Onzes de setembre

Publicat originalment a dBalears (10-09-2023)

L'aclaparadora identificació de la política -la presa de decisions sobre els conflictes generats a la polis, és a dir, a la comunitat- amb la política institucional té, a dretcient o no, com a conseqüència la devaluació de l'esma transformadora. Sens dubte és importantíssima la tasca institucional, però cal no oblidar que la mobilització ciutadana-popular és palanca ineludible per impulsar canvis veritablement transformadors. Altrament dit, la mobilització popular és vector directe de canvis que de debò qüestionin l'estat actual de les coses i, alhora, és impulsora de polítiques institucionals en aquesta direcció.

Això és una constant històrica. Ara bé, en les últimes dècades, entre el triomf de la revolució neoconservadora, el neoliberalisme ecumènic, la dretanització de la socialdemocràcia i la "socialdemocratització" de l'esquerra de la socialdemocràcia, és més evident que mai. Ken Loach, com sempre, encerta en afirmar en una entrevista, tot presentant el que sembla serà el seu últim llargmetratge, "The Old Oak", que "el problema amb els socialdemòcrates és que sempre acaben donant suport a l'statu quo".

Tot plegat ve a tomb dels onzes de setembre d'enguany: En el 50è aniversari del cop d'estat contra el govern de Salvador Allende (1973-2023), s'escau recordar les paraules del "compañero Presidente" la nit de la victòria electoral. Allende va homenatjar als lluitadors socials que, des dels primers anys del segle XX, sembraren la llavor d'aquell triomf. Les seves paraules van ser: "Han sido el hombre anónimo y la ignorada mujer de Chile los que han hecho posible este hecho social trascendental. Miles y miles de chilenos sembraron su dolor y su esperanza en esta hora que al pueblo pertenece. [...] A la lealtad de ustedes, responderé con la lealtad de un gobernante del pueblo; con la lealtad del compañero Presidente". Sens dubte oratòria, exemple, i dignitat de Salvador Alende són part fonamental de la memòria democràtica de la humanitat.

La dictadura d'Augusto Pinochet Ugarte, instigada i sustentada per l'imperialisme ianqui, ho va capgirar tot. Des de llavors, la política emancipatòria ha tingut arreu un plus de dificultat. Tant és així que fa dècades que "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". El cas és que els grans avenços per liquidar el pinochetisme i l'herència dels "Chicago Boys" sempre han vingut impulsats per la mobilització popular. Valgui com a exemple l'esclat social succeït entre octubre de 2019 i març de 2020.

Al seu tomb, la mobilització ciutadana-popular és el més determinant en aquest 11 de setembre al Principat de Catalunya. Més enllà d'aritmètiques parlamentàries, la clau és que "la societat civil organitzada tenim també la responsabilitat de recuperar i enfortir una mobilització democràtica, i efectiva, que faci imprescindible la negociació per a una resolució democràtica del conflicte polític. En aquest sentit, la Diada nacional és la primera gran oportunitat per tornar a deixar clar als poders de l'Estat que no viurem en normalitat fins que no s'atengui democràticament les aspiracions de la ciutadania i es garanteixin els drets fonamentals". El comunicat d'Òmnium Cultural de després de les eleccions espanyoles del 23J acabava afirmant que l'entitat continuarà "treballant per la independència, la defensa de la llengua i cultura catalanes, així com la cohesió social del país i els drets civils i polítics". Aquest, i el "Pacte Nacional pel Moviment Civil per la Independència", és el camí!

I, un tercer onze de setembre: Estats Units 2001. És a dir, l’aniversari de l'atemptat terrorista que impulsà la política imperial de la por, la crueltat, i el militarisme a dojo. Caldrà molta mobilització popular (i electoral) si es vol barrar el pas a una nova presidència del feixista Donald Trump. Hi ha símptomes positius de la primera, i no tants de la segona. Veurem!