Pàgines

divendres, 26 de gener del 2024

"Emancipa't de l'esclavitud mental"


Publicat originalment a dBalears (21-01-2024)

Si Ghana fos un país esclau de la turistificació, ja haurien ideat per a la indústria turística internacional un "paquet vacacional" anomenat quelcom semblant a "la ruta dels esclaus". Ara bé, aquesta ruta de la memòria d'un dels episodis més execrables de la història de la humanitat, de fet, existeix, tot i que, afortunadament, és, fonamentalment, respectuosament memorialista, conservacionista de les evidències físiques enfront de les teories negacionistes, transmissora de la història (certament un poc esbiaixada en què els col·laboradors africans amb els grans mercaders europeus d'esclaus i esclaves no existeixen). En qualsevol cas, he pogut constatar que no està afectada per la pandèmia de la desculturització de la cultura de l'autofoto (o selfi).

Des del nord, concretament des de la ciutat de Tamale, i havent passat pel centre de Ghana (per Kumasi), vaig començar la ruta de la memòria de l'immund mercadeig ghanès d'éssers humans per Assin Manso (Riu dels esclaus). En aquest riu els esclavistes banyaven als presoners i presoneres per última vegada abans de ser comprats per colons europeus, i marcaven la pell dels captius amb ferros incandescents per establir de qui eren propietat. En deixar enrere el riu –i dirigir-se cap als forts de la costa, on “s’emmagatzemaven" els esclaus i les esclaves mentre esperaven el vaixell que, com a mercaderia, els havia de transportar al seu destí- et topes amb la següent inscripció: "Emancipate yourself from mental slavery", és a dir "Emancipa't de l'esclavitud mental".

Aquestes paraules, de sobte, em transportaren mentalment a l'estada, uns dies abans, en el Red Clay Studio, és a dir, a l'estudi on treballa Ibrahim Mahama de qui, per cert, vaig conèixer la seva obra artística a Es Baluard Museu on fins fa pocs dies s'exposava l'obra "Amd. Product Of Ghana". Val a dir que el Red Clay és molt més que un estudi del artista ghanès . És una mena d'institució comunitària on la ciutadania, espacialment de Tamale, però també d'arreu, participa en tota mena d'activitats, sobretot educatives i artístiques, i alhora és un museu amb una col·lecció permanent en què, com sempre i arreu, Ibrahim Mahama -utilitzant la transformació de materials recollits d'entorns urbans, com a restes de fusta, sacs de jute que es cusen i es col·loquen sobre estructures arquitectòniques, o maquinària ferroviària i d'aviació que l'artista resignifica- explora artísticament temes com ara, migració, globalització i intercanvi econòmic, crisis i injustícies del capitalisme, o els grans reptes actuals de la humanitat. Per exemple, al Red Clay s'exposa una instal·lació feta amb centenars  de lliteres de la Segona Guerra Mundial que Ibrahim Mahama va comprar a Grècia. L'obra em va suggerir un angoixant clam contra les guerres, i una desesperant crida a l'emancipació de l'esclavitud mental del bel·licisme d'aquests temps. Un missatge malauradament molt actual!

L'experiència del Red Clay confirma que sí que es pot practicar un llenguatge artístic per a crear esperança, i fer-ho en la lògica d'una pràctica vital anticapitalista. En aquest sentit, cal insistir que el tràfic d’esclaus del segle XVI fins al XIX no va ser un fet accidental en la història econòmica moderna. Ans al contrari, va ser una peça crucial en els primers moments de la formació del capitalisme mundial. I, per un l'altre costat, tal com fa uns anys ens ensenyà Ngũgĩ wa Thiong'o "el triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts". En fi, només l'esclavitud mental ens impedeix imaginar una alternativa al capitalisme.

diumenge, 21 de gener del 2024

Cançons per a la llibertat del poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears (14-01-2024)

Fa poques setmanes s'ha publicat el tercer volum de "Cantant a través del mur. Cançons per a la llibertat del poble sahrauí". Els dos primers volums recopilen un total de quaranta-cinc cançons dels millors artistes del panorama internacional actual de l' "american music" (blues, country, folk ...) El tercer dels volums inclou un total de 52 cançons d'artistes de primer ordre de l'estat espanyol. Des del grup sevillà de punk rock Reincidentes, fins a l'enyorat José Antonio Labordeta, passant, entre d'altres , pel basc Jabier Muguruza, la gallega Uxia, o la mallorquina Maria del Mar Bonet. Per tant, hi ha cançons amb les quatre llengües de l'estat.

Les quatre parles són presents a tot el material gràfic que acompanya la caixa de tres CDs, inclús en el fulletó amb les lletres de les cançons, i que, sobretot, explica els grans trets del conflicte del Sàhara Occidental, i de l'injust patiment que fa gairebé cinquanta anys sofreix el poble sahrauí. Em sembla molt important –clau, diria jo- que, a partir de la música popular, es faci aquesta tasca de difusió de la causa sahrauí (que no és altra que la independència del Sàhara Occidental), d'explicació dels orígens del conflicte. No podem donar per fet que tothom coneix els ets i uts de la llarga lluita de, segons la legalitat internacional, l'únic i legítim representant del poble sahrauí, és a dir, del POLISARIO com a moviment d'alliberament nacional en un context de descolonització inconclusa.

Val a dir que aquest projecte solidari, millor dit, aquesta realitat cultural-musical solidària és fruit de la tasca de l'associació cultural donostiarra Club 44, i del lideratge del professor de dret internacional de la Universitat del País Basc, i activista de la causa sahrauí, Juan Soroeta.

Ara bé, el que em sembla absolutament rellevant és que l'elenc d'artistes que participen en els tres volums d'aquesta col·lecció de CDs és un exemple fantàstic de la transversalitat i grandària del moviment de solidaritat amb la justa causa sahrauí. La generositat de tants artistes no és una cosa freqüent. Ara no pot faltar la generositat de tots vosaltres.

La contribució de Maria del Mar Bonet en el volum III de "Cantant a través del mur. Cançons per a la llibertat del poble sahrauí" és la coneguda i preciosa cançó -que canta amb Juan Valderrama- "Podries". Un tema que acaba dient: "Si tu fossis nat / a la seva terra / la tristesa d'ell / podria ser teva". Hi ha moltes maneres de manifestar la solidaritat i empatia amb el poble sahrauí. Comprar aquí aquest CDs n'és una d'elles.


 

El món el 2024

Publicat a dBalears (07-01-2024)

Cada final d'any acostum a consultar les previsions per a l'any vinent del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona, conegut sobretot pel seu acrònim CIDOB. Enguany no ha estat una excepció, i, diguem-ho sense embuts, les previsions pel recentment començat 2024 fan feredat.

Els experts i expertes del think tank a la Nota Internacional del desembre passat, titulada "El món el 2024: deu temes que marcaran l'agenda internacional", no se'n van per les bardisses. Afirmen que "el 2024 serà un any d'urnes i armes. Les eleccions convocades a més de 70 països, que actuaran com un test d'estrès per al sistema democràtic, i l'impacte de la multiplicitat de conflictes, que alimenta la inestabilitat global, definiran un món en plena transició de poder, i amb reculades humanitàries i de drets fonamentals". I, per acabar d'arrodonir-ho, diuen que les conseqüències econòmiques de les successives crisis seran més visibles que en anys anteriors: el creixement econòmic serà feble, i la frenada xinesa reverberarà en les economies emergents, cada cop més tensionades per l'enduriment de les condicions financeres i la fortalesa del dòlar.

L'agenda de l'any tot just començat que ens planteja el CIDOB en aquest panorama ombrívol és que el 2024 serà un any amb més conflictivitat, més impunitat, amb massa processos electorals amb imperfeccions democràtiques, i, fins i tot, en "règims híbrids i/o autoritaris", amb retrocessos en matèria de compromisos internacionals, amb una explosió de la intel·ligència artificial i d'una regulació incerta sobre la matèria, de desconnexió social a causa de la saturació informativa. Un any, el 2024, amb seriosos perills de retallades de drets socials (que poden ser benzina per a la ultradreta neofeixista), de més securitització versus drets, de "desbordament humanitari". És a dir, d'eixamplament global de la "classe angoixada" per les precarietats múltiples i per les percepcions socials, convenientment atiades per la internacional reaccionària, sobre els desconeguts a la porta de casa, en paraules del títol d'un dels llibres, pot ser, més actuals de Zygmunt Bauman.

Ara bé, els dos assumptes què el CIDOB inclou en aquesta agenda 2024 que, per a mi, tenen més rellevància són el "desacoblament entre interessos i valors", una qüestió que és estructural al capitalisme global realment existent, és a dir, al capitalisme caníbal que explica Nancy Fraser al seu llibre així intitulat. I, per una altra banda, el fet que el Sud Global s'ha consolidat com un actor clau en la contestació a l'Occident sota lògiques antiimperialistes o de doble moral. Alguna cosa es mou. Malgrat l’hegemonia neoliberal,  eppur si muove!

 

Cabòries del darrer diumenge de 2023


Publicat a dBalears (31-12-2023)

Això no és, ni prop fer-s'hi, un balanç de res. Senzillament, són cabòries personals d'aquest matí del darrer diumenge de l'any. No sabria dir què és allò que m'ha encuriosit més aquest any 2023, però és ben segur que hi ha hagut tres fets m'han tocat:

Llegir Mark Fisher en català. L'editorial Virus havia publicat el mes d'octubre de 2022 la traducció al català de l'obra més rellevant del professor i crític cultural britànic, "Realisme capitalista. No hi ha alternativa?". Però no el vaig llegir fins a començar 2023. Ja coneixia alguns textos, sobre tot articles publicats al bloc K-PUNK. Amb aquells articles Mark Fisher ja em semblava una de les ments més lúcides per interpretar els paranys del capitalisme del segle XXI. A K-PUNK va explicar que sent professor de filosofia a una escola orientada al món del treball, va prendre consciència de com la frase de Margaret Thatcher "No hi ha alternativa" s'ha infiltrat en joves que no havien conegut una altra cosa que el capitalisme global. Fisher ens parlava que, segrestats per la resignació, molts sentien que "així són les coses, i no es pot fer res sobre aquest tema".

La reflexió de Mark Fisher no és per a fomentar una nostàlgia reaccionària, sinó per a sortir de la complexitat laberíntica del present. Ho fa reflexionant, per exemple, que el que ha d'assetjar-nos no és que la socialdemocràcia, tal com va existir, ja no sigui factor de canvi sistèmic, sinó "l'encara no dels futurs que el modernisme popular ens va preparar per a esperar, però que mai es van materialitzar". Si a la impossibilitat de pensar un futur diferent, Mark Fisher l'anomena "realisme capitalista", com hauríem d'anomenar, a casa nostra, la impossibilitat de convertir en hegemònic un sentit comú de futur desturistificat? Hiperrealisme capitalista? Sigui com sigui, llegir Mark Fisher aporta al lector o lectora nous arguments i certeses que per capgirar aquesta normalitat de l'anomenat, fa uns anys, pensament únic, cal molta cultura crítica. Tenia raó Montserrat Roig en afirmar que la cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini. Però ara, amb l'acumulació de crisis civilitzatòries, hi ha més pressa que mai. N'hi hi ha tanta de pressa que s'escau recordar l'eslògan  de l'edició 2020 dels amics de Barnasants: "La cultura és el kalàixnikov del segle XX".

Pensant amb l’exitosa manifestació d’ahir, 30 de desembre, la segona cabòria matinera d'aquest diumenge que acomiadam 2023 té a veure amb el com resistim a l'ofensiva reaccionària que els bàrbars, és a dir PPVox i tota la seva cohort de poders fàctics, han començat a desplegar des de la majoria de les institucions de les Illes Balears. Bastarà l'oposició institucional a la contra? N'hi haurà a bastament amb mobilitzar-se contra les retallades materials i de drets de tota mena? Tant una cosa com l'altra seran, a parer meu, imprescindibles però insuficients. Per fer front al model de societat dels bàrbars cal imaginar-ne un altre veritablement alternatiu al que hi ha. La disputa no és, només, sobre assumptes materials o normatius concrets. Potser ningú que no sigui Antoine de Saint-Exupéry - l'autor del Petit Príncep- ha expressat millor el que vull dir: "Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar fusta, tallar taules o distribuir el treball; primer has d'evocar en els homes l'anhel de mar lliure i ample" (Del llibre “Ciutadella”).

I, la darrera de les cavil·lacions: El risc de normalitzar les barbaritats televisades en directe en el genocidi palestí és el perill de la banalització del mal. Amb permís de Hannah Arendt, començo a pensar que volen normalitzar que l'estat de tota condició humana és el mal.

I acab, no amb una cabòria, sinó amb una certesa constatada, una certitud gaudida: Mentre escrivia això sonava el disc "L'Illòman de call vermell". Els poemes de Damià Huguet musicats pel grup Negrei3colors és, malgrat tot, una fantàstica manera de començar aquest darrer diumenge de 2023. Salut, república i bona Diada de Mallorca!