Pàgines

diumenge, 26 de maig del 2024

La rotonda

Publicat originalment a dBalears (19-05-2024)

Mallorca és pionera en rotondes. Segons la informació de la Direcció General de Tràfic (DGT), la primera rotonda que es va construir a Espanya va ser l'any 1976, a Palmanova. L'objectiu principal d'aquesta pionera infraestructura viària va ser donar fluïdesa al trànsit en aquells punts on se solen crear retencions. Ha passat gairebé mig segle, i l'addicció al rotondisme per donar una impossible “fluïdesa al trànsit” roman incòlume. Continuam, contra tota lògica, en el suïcida "més rotondes i permanent ampliació de les ja existents". Una carrera  absurda cap al col·lapse.

D'aquesta perseverança en la ideologia del "partit del més cotxe" en donava fe una notícia que, en uns dies que la Sra. Prohens i el Sr. Galmés han començat a conjugar el verb limitar, em sembla del tot icònica. La notícia en qüestió és la següent: "La rotonda de la carretera de Sóller, que cada ciertos años se tiene que reformar a causa del incremento del tráfico que pasa por este punto, junto a la ITV del polígono de Son Castelló, volverá a sufrir otra modificación. El Consell de Mallorca ya está redactando el proyecto para ampliarla con el fin de poder absorber más vehículos, y crear dos carriles para que los que vengan de Son Sardina y el de Camí del Reis no tenga que entrar si van en dirección a Palma". La política de no reducció del cotxe privat és com el capitalisme que, amb total evidència, no resol les seves contradiccions, només les trasllada en el temps i en l'espai. De la notícia de l'ampliació d'ara de la rotonda de la carretera de Sóller s'intueix que, a no massa esperar, n'hi haurà una altra d'ampliació. Sembla haver-se normalitzat l'ampliació sense límit. Ampliació com a inici del camí cap a una segura ampliació d'aquí a uns anys... fins a l'infinit! Una bogeria, tot plegat.

Capgirar la política de mobilitat de sempre -governi qui governi- és clau per a una estratègia integral per a millorar la qualitat de vida de les persones residents a Mallorca. Cal decréixer en volum de vehicles privats, i créixer en transport col·lectiu, sobretot moltíssim en tren, i que aquest transport col·lectiu sigui públic i de qualitat. Sobren autopistes, i rotondes, i cal pacificar de debò el trànsit... Més carrils per a les bicicletes, més respecte als vianants. Domesticar el monstre de la turistificació -absolutament associada a la problematitzada mobilitat- és una necessitat bàsica. Tot això és tan obvi que fa molta vessa escriure sobre aquestes necessitats i aquestes infraestructures sobreres en la ja avançada era de l'antropocè en un territori fràgil com el de Mallorca.

"Que prou és prou, és saber prou" va dir, fa més de dos mil cinc-cents anys, el pensador xinès Laozi. En aquesta terra en sabem prou del malviure del turisme... Per això, el cas de la rotonda és més que una anècdota. És una metàfora que ens permet sospitar que xerrar de límits únicament de places turístiques i no, posem pel cas, d'entrades per l'aeroport,  de limitar la promoció turística, o d’evitar la turistificació salvatge del sòl rústic, és una valenta operació de greenwashing que se suma a les de "turisme sostenible", "turisme regeneratiu", "turisme circular", i tantes altres. Altrament dit, una altra rentada d'imatge verda amb la incorporació del verb "limitar". He de reconèixer que és una idea promocional ben tirada. I, certament, valenta. L'ha ideada el guru  de la promoció turística Andy Stalman? Tanmateix, la ciutadania resident sabem que només prou turistificación, és prou massificació. La resta és una altra rotonda que s’amplia amb un  constant bla, bla, bla.

 

dimecres, 22 de maig del 2024

Masiva movilización contra el odio a la lengua catalana

 

Publicat originalment a Sin Permiso (10-05-2024)

En un artículo publicado aún no hace un año en Sin Permiso, y titulado “Viraje a la extrema derecha en las Illes Balears”, escribí: “Un aspecto importantísimo del pacto PP-VOX es la articulación de un plan de ataque en toda regla a la lengua propia de las Illes Balears, el catalán. Una lengua que precisa de una decidida intervención de los poderes públicos para evitar su paulatino desuso social. Por eso, la política lingüística tendente a impulsar el uso de la lengua catalana en las Illes Balears es un rasgo fundacional de nuestra autonomía. Dicho plan de ataque no tiene otro sentido que fomentar el discurso de odio y la descohesión social, y negar el derecho a ser atendido en catalán en la administración pública, la sanidad, etc.”. Disculpen que inicie estas líneas auto citándome, aunque sea para corregirme. Lo cierto es que en los escasos diez meses de gobierno autonómico del PP (cada vez más secuestrado y cómodamente metabolizado en el fondo -aunque disimulando en las formas- con las “guerras culturales” y con los discursos de odio de VOX), no han desplegado un convencional “plan de ataque”.  Lo que han puesto en marcha es un nuevo intento de eliminación de la lengua catalana en las Illes Balears. En fin, un nuevo Decreto de Nueva Planta.

La escalada de odio es vertiginosa: eliminación del requisito para el personal sanitario público de unos mínimos de conocimiento de catalán, es decir, ataque a los derechos lingüísticos de los y las pacientes. A lo que hay que añadir la incapacidad del gobierno autonómico del PP de despejar la incógnita sobre si también se eliminará este requisito para el conjunto de empleados y empleadas públicos autonómicos; supresión en el organigrama gubernamental de la Dirección General de Política Lingüística que, desde hace décadas, y siguiendo el mandato del Estatuto de Autonomía de las Islas Baleares, ha implementado, con mayor o menor entusiasmo, las acciones públicas de impulso y promoción del catalán. Por el contrario, para escándalo de la ciencia sociolingüística, y del más elemental sentido común, ya han presentado el proyecto de la pactada oficina para la defensa del castellano. Dicho proyecto se retiró temporalmente por el cúmulo de errores técnico-jurídicos que Vox cometió en su elaboración. No es una anécdota ya que el pacto PP-Vox establece que será la ultraderecha quien dirigirá este “chiringuito” para (re)españolizar las Islas Baleares (sic).

En esta escalada del odio hacia la lengua propia de las Illes Balears hay tema un fundamental y transcendental: la aprobación por parte del gobierno del plan de segregación lingüística en el sistema educativo. Como han señalado todas las personas expertas, este plan no es para mejorar -aunque sea modestamente- el sistema educativo desde el punto de vista de recursos pedagógicos. El único objetivo es reducir la presencia del catalán en las escuelas. Dicho plan se presenta hipócritamente como voluntario. Es el concepto de voluntariedad -igual que el de “libertad”- de las derechas de nuestros tiempos: voluntariedad y libertad desde la profundización en la desigualdad. Un oxímoron consistente en incluir en el “club de personas libres” a quienes no tienen -o son precarias- las condiciones materiales para ejercer esta supuesta libertad. En el caso que nos ocupa, los centros escolares que apliquen la segregación lingüística recibirán un plus no menospreciable de recursos económicos, mientras que aquellos que ejerzan la libertad de decir “¡No a la segregación! serán castigados. Entre la segregación lingüística y la segregación por clase social hay una línea finísima, e inexistente es la línea entre la supuesta voluntariedad y el desvío de más recursos públicos a la escuela concertada. Añadamos que el Consejo Escolar de las Illes Balears –el órgano consultivo y de representación para la enseñanza no universitaria-, como la práctica totalidad de la comunidad educativa, rechaza de plano este plan de segregación lingüística y social.

Este es el paquete de medidas contra la lengua catalana puesto en marcha por parte del gobierno autonómico, pero hay más: las de los Consejos Insulares (una especie de diputaciones de elección directa que en cada una de las islas tienen competencias claves), de importantes ayuntamientos como el de la capital, Palma, o el del populoso municipio turístico de Calvià. Incluso, aunque sorprenda, la Casa Real española se ha unido a esta cruzada de odió al catalán.

Pues sí, en un ejercicio de terraplanismo, unos días antes de la gran movilización convocada por la Obra Cultural Balear, el rey Felipe VI concedió el título de Real a la “Academia de la lengua balear”. Es decir, el borbón da apoyo a un grupúsculo de extrema derecha que, desde hace muchos años, defiende que la lengua de las Islas Baleares no es el catalán ¡Un auténtico disparate! Es como si la corona reconociera oficialmente que, pongamos por caso, la lengua de los andaluces y andaluzas no es el castellano, que es el andaluz o sevillano, o malagueño, etc. El escándalo ha sido tal que hasta el PP se abstiene en una petición institucional de rectificación real.

En cualquier caso, lo grave del asunto es que esta decisión Felipe VI la toma a sabiendas de lo que hace y con oscurantismo: conoce suficientemente la realidad de Mallorca pues, desde que nació, es uno de los ocupantes del palmesano Palacio de Marivent; sabe que los ataques contra la unidad de la lengua catalana son ataques contra su fortaleza y reconocimiento; y es consciente de que premia a la extrema derecha que le vitorea cada verano en las calles ¡Y, encima, la Casa Real tiene la desfachatez de justificar este terraplanismo lingüístico en base a unos supuestos informes y opiniones técnicas que se niega a hacer públicos! ¿Alguna duda de las simpatías de la monarquía española hacia la extrema derecha y sobre la falta de la más elemental transparencia? ¡Ninguna! Tampoco parece haber duda alguna sobre la determinación de la mayoría social resumida así: La lengua [catalana] no se toca, la unidad de la lengua tampoco.

Ante este panorama, desde hace meses empieza una reacción social de fondo: nace una plataforma de cerca de 30 organizaciones de la comunidad educativa; reaparecen las camisetas verdes y se reactiva la Asamblea de Docentes que fue clave en la anterior “Rebelión verde en las Islas Baleares”; la Obra Cultural Balear (OCB) -la entidad decana en la defensa del catalán y que nunca falla a la hora de movilizar a la ciudadanía-, calienta motores elevando el tono reivindicativo. Su presidente, Antoni Llabrés, -de reciente elección, por cierto- ejerce y consolida un liderazgo social incuestionable, y muy en consonancia con la historia y trayectoria de la OCB. De él es la frase “Perquè el nostre amor a la llengua i a Mallorca és infinitament més fort que el seu odi” (Porque nuestro amor a la lengua y a Mallorca es infinitamente más fuerte que su odio”), que se ha convertido en una consigna de esta etapa en la que “resistiremos en la defensa de esta tierra del saqueo ético, social, cultural y medioambiental porque, como le dijo en 1855 el Jefe Seattle al presidente de EEUU, Franklin Pierce: La Tierra no nos pertenece, nosotros pertenecemos a la Tierra"*.

Y llegamos a la gran movilización. La OCB, coincidiendo con el final del “Correllengua” -una gran carrera popular no competitiva que, organizada por la asociación juvenil “Joves per la llengua”, involucra a la gran mayoría de los pueblos de la isla, y en la que los corredores y corredoras se desplazan entre los núcleos llevando una llama encendida que parte del santuario de Lluc simbolizando la reivindicación y vitalidad de la lengua catalana-, convoca a la ciudadanía a concentrarse el 5 de mayo en la Plaza Major de Palma. La convocatoria, respaldada por un gran número de asociaciones de la sociedad civil, partidos políticos, sindicatos, etc., desborda todas las previsiones. Se movilizan más de 40.000 personas con una esperanzadora gran presencia de gente joven. Ante la multitud, el presidente de la OCB planteó la que para mí es una idea clave de su combativo discurso: dirigiéndose a la presidenta del gobierno autonómico, afirma “Ha de elegir […] O está con la mayoría social de Mallorca … o está y continua ignominiosamente arrodillada ante el fascismo”. Antoni Llabrés, ejerciendo su, insisto, consolidadísimo liderazgo social, planteo una movilización sostenida en el tiempo y anunció la próxima cita, el 2 de junio, contra la derogación de la Ley balear de Memoria Democrática.

En esta coyuntura de resistencia en la que, dicho sea de paso, se están fraguando también resistencias al destrozo territorial y a la superlativa turistificación, conviene recordar lo que el maestro Josep Fontana afirmaba en su libro de 2005 “La construcció de la identitat” (La construcción de la identidad): “Una historia es siempre la genealogía de un proyecto social determinado, y no la de una ‘unidad de destino en lo universal’ como las que postulaba el fascismo, definidas arbitrariamente desde arriba e impuestas hacia abajo a sangre y fuego. En este sentido, cualquier comunidad tiene tantas historias posibles como proyectos de futuro alimenten sus miembros”. Como somos más los y las que queremos alimentar un futuro distinto a esta pesadilla de desigualdades, de darwinismo social, de aniquilación de la lengua propia, de incultura, de negacionismo científico, de ultra nacionalismo español, de desmemoria democrática, de odios… vale la pena resistir. La historia no se espera, se hace. Y en ese hacer historia la movilización social es fundamental. ¡Habrá más y más masivos 5 de mayo!

dilluns, 20 de maig del 2024

El tornar dels campaments sahrauís

Publicat a Dario de Mallorca (17-05-2024)

Tornar dels campaments de població refugiada sahrauí és sempre dur, i, alhora, és enyorança d'uns dies de convivència amb una gent que resisteix a una injustícia que dura massa temps. L'any que ve, el 2025, farà cinquanta anys de l'ocupació il·legal marroquina del Sàhara Occidental, i, conseqüentment, de l'existència d'aquests campaments a Tindouf (Algèria). Són els campaments de població refugiada amb més antiguitat dels que hi ha arreu del món. La població sahrauí refugiada, juntament amb la que viu als territoris ocupats pel Marroc i a la diàspora, és el més preclar exemple de resistència a la no descolonització de la darrera colònia de l'Àfrica. Són poble! I a la vegada resistència vital, emocional i política amb infinitat de carències materials, però amb tones de dignitat i determinació.

Cada vegada que he visitat aquests campaments de refugiats no m'he pogut estar que recordar a l'escriptor acadèmic kenyà i activista kikuiu, Ngũgĩ wa Thiong'o, que al llibre "Descolonitzar la ment" escriu: "El triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts". No és el cas de la població sahrauí que, lluny d'agenollar-se davant les estructures de dominació colonial (les oligarquies del Marroc -el makhzen-; la potència administradora que, segons l'ONU, continua sent Espanya; i l'anomenada comunitat internacional), manté incòlume les seves a ànsies de llibertat i la seva determinació a conquerir la independència. Però l'axioma que ens planteja Ngũgĩ wa Thiong'o sí que sembla d'aplicació a les reiterades traïcions al poble sahrauí escomeses pels governants del Regne d'Espanya i molts representants institucionals i ex càrrecs rellevants, especialment de l'esfera socialista, en l'àmbit espanyol i europeu. Cantar les virtuts -com ara la suposada solució autonòmica- d'un sistema de dominació com el que subjuga el camí a la independència del Sàhara Occidental té molt a veure, com demostra el cas de corrupció al Parlament Europeu anomenat "Morocco-Gate," amb la corrupció estructural, els xantatges dictatorials-feudals, els suborns ignominiosos...

I malgrat totes les adversitats, amb la legítima i encertada direcció del Front Polisario, el poble sahrauí resisteix i avança en la construcció de l'estat sahrauí en l'exili, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). He pogut contrastar aquests avanços en un recent viatge amb una delegació de les Illes Balears als campaments de població refugiada sahrauí. Una delegació que, dit sigui de passada, va tornar a liderar l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí, i de la que en prenien part els parlamentaris i parlamentàries de l'Intergrup Pau i Llibertat per al Sàhara Occidental del Parlament, representants del Govern i del Consell de Mallorca, i amigues de la causa sahrauí, i que ha fet possible tornar a abraçar a la família sahrauí, visitar les principals institucions de la RASD (des de la Presidència, el Parlament, ministeris, infraestructures i programes dels sistemes sanitaris, educatius, i de serveis socials sahrauís), passant per organitzacions com ara l'Associació de Víctimes de les Mines (ASAVIN) o la Mitja Lluna Roja Sahrauí.

En començar aquestes ratlles deia que tornar dels campaments de població sahrauí és sempre dur. Ho és perquè tornes a posar distància física amb els éssers estimats d'allà, i ara ho fas amb una certa preocupació per la situació humanitària que pateixen les persones refugiades. La ruptura el novembre de 2020 de l'alto el foc per part del Marroc ha fet inevitable el trasllat de gairebé 50.000 persones que vivien -i s'autoproveïen d'aliments- dels territoris sahrauís alliberats als campaments, i, a sobre, aquest gran augment de població coincideix amb un augment de guerres al món, i de l'estirabot inflacionari de productes alimentaris bàsics que fa que, tot i que en el millor dels casos es mantinguin les xifres monetàries d'ajut humanitari, es poden comprar menys productes, i s'han de repartir entre més gent. És un bon moment, idò, per passar de la solidaritat sentida a la solidaritat pràctica, per exemple fent-se soci o sòcia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears.

Tanmateix, el que és més dur del tornar dels campaments és assabentar-te que mentre estaves per allà, el passat 3 de maig, amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el ministre d'Afers exteriors, José Manuel Albares, afirmés que la llibertat de premsa és un pilar fonamental de la democràcia, i que cal defensar als professionals de la informació,  tot sense dedicar ni una sola paraula als sis periodistes sahrauís que sofreixen severes condemnes en presons marroquines, imposades en judicis sense garanties ni proves. És només un exemple del dolorós biaix pro marroquí i del bla, bla, bla retòric sobre la defensa de debò dels DDHH de la part majoritària del govern espanyol.

En qualsevol cas, el tornar dels campaments sahrauís és reafirmar - i això és el més important- la convicció que, com deia el lema de l'edició d'enguany del Festival Internacional de Cinema Sahrauí (FiSahara) que es va celebrar en el campament d'Auserd els dies que la delegació balear hi érem: Resistir és vèncer!

 

La nostra zona d'interès

Publicat a dBalears (12-05-2024)

1943, Rudolf Höss, comandant del camp de concentració d'Auschwitz, viu amb la seva esposa Hedwig i els seus cinc fills en una casa idíl·lica amb un bucòlic jardí a tocar el camp. Höss i la seva família viuen plàcidament en aquella llar mentre que, de tant en tant, se senten alguns sorolls que provenen del camp d'extermini. La xemeneia del crematori no deixa mai d'expulsar fum ... Aquest és el marc en què es desenvolupa l'argument de la pel·lícula guanyadora de l'Oscar 2024 en la categoria de "millor pel·lícula internacional", The Zone of Interest.

Ve a tomb recordar The Zone of Interest tot pensant amb el que està passant a Gaza. La xemeneia del genocidi que Israel està perpetrant contra Palestina no deixa d'expulsar fum. En el moment d'escriure aquestes ratlles, la darrera remesa al crematori en forma de bombardeig israelià és la població civil de Rafah. Paradoxes de la història: víctimes que han esdevingut victimaris... I, alhora, la gran majoria de la nostra ciutadania, representada a la pel·lícula per Rudolf Höss i la seva família, continua vivint la vida amb la "normalitat" dels nostres conflictes, de les nostres injustícies, precarietats, infelicitats, hedonismes, consumismes... És esgarrifosa la desmobilització contra el genocidi televisat i narrat amb ets i uts a les anomenades "xarxes socials" que, dit sigui de passada, ni són xarxes ni molt menys socials. El cas és que, mentrestant, la xemeneia continua, incansablement, traient fum...

Malgrat tot, parafrasejant Rebecca Solnit, hi ha esperança dins la foscor. Però l'esperança exigeix acció. Dins de la foscor del fum que s'albira des de la nostrada zona d'interès, hi ha l'esperança que l'acció de la mobilització social canviï, un altre cop, allò que sembla inevitable. Cal sortir de la nostra zona d'interès per impedir aquell "retorn a les tribus" que Zygmunt Bauman descriví al seu llibre pòstum intitulat "Retrotopia".

Encara ve més a tomb recordar el final de la pel·lícula The Zone of Interest: El director -Jonathan Glazer- fa un gir sobtat i la realitat de la història que ha anat contant es perd. De sobte, la càmera passeja pels passadissos buits del que és avui Auschwitz convertit en museu. No sé si amb la metàfora cinematogràfica Glazer vol insistir en la banalitat del mal o en la seva cruel quotidianitat. Sigui com sigui, mentre continua la xemeneia traient fum de la cremació a Gaza i a Cisjordània de les víctimes palestines, i malgrat que sigui dolorós en aquest cas que Israel és el victimari, s'escau recordar la frase de Rod Riemen continguda al seu meravellós llibre "Per combatre aquesta època": "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". Certament, amb la mobilització global, i no amb el bla, bla, bla, és evitable la barbàrie.

diumenge, 12 de maig del 2024

Precarietat laboral i educativa

Publicat originalment a dBalears (05-05-2024)

En el context d'una actualitat política tan estressant, i en el que les notícies són falses o efímeres, pot semblar que no cal comentar una notícia de fa més d'una setmana. Discrep. Hi ha fets noticiables que requereixen un poc de repòs per ser comentats. Vet aquí, idò, una opinió sobre una notícia de fa deu dies.

Com estava previst, el proppassat 26 d'abril es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2024. Sindicats i patronals, des de cadascuna de les respectives perspectives, i com és habitual, valoraren les dades. La notícia -l'anomalia, diria jo- va ser la no valoració del Govern que es limità a l'exposició d'algunes dades. Tota l'anàlisi governamental es limità a destacar que "Balears registra la xifra més alta d'ocupació durant el primer trimestre amb 541.000 segons l'EPA".

Al Govern de PPVox sembla importar-li un rave la qualitat d'aquesta ocupació, la precarietat laboral, i, atenció, les dades educatives que inclou l'EPA.

Però, les dades són tossudes: La precarietat laboral s'accentua com ho palesa el fet que 20% i escaig de persones assalariades en el primer trimestre de 2024 tinguin una antiguitat en l'empresa inferior a un any. I, si parlam d'antiguitat en el contracte, aquest percentatge supera el 29%. Això representa que, en termes interanuals, les persones assalariades amb poca antiguitat augmenta entorn de l'1,5%. És a dir, les facilitats i baix cost dels acomiadaments, el frau en la no superació del període de prova en les contractacions noves, etc., fa estralls.

I de les dades educatives? i) Augmenta lleugerament el nombre de menors de vint-i-sis anys amb baix nivell educatiu (fins a la primera etapa de l'ensenyament secundari). En el  primer trimestre de 2024 són 72.800, mentre que en el mateix trimestre de l'any anterior eren 72.000. ii) Ara bé, la dada més preocupant és la d'abandó escolar primerenc. La taxa registrada en els tres primers mesos de 2024 és del 20,88%. Un augment interanual del 3,19%!

Sens dubte, la situació laboral té, més enllà de la temporalitat formal, un greu problema de precarietat real. La situació educativa aconsellaria focalitzar els esforços polítics i pressupostaris a combatre el baix nivell educatiu del nostre jovent, i, sobretot, disminuir força les taxes d'abandó escolar primerenc. Però els bàrbars governants -embogits amb quimeres ideològiques- s'estimen més posar al centre del debat públic polítiques de descohesió social i plans de segregació lingüística a les escoles. Són el mal!

 

dimarts, 7 de maig del 2024

No es pot estar per tot alhora

Publicat originalment a dBalears (28-05-2024)

És una obvietat que, com diu el refranyer, beure i bufar, tot no pot ser. Els que tenim alguns triennis d'antiguitat en l'activisme social estem avesats a aquesta evidència. Ara bé, a vegades,  hom sent la necessitat d'explicar determinades absències per no poder estar a dos llocs alhora. És el que em passa aquesta setmana. Desdient el tòpic de la Mallorca desmobilitzada, els dies vinents els carrers de Palma viuran dues mobilitzacions a les quals, per lesa democràcia, s'hi ha de fer presència.

El Primer de Maig –el Dia internacional dels treballadors i les treballadores- continua tenint tot el sentit de ser la jornada cabdal de reivindicació del moviment obrer mundial, i, lògicament, del local. En l'actual context de greus precarietats múltiples és tan necessària la mobilització obrera com complex articular-la. Però cal persistir. Per entendre i reforçar recíprocament aquesta complexitat i necessitat de persistència en la mobilització de les classes subalternes i precàries, suggeresc llegir el llibre "Tu precariedad y cada día la de más gente, Desigualdad y ansiedad en el siglo XXI" de Patrícia Castro, i el d'Anna Pacheco "Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase". Vivim uns temps que la cèlebre consigna de Gramsci “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. Organitzau-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" és de radical actualitat. Per tant, cal, més que mai, llegir!

El Primer de Maig és, també, una data rellevant per a la lluita a favor de la pau i la solidaritat internacional. Enguany especialment pensant amb Palestina, sense oblidar el poble sahrauí, i l'armeni.

I diumenge 5 de maig l'Obra Cultural Balear (OCB) ens convoca a omplir la Plaça Major de Palma. La Diada per la llengua, com a acte final del Correllengua d'enguany, ha de ser -ho serà!- un  èxit. Sens dubte serà una gran mobilització ciutadana ... "perquè el nostre amor a la llengua i a Mallorca és infinitament més fort que el seu odi".

Enyoraré especialment no ésser-hi a la convocatòria de l’OCB. Al cap i a la fi, el 1r. de maig intentaré celebrar-lo amb la Unió General de Treballadors de Saguia, el Hamra i Río de Oro (UGT- SARIO). Si, efectivament, el motiu de la meva absència a aquestes dues mobilitzacions és que aquesta setmana estaré amb una bona delegació de gent de les Illes Balears als Campaments de persones refugiades sahrauís a Tindouf (Algèria). És un viatge, òbviament, de solidaritat amb el Front POLISARIO, i, per tant, amb la causa del poble sahrauí, és a dir, amb la causa de descolonització de la darrera colònia d'Àfrica, i, en conseqüència, de la independència del Sàhara Occidental. Però també és un viatge de denúncia de la conculcació per part de l'ocupant, el Marroc, dels drets humans de la població sahrauí dels territoris ocupats. Val a dir que Amnistia Internacional en el informe "La situació dels drets humans al món" corresponent a 2023 que acaba de ser publicat, alerta de la intensificació de la repressió que suporten els activistes, i, sobretot, les activistes sahrauís.

Serà, també, una setmana per tornar a visitar les institucions -educatives, sanitàries, de memòria, culturals, etc.- d'un estat en construcció, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD); i per gaudir d'un dels esdeveniments més màgics de solidaritat amb el poble sahrauí i de demostració de la seva resiliència, el FiSahara (Festival Internacional de Cinema del Sàhara Occidental). La d'enguany és la divuitena edició del FiSahara, i se celebrarà sota el títol de Jaimitna Fi Cinema (La nostra haima al cinema): Resistir és Vèncer. Durant aquests dies podrem veure projeccions i col·loquis temàtics amb pel·lícules sobre el Sàhara Occidental (Insubmises, Camps Elisis, El Temps després de la Pluja, Desert PHOSfate), Palestina (200 Metres, Roof Knocking), Timor Oriental (La Guerra de Beatriz), Colòmbia (Igualada), Puerto Rico (Carrer de la Resistència), o Algèria (Hassna), entre d’altres (aquí el programa complet). Celebrar les lluites de resistència com una forma de victòria, ens cal! Fer-ho sota les estrelles del desert, té un alt grau de màgia...

Tanmateix, allò amb més voltatge màgic és el retrobament amb les famílies sahrauís, i allò més important renovar el  compromís amb la causa sahrauí.