Llegir Lenin amb ulleres del segle XXI

Publicat originalment a dBalears (28-01-2024)

El proppassat 21 de gener va fer cent anys que va morir Vladímir Uliànov, més conegut com a Lenin. Per tant, aquest 2024 ben bé podria organitzar-se una mena "d'any Lenin". Tanmateix, no es preocupin, això no passarà. Lenin no és, des de fa temps, popular en els àmbits majoritaris de l'esquerra política, social, i intel·lectual. És una de tantes derrotes (del que ara en diuen "guerra cultural") d'aquesta esquerra davant la tergiversació i demonització de la dreta universal envers el personatge. Si s'organitza alguna cosa per recordar l'efemèride, serà una "commemoració de baixa intensitat", o, i això sí que té possibilitats de tenir més volada, serà per aprofundir en la demonització del personatge, de la seva obra teòrica, i de la seva pràctica política revolucionària.

No obstant això, fóra bo aprofitar l'avinentesa per fer una relectura dels textos del dirigent bolxevic de la Revolució d'Octubre de 1917 amb ulleres del segle XXI. Seria, a parer meu, útil  –i gens sobrer- incorporar aquesta nova lectura  a la caixa d'eines per afrontar els reptes actuals des d'una perspectiva de transformació emancipatòria.

Sortosament, a diferència dels temps de la meva joventut que el que hi havia a l'abast eren les publicacions d'Editorial Progreso o d'Akal Editor (1976), ara es pot trobar a les llibreries bastant de l'obra de Lenin en català. De fet, Tigre de Paper acaba de publicar el volum intitulat "Tot el poder per als soviets!". Ara bé, en aquestes ratlles em referiré a una edició que, coincidint amb el centenari de la Revolució d'Octubre, el 2017 va publicar Edicions 3i4, a la que li tinc una especial estima per dues raons: Fins llavors no havia llegit en català aquests títols claus en el pensament teòric leninista. La segona raó d'estima és el magnífic pòquer d'autors i autora que fan les corresponents presentacions. L'activista David Fernández, l'historiador Pelai Pagès i Blanch, i la historiadora Anna Sallés, presenten i contextualitzen respectivament "Què fer. Problemes candents del nostre moviment", "El dret d'autodeterminació de les nacions", i "Marx i Engels". El quartet el completa el també historiador i gran mestre, Josep Fontana que ens introdueix a "L'imperialisme, fase superior del capitalisme" i "L'Estat i la Revolució. La doctrina marxista de l'estat".

Pelai Pagès acaba la seva introducció amb una reflexió força assenyada i actual: "Eren moments, eren anys [El dret d'autodeterminació de les nacions es va publicar l'any 1914] en què el tema –les problemàtiques i els conflictes nacionals- estava centrat bàsicament en la vella Europa i encara eren pocs els qui pensaven en la seva aplicació a les colònies. La història del segle XX, però, va acabar evolucionant molt de pressa i no havia de passar gaire temps perquè les reivindicacions nacionals, les ànsies de llibertats, es manifestessin en altres continents i en altres terres, i el dret a l'autodeterminació s'acabés convertint en un dret universal, veritablement planetari. Per bé que encara avui, avançat el segle XXI, estigui lluny d'haver-se aplicat i acceptat arreu". Per la seva banda, Anna Sallés ens recorda que vitalment "en ell, l'elaboració teòrica anirà sempre lligada a l'acció -la praxi- política", i subratlla que "a Lenin, a part dels problemes teòrics i d'estratègia, el preocupaven els problemes de la tàctica revolucionària". És una idea que comparteix amb Fontana que sosté que "Lenin estava acostumat a enriquir les consideracions teòriques amb l'anàlisi de la realitat", tot remarcant "l'interès que segueixen tenint avui els plantejaments de Lenin en la seva anàlisi de la naturalesa i les conseqüències del desenvolupament del capital monopolista. Del que està parlant [a L'imperialisme, fase superior del capitalisme] no és altra cosa que del debat sobre la globalització, que acostuma a plantejar-se avui com si es tractés d'un problema recent". Referint-se a "L'estat i la Revolució" continua reivindicant l'actualitat de Lenin tot afirmant que aquest llibre "...encara té una sorprenent actualitat. El pas de temps ha demostrat l'encert de la predicció que la via socialdemòcrata que pretenia transformar la societat a partir de la conquesta parlamentària de l'estat burgès era inviable. La situació actual de les nostres societats [és conseqüència] d'un capitalisme depredador que impulsa un procés constant d'augment de la desigualtat...". I que "s'han complert també les previsions sobre l'evolució de l'estat. Lenin havia denunciat que les circumstàncies de la guerra havien facilitat que 'les associacions omnipotents dels capitalistes' s'apoderessin dels estats i els transformessin en 'monstres guerrers' que devoraven milions d'homes per decidir el litigi de qui havia de dominar el món...". Talment el consorci dels estats que impulsen el militarisme dels nostres dies!

Amb tot, em sembla especialment escaient que Josep Fontana recordi que la societat socialista anhelada "prometia eliminar l'estat i els seus elements de coerció -la policia, l'exercit, la burocràcia...- i atenció! "alliberar la humanitat de 'l'esclavitud assalariada'". Eduardo Galeano afirmava "... la utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar". La mare dels ous és, certament, tenir un horitzó vital i de lluita en què, com afirma David Fernàndez a la seva introducció al Què fer?, "no es tracta de fer més còmode la gàbia sinó de sortir-ne".

Per acabar, diria que la construcció del mausoleu moscovita per posar-hi la mòmia de Lenin és el més potent significant del principi d'un desastre per a les idees i les pràctiques emancipatòries. El Lenin no momificat hauria tombat amb força ràbia totes les estàtues aixecades per a teòricament honrar-lo.