Publicat originalment a dBalears (25-02-2024)
Irene
Montero, i el seu equip ministerial, tenia raó: el punt fonamental, allò que és
veritablement transformador, de la Llei de Garantia Integral de Llibertat
Sexual, coneguda com a Llei del "Només sí que és sí", no era posar al
centre del debat públic l'augment dels anys de presó per a els agressors
sexuals. Del que es tractava era de garantir que les víctimes d'aquestes
agressions sexuals seran cregudes, que val la pena que denunciïn, que tindran
tot el suport de les institucions, i que, de retruc, hi haurà més violadors
condemnats i complint penes. L'udol de ràbia i indignació per la
"Sentència de la manada" dictada per l'Audiència de Navarra el 2018,
no va ser només pels anys de presó que contenia l'esmentada sentència, sinó més
tost per la no consideració judicial de violació -grupal en aquest cas- dels
fets provats en la mateixa sentència. Allò que més cridàrem fou "no és
agressió, és violació". Poques consignes es van sentir reclamant més
presó. El punitivisme no és "la solució" als malestars i angoixes
socials ni, per descomptat, a les violències de gènere ni a les agressions
sexuals.
L'altre
gran objectiu de la llei impulsada per l'exministra d'Igualtat, Irene Montero,
és instaurar un marc legal per a l'articulació d'una política pública integral
contra les agressions sexuals. És a dir, com les agressions sexuals són un mal
social estructural –no casos excepcionals-, la llibertat sexual de debò es
garanteix canviant estructures socials, i no mantenint-les, tot disfressant-ho
amb obres d'ampliació a les presons. En definitiva, Irene Montero tenia raó que
per capgirar la "cultura de la violació" cal posar al centre el
consentiment.
Tot
plegat ve a tomb de la sentència de l'Audiència
Provincial de Barcelona que condemna al futbolista Dani Alves a quatre anys i mig de presó per
la violació a una jove en una discoteca. Una sentència que, de segur, marcarà
un abans i un després.
La
fal·làcia segons la qual la justícia és igual per a tothom és, gairebé, tan
antiga com el concepte de justícia. És clar que si la defensa de Dani Alves
l'hagués exercida, posem per cas, un advocat del Torn d'Ofici, o el jugador de
futbol professional fos beneficiari de l'Ingrés Mínim Vital (és a dir, un pobre
molt pobre), aquesta primera condemna segurament inclouria més anys de privació
de llibertat. Cosa que encara és possible que succeeixi com a conseqüència dels
recursos que ja s'ha anunciat. Però, en qualsevol cas, el fet determinant és
que, abans de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, malgrat els
fets provats narrats a la sentència, a Dani Alves molt probablement no l'haurien
condemnat per violació.
No
sóc jurista, però els "Fonaments de Dret" de la susdita sentència, a
més d'estar contundentment alineats amb el principi del consentiment, són molt
entenedors. Veritat que és bo d'entendre que "el consentimiento en las relaciones sexuales debe prestarse siempre antes e
incluso durante la práctica del sexo, de tal manera que una persona puede
acceder a mantener relaciones hasta cierto punto y no mostrar el consentimiento
a seguir".
És clar que Irene Montero, insisteixo, tenia raó d'entossudir-se en dur al BOE
el "només sí és sí".
Ara
bé, crec que després d'aquesta sentència queda força clar que "un no és
sempre, i en qualsevol moment, un no". No és una qüestió baldera. El
lliure albir a un no durant la relació sexual ha sigut un privilegi ancestral
que el patriarcat ha atorgat als homes. No n'hi ha altra, el camí a transitar
per a la igualtat efectiva entre homes i dones és un procés de pèrdua de
privilegis absolutament injustificats dels homes . D'aquí les reaccions violentes
del patriarcat, la generació d'anticossos masclistes enfront de les victòries
del feminisme, els "dubtes progres", la contraofensiva
reaccionària... Estiguem preparats i preparades per resistir i seguir avançant.
Es posin com es posin, en aquesta disputa la exministra Irene Montero tenia
raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada