"Menys turisme, més vida": Ara, la manifestació

Publicat originalment a dBalears (29-10-2023)

Divendres i dissabte proppassats es va celebrar la Contracimera Social del Turisme, convocada per un seguit d'entitats i organitzacions de la societat civil illenca. Es tractava de debatre sobre l'altra cara del turisme, sobre les veritats incòmodes del model neoliberal desfermat de turistificació en el context de l'actual capitalisme voraç. Veritats en termes d'aportació de la indústria turística a l'escalfament global, de negació de qualitat de vida a les persones residents, de creixement de les execrables desigualtats socials, de les múltiples –i estructurals- precarietats (no solament laborals) que genera el turisme, de la incompatibilitat entre turisme a dojo i l'exercici de debò del dret a la ciutat (o a l'illa, en el nostre cas), etc. En fi, es tractava de compartir anàlisis crítiques i imaginar futurs desitjables per desdir el nefast pensament de la inevitabilitat del que hi ha.

Aquesta contracimera ha estat organitzada en contraposició a la celebració -els dies 30 i 31 d'octubre (demà i demà passat)- de la cimera dels ministres de turisme dels 27 estats membres de la Unió Europea, en motiu de la presidència espanyola del Consell de la UE. L'encontre ministerial, que és una reunió informal, girarà entorn d'un eslògan de vergonya: "El camí cap a la sostenibilitat social del turisme en la UE" (sic). Un bla, bla, bla burocràtic-institucional. Un reconeixement, amb subterfugis però explícit, que s'ignoren les lliçons que haurien d'haver-se après de la pandèmia de la COVID-19 i dels advertiments de la comunitat científica. Lliçons pandèmiques i ciència recomanen decreixement turístic, major protecció al treball assalariat i autònom del sector del turisme, i avançar en la garantia de l'existència material de les classes subalternes independentment dels mercats de treball. Però, parafrasejant a l'escriptora brasilera Eliane Brum, la nova normalitat -després del coneixement de l'emergència climàtica i de l'experiència de la pandèmia- és la vella alienació.

En els debats de la Contracimera Social del Turisme hi ha hagut molta diagnosi alternativa al discurs mainstream. Pendent de pair tota la informació i de repassar les meves notes, m'atrevesc a avançar que, per dir-ho en poques paraules, no és agosarat ni és una hipèrbole qualificar Mallorca, les Balears i Pitiüses en conjunt, i altres indrets turistificats, com a autèntiques "zones de sacrifici". És a dir, com territoris habitats que sofreixen continus impactes negatius socioambientals a conseqüència d'una activitat industrial –en mode de monocultiu- contaminant. Val a dir que, en la definició ecumènica de zones o àrees de sacrifici s'hi sol afegir que originalment van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals.

Sóc incapaç de resumir les propostes que van sortir dels debats (tinguin en compte que escric aquestes ratlles unes hores després d'acabar el darrer debat), però, com a la taula on vaig tenir el plaer de participar – la titulada “Precarietat laboral i turisme”- se'ns va demanar que féssim dues propostes que anessin més enllà del curt i llarg termini, reprodueixo el final de la meva intervenció:

"Imaginar el futur turístic amb les incerteses que provoca la crisi climàtica, la intel·ligència artificial i l'estupidesa humana és un assumpte que em recorda la teoria de la complexitat d'Edgar Morin. En qualsevol cas; vet aquí dues idees que, a parer meu, donen sentit a les lluites i propostes concretes d'avui, de demà, i de demà passat. Per a no defallir en la lluita per una altra Mallorca com a contribució a un altre món. Una Mallorca en pau amb la justícia ecològica i social.

M'agrada imaginar, a mode d'utopia realitzable, una Mallorca que, amb els efectes sostinguts en el temps d'una Renda Bàsica Universal Incondicional, i de l'aplicació de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, ha transitat exitosament per una estratègia integral de decreixement turístic, i ha deixat de ser una “zona de sacrifici”, en què han desaparegut les diverses angoixes de les classes no estrictament riques i molt riques, ha superat la insostenibilitat democràtica de les grans desigualtats, on les classes subalternes tenen garantida l'existència material al marge del mercat de treball, i ha substituït el PIB com l'indicador macroeconòmic suprem per un indicador de qualitat de vida amb criteris de consum ecosocials. Una Mallorca que ha deixat de ser una plataforma de multinacionals turístiques que exporten extractivisme mediambiental i cultural, i negació de l'efectiva aplicació dels DDHH (de la declaració que enguany compleix 75 anys i dels DDHH emergents). M'agrada imaginar-me que tot plegat ha estat aconseguit mitjançant un Instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans del qual els moviments socials de Mallorca n'hagin estat part de la mobilització global per a la seva consecució".

I demà (dilluns, 30 d'octubre, a les 19 h. a la Porta de Sta. Catalina de Palma), la Manifestació. Com el model de Tot Turisme ha esdevingut en un sistema de Tirania Turística, el clam de "Menys turisme, més vida" ha de ser massiu. Timothy Snyder, al seu llibre "Sobre la tirania" -molt pertinent en els temps que ens toca viure, resistir i lluitar-, ens diu: "Només som lliures quan som nosaltres mateixos els qui tracem la línia entre quan ens veuen i quan no ens veuen". Idò contra la Tirania Turística, que ens vegin!