Cabòries del darrer diumenge de 2023

Publicat a dBalears (31-12-2023)

Això no és, ni prop fer-s'hi, un balanç de res. Senzillament, són cabòries personals d'aquest matí del darrer diumenge de l'any. No sabria dir què és allò que m'ha encuriosit més aquest any 2023, però és ben segur que hi ha hagut tres fets m'han tocat:

Llegir Mark Fisher en català. L'editorial Virus havia publicat el mes d'octubre de 2022 la traducció al català de l'obra més rellevant del professor i crític cultural britànic, "Realisme capitalista. No hi ha alternativa?". Però no el vaig llegir fins a començar 2023. Ja coneixia alguns textos, sobre tot articles publicats al bloc K-PUNK. Amb aquells articles Mark Fisher ja em semblava una de les ments més lúcides per interpretar els paranys del capitalisme del segle XXI. A K-PUNK va explicar que sent professor de filosofia a una escola orientada al món del treball, va prendre consciència de com la frase de Margaret Thatcher "No hi ha alternativa" s'ha infiltrat en joves que no havien conegut una altra cosa que el capitalisme global. Fisher ens parlava que, segrestats per la resignació, molts sentien que "així són les coses, i no es pot fer res sobre aquest tema".

La reflexió de Mark Fisher no és per a fomentar una nostàlgia reaccionària, sinó per a sortir de la complexitat laberíntica del present. Ho fa reflexionant, per exemple, que el que ha d'assetjar-nos no és que la socialdemocràcia, tal com va existir, ja no sigui factor de canvi sistèmic, sinó "l'encara no dels futurs que el modernisme popular ens va preparar per a esperar, però que mai es van materialitzar". Si a la impossibilitat de pensar un futur diferent, Mark Fisher l'anomena "realisme capitalista", com hauríem d'anomenar, a casa nostra, la impossibilitat de convertir en hegemònic un sentit comú de futur desturistificat? Hiperrealisme capitalista? Sigui com sigui, llegir Mark Fisher aporta al lector o lectora nous arguments i certeses que per capgirar aquesta normalitat de l'anomenat, fa uns anys, pensament únic, cal molta cultura crítica. Tenia raó Montserrat Roig en afirmar que la cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini. Però ara, amb l'acumulació de crisis civilitzatòries, hi ha més pressa que mai. N'hi hi ha tanta de pressa que s'escau recordar l'eslògan  de l'edició 2020 dels amics de Barnasants: "La cultura és el kalàixnikov del segle XX".

Pensant amb l’exitosa manifestació d’ahir, 30 de desembre, la segona cabòria matinera d'aquest diumenge que acomiadam 2023 té a veure amb el com resistim a l'ofensiva reaccionària que els bàrbars, és a dir PPVox i tota la seva cohort de poders fàctics, han començat a desplegar des de la majoria de les institucions de les Illes Balears. Bastarà l'oposició institucional a la contra? N'hi haurà a bastament amb mobilitzar-se contra les retallades materials i de drets de tota mena? Tant una cosa com l'altra seran, a parer meu, imprescindibles però insuficients. Per fer front al model de societat dels bàrbars cal imaginar-ne un altre veritablement alternatiu al que hi ha. La disputa no és, només, sobre assumptes materials o normatius concrets. Potser ningú que no sigui Antoine de Saint-Exupéry - l'autor del Petit Príncep- ha expressat millor el que vull dir: "Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar fusta, tallar taules o distribuir el treball; primer has d'evocar en els homes l'anhel de mar lliure i ample" (Del llibre “Ciutadella”).

I, la darrera de les cavil·lacions: El risc de normalitzar les barbaritats televisades en directe en el genocidi palestí és el perill de la banalització del mal. Amb permís de Hannah Arendt, començo a pensar que volen normalitzar que l'estat de tota condició humana és el mal.

I acab, no amb una cabòria, sinó amb una certesa constatada, una certitud gaudida: Mentre escrivia això sonava el disc "L'Illòman de call vermell". Els poemes de Damià Huguet musicats pel grup Negrei3colors és, malgrat tot, una fantàstica manera de començar aquest darrer diumenge de 2023. Salut, república i bona Diada de Mallorca!