualtat d'oportunitats sigui real. La millor palanca per a activar canvis cap a un horitzó igualitari i de llibertat va ser, per a la Segona República, l'ensenyament públic, de qualitat, laic, i per a tots i totes Per al republicanisme d'avui dia, ho continua sent!

Per al cas que ens ocupa, resulta molt pertinent citar a Montserrat Alcaraz Vic que, en el llibre ja esmentat, “Campos. Rosaris i pistoles”, escriu:

“L’espectacular inversió en infraestructures educatives que dugué a terme en tan poc temps [en els anys compresos entre 1931 i 1936] la Segona República deixa aclaparat a qualsevol que s’acosti a estudiar aquest tema [l’educació]. Sens dubte, l’educatiu és un eix social vertebrador que ha patit una endèmica manca d’inversió i planificació a l’estat Espanyol, i només en els anys de la Segona República es durà a terme un esforç mai suficientment valorat, per posar en marxa una política que permetí l’accés a l’alfabetització de les classes desfavorides. A Campos és construïren de nova planta dues escoles rurals, la de Ca Estela o Son Catlar i la del Palmer, a més de l’edifici que ocupa actualment el Col·legi Públic Joan Veny. El 1932 s’inauguren les dues rurals i va ser col·locada la primera pedra de les escoles graduades als afores del centre urbà, obra de l’arquitecte Josep d’Oleza que varen ser acabades el 1935”.

4. Ensenyaments republicans de “bon govern” en la gestió de les obres públiques

En la documentació de l'Arxiu Municipal de Campos consultada hi ha un aspecte que sorprèn poderosament: El que, en termes actuals, diríem pràctiques de bon govern en tot el referent a l'adjudicació, execució, lliurament i liquidació d'obra pública. Vegem succintament quin va ser aquest procés en el cas de les escoles graduades que ara alberguen el CEIP Joan Veny i Clar:

i) Al cap de poc temps de ser aprovada la construcció de les escoles pel Ple de l'Ajuntament, el 21 de juny de 1934, es va publicar en el “Butlletí Oficial de la Província de Balears” l'anunci que el consistori campaner havia acordat celebrar la subhasta per a la construcció de les escoles. ii) El 9 d'agost del 1934 l'Ajuntament de Campos acorda celebrar la susdita subhasta. En la publicació oficial d'aquest acord, a més de les formalitats per a presentar-se a la subhasta, s'especifica que: a) la subhasta és per a “la contractació de la construcció d'uns edificis destinats a escoles graduades amb deu seccions” que “hauran de tenir dos pavellons simètrics, més un d'ells tindrà adjunt el camp d'experimentació agrícola i l'altre la casa del Conserge si bé l'un i l'altre estan separats del cos de l'edifici corresponent mitjançant el respectiu camp escolar”. Seguidament, s'especifica que un dels pavellons “tindrà a més de les dependències ja esmentades el dispensari compost de sala de reconeixement mèdic, sala de llits, farmaciola i sala de dutxes”, mentre que a l'altre pavelló hi haurà “la biblioteca i cantina escolar amb la seva corresponent cuina”; b) el valor de la subhasta és de 201.022 pessetes amb 54 cèntims, i c) el contractista “haurà de complir totes les disposicions vigents del Codi de Treball" referents a contractes amb els obrers, assegurances d'accidents, retirs, etc. iii) L'1 d'octubre de 1934 se signa el “contracte de treball col·lectiu” –al qual més endavant es farà referència amb una mica de detall- entre el contractista adjudicatari de les obres, Juan Mesquida Galmés, i els “picapedrers” que executaran les obres. iv) Les escoles, tal com ja s'ha comentat, es van acabar l'any 1935.

Noti's el poc temps transcorregut des de l'acord municipal de construir les escoles i la seva inauguració. No hi ha documentada cap dilació en els terminis d'execució de les obres, cap sobre cost, cap circumstància d'aparent corrupció, tan associada a l'obra pública durant la dictadura franquista i la restauració borbònica.

Torn a citar a Montserrat Alcaraz Vic que, en el llibre “Campos. Rosaris i pistoles”, escriu: “Entre les primeres mesures del govern franquista, fins i tot durant la guerra, trobam totes les que anaren encaminades a demolir l’empenta educativa i laïcitzant dels republicans” [...] “De fet, les escoles graduades de Campos seran convertides en caserna pràcticament des del primer moment, ja que el trasllat dels alumnes es produeix just 14 dies abans del 18 de juliol i immediatament després d’aquesta data ja l’ocupen els soldats desplaçats al poble”. La cita ve al cas d'un dels documents consultats, en el qual es constata que fins al 2 de setembre de 1944 no es van liquidar del tot els deutes de l'Ajuntament de Campos amb el contractista de les obres de les escoles. Malgrat que l'Arquitecte i Director de les obres, Josep d’Oleza, havia presentat la corresponent liquidació total de les susdites obres el 15 de juny de 1936, el contractista, Joan Mesquida Galmés, va haver d'esperar –contràriament a la puntualitat de pagament en els terminis convinguts durant el període republicà- més de nou anys perquè les autoritats franquistes li liquidessin el deute pels treballs fets.

5. “Picapedrers” dels edificis de les escoles de Campos

Un dels documents consultats més interessants és el “Contracte de treball col·lectiu” per a la realització de les obres de les instal·lacions escolars. Aquest tipus de contracte era una modalitat contractual molt utilitzada en aquells temps, i es feia en aplicació de la legislació laboral republicana, concretament de la “Llei de definició, objecte i subjectes del contracte de treball”. Aquesta norma considerava que existia un contracte o pacte col·lectiu quan les condicions de treball s'establien entre un patró o varis i una o diverses associacions professionals obreres. En aquest sentit, el contracte, que com ja s'ha dit, té data d'1 d'octubre de 1934, va ser signat pel contractista de les obres de les escoles graduades de Campos, Juan Mesquida Galmés, i el representant dels obrers, Juan Riera Veny. El contingut del pacte és el següent:

a) El contractista contracta el servei del personal fix (relacionant en document adjunt els 19 noms esmentats en el punt 2 d'aquestes línies) “pel termini necessari per a la terminació de totes les obres que comprèn la contracta de les obres de construcció de l'escola de Campos del Puerto”.

b) S'estableixen les formes i conseqüències de les rescissions, individuals i col·lectives, del contracte per qualsevol de les parts.

c) La jornada laboral queda fixada en vuit hores diàries, o en quaranta-vuit setmanals, “en aquells treballs que no admetessin còmput diari”. Es regula la manera de “recuperar” les hores de treball perdudes per raons de força major, inclemències atmosfèriques, “falta de força motriu o primeres matèries no imputables al patró, o celebració de festes tradicionals”. La forma de recuperació és treballant una hora més cada dia i pagant-la a prorrata del jornal. “En cas de necessitat” es podran realitzar hores extraordinàries amb el límit de cinquanta en un mes i de cent vint en un any, i “es pagaran cadascuna amb el jornal d'hora ordinària, incrementant amb un 20 per 100, en les nocturnes, dominicals o les que excedeixin de dues en el mateix dia es pagaran amb recàrrec del 40 per 100”. Excepte els permesos per llei (concretament pel decret llei de 8 de juny de 1925 relatiu al descans dominical i el reglament per a la seva execució de 17 de desembre de 1926) no es treballarà en diumenge, i, en cas de fer-ho, es compensarà conforme al que s'estableix en la legislació esmentada.

d) En el punt 6 s'estableixen els jornals dels obrers. Hi ha dos jornals per als paletes, un de set pessetes, i un altre de set pessetes i cinquanta cèntims (se suposa que aquest segon havia de ser per als més experimentats). El jornal dels peons queda establert en cinc pessetes i cinquanta cèntims.

En els punts següents s'especifica que “els jornals seran per quinzenes vençudes i en l'obra on estiguessin els obrers”, i que aquest jornal “s'especificarà en la cartilla numerada que els contractistes lliuraran a canvi d'un rebut que signarà l'obrer”. Aquestes eren les formes de pagament i de “nòmina” de l'època.

e) El contracte acaba establint: 1. Una sort de “règim disciplinari" molt singular: “Podran imposar-se multes per al càstig de faltes molt greus comeses pels obrers en l'acompliment del seu càrrec, però l'import d'aquestes multes no podrà excedir del setè del jornal i deixarà sempre lliure quatre pessetes. L'import d'aquestes multes es destinarà a l'Institut Nacional de Previsió per millorar el Retir Obrer”. 2. Un sistema d'arbitratge, interpretació i conciliació previ a la judicialització de les eventuals discrepàncies sobre els acords.

Sobre aquest contracte s’escauen dues consideracions:

L'obrer Juan Riera Veny el signa en representació de la resta d'obrers, i figura en la relació nominal de contractats en la categoria d’ “encarregat”. No obstant això, en la fixació dels jornals, el d'aquesta categoria no costa. D'algunes informacions orals és fàcil concloure que aquestes circumstàncies s'expliquen pel fet que els contractats funcionaven –pot ser que informalment- en un règim de cooperativa en el qual, en la pràctica, les relacions salarials eren bastant més igualitàries, i les relacions laborals menys jerarquitzades del que formalment consta en el contracte de treball col·lectiu.

D'altra banda, els jornals assignats formalment als “picapedrers” que van treballar a l'escola graduada de Campos no eren, tenint en compte el context de l'època, uns mals jornals. Un exemple per a contextualitzar-los és la crònica enviada des de Campos al setmanari Foc i Fum, citada en el llibre de Montserrat Alcaraz Vic, sobre una manifestació de treballadors celebrada poc abans de l'aixecament dels revoltats contra la legalitat republicana en la localitat campanera, en la qual l'alcalde va sortir al balcó de la Casa Consistorial, i, dirigint-se als manifestants, els va convidar a guardar ordre, i els va assegurar que “ells [el consistori] faran justícia i que arreglaran aquest famós jornal de fam de 2,70 que estem sofrint en aquesta vila…”.

6. De “picapedrers” d'escoles a constructors de republicanisme

Els edificis originals en els quals avui funciona el CEIP Joan Veny i Clar de Campos es van acabar fa vuitanta-sis anys. Aquells homes que, jornal a jornal, els van construir es mereixen, encara que modestament, un homenatge de memòria històrica. Molts d'ells van continuar sent sempre fidels a la legalitat republicana, i, com tants d’altres, ho van pagar amb la cruel repressió del franquisme.

Un d'aquests “picapedrers”, Miguel Mascaró Mas, era el pare del meu amic Miquel Mascaró Carreras. Un picapedrer que va viure una vida plena de mancances materials i d'episodis de repressió per les seves idees republicanes i d'esquerra. Però, sobretot, Miguel Mascaró Mas va ser un constructor de republicanisme d'esquerres en la seva família.

En 2021 [i en 2023, quan públic aquestes notes] segueixen en peus els edificis de les escoles de Campos construïts durant el període de la Segona República. Els fonaments eren bons! Cada dia és més evident la necessitat que, prenent com a inspiració aquells sòlids fonaments, construïm els edificis d’un futur veritablement lliure i republicà.



[i] En el moment de fer publiques  aquestes notes estan en evident perill per l’acord de govern PP-Vox.

[ii] Per raons que ara no vénen al cas, fins ara no havia publicat aquestes notes.


De vacances impúdiques

Publicat originalment a dBalears (06-08-2023)

La paraula "vacances" prové del llatí "vacans", que significa estar vacant, lliure, desocupat. Si aprofundim una mica més en el significat etimològic de fer vacances, arribarem al verb llatí "vacare" que s'utilitza en dos sentits: "estar buit" (vacuus), i també "quedar-se lliure o desocupat" (vacans). Amb el pas del temps, fer vacances –que no és el mateix que fer turisme- ha passat de ser un privilegi per a minories a un dret per a sectors importants de les societats occidentals. En el cas del regne d'Espanya, el dret a unes vacances pagades és relativament recent. Concretament, va ser el govern de la 2a República Espanyola que el va instituir l'any 1931.

Pel que fa al mot "impúdic" -de procedència també llatina, "impudicus"-, serveix per adjectivar quelcom mancat de pudor, de vergonya. Ve a ser sinònim de desvergonyit, de pocavergonya.

Dit això, a Mallorca estam curats d'espants a propòsit de vacances impúdiques. Les dels superrics, les que organitza la indústria del luxe, no són altra cosa que impudícia barroera. Ara bé, aquest principi d'agost han estat notícia rellevants dos casos de vacances d'impudícia superba: La de la casa reial espanyola i la del president en funcions, Pedro Sánchez.

Continuant amb la "tradició", heretada del franquisme i del constructe politicoeconòmic  anomenar “règim del 78” , la família reial espanyola ha celebrat en el Palau de Marivent les seves vacances a Mallorca amb el convit a autoritats i "societat civil illenca". Persistir en presentar la festa borbònica com a recepció a aquesta suposada representació de la societat civil illenca és, com a poc, un escarn. En el millor dels casos es podria xerrar de recepció a una minsa part de la societat civil. De la que sosté una actitud acrítica, és a dir, la de l'amén a l'statu quo, la del genoll clavat davant les elits.

El sarau borbònic de l'estiu mallorquí té un especial grau d'impudícia en celebrar-se al Palau de Marivent. Una propietat que l'alexandrí Joannes Saridakis i la seva esposa van voler que tingués una utilitat social i cultural per al gaudi de la ciutadania mallorquina. El fet que enguany, en el cinquanta aniversari de l’okupació reial d'aquest espai del qual el poble de Mallorca n'és el legítim beneficiari, no s’hagi anunciat el punt final  a aquesta anomalia democràtica és coherent amb el fet que "entre Felip V i Felip VI, deu generacions de reus, reines i regents s'han assegut al tron d'Espanya. Els seus regnats han estat marcats pel tarannà de cadascun d'ells, per drames familiars diversos, i per crisis polítiques que han anat canviant segons l'època: sublimacions militars, guerres, exilis... Ara bé, si una cosa han tingut en comú és la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, ja que tots han seguit al peu de la lletra el precepte de l'avi de Felip V, el rei francès Lluís XIV: L'Estat c'est moi". (De la peça intitulada "Borbons. 300 anys de corrupció" publicada a la revista Sàpiens). Cap sorpresa: La manca de vergonya és consubstancial amb els corruptes.

Quant a les vacances de Pedro Sánchez al Marroc, sí que sorprèn la xuleria que envolta la decisió.. O no ho és fatxenderia? És una altra concessió al permanent xantatge del regne alauí? Sigui com sigui, les vacances del president espanyol en funcions posen, en paraules del delegat a l'estat espanyol del Front Polisario, "de manifest una vegada més el seu indiscutible suport a un decadent règim que vulnera de manera sistemàtica, diàriament i impunement els drets humans del poble del Sàhara Occidental".

Les impúdiques vacances marroquines de Pedro Sánchez, tenen únicament una lògica: Rabat necessita urgentment un reconeixement internacional definitiu i avalat per la legalitat internacional –cosa gairebé quimèrica- de l'annexió del Sàhara Occidental. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) està a punt de dictar sentència definitiva sobre la legalitat dels Tractats Comercials UE-Marroc. Tot indica que serà una sentència favorable als interessos del poble sahrauí. I, és clar, a Rabat hi ha nervis. Nervis que van amb escreix en constatar-se que a les instàncies internacionals, regionals, i en l'actual  escenari geopolític,  la causa de l'autodeterminació i la independència del Sàhara Occidental guanya pistonada.

Un vell proverbi turc diu que, qui beu de franc, s'emborratxa el doble. Les vacances de la família reial espanyola i les del president en funcions del Gobierno de España són borratxeres dobles de desvergonyiment! Les meves no seran unes vacances impúdiques. Seran, això sí, unes vacances lliures de massificació turística. El setembre ens retrobam!