Proletaritzats i proletaritzades per la turistificació, uniu-vos i canviem el rumb!

Publicat originalment a dBalears (21-07-2024)

Escric aquestes ratlles a tocar del sus de la manifestació convocada per la plataforma #MenysTurismeMésVida, sota la consigna de #CanviemElRumb #PosemLímitsAlTurisme. Ja s'ha dit gairebé tot sobre els polièdrics malestars acumulats durant anys i panys que justifiquen la convocatòria i que fan urgent un canvi de rumb. No és gens arriscat fer un pronòstic: La manifestació d'avui a Palma -en una expressió que no m'agrada gens- marcarà un abans i un després. Serà una manifestació històrica. Ho serà, de segur, pel que fa al nombre de persones mobilitzades -serem moltes!-, i des d'un punt de vista de qualitat democràtica. No és fàcil mobilitzar massivament en un règim de "turismecràcia".

Ara bé, no em puc estar d'esmentar que aquest canvi de rumb ha de servir, també, per fer de Mallorca -i del conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- unes societats més democràtiques i amb més impuls igualitari.

Una de les característiques de les societats turistificades, és a dir, les què, a conseqüència d'un desmesurat creixement, en la lògica del capital, de les activitats turístiques, subordinen la qüestió econòmica i social a la reproducció turística i menyspreen altres necessitats de la societat i altres usos dels béns del comú, són els dèficits democràtics. Pot ser que els més importants, no els únics, siguin la mercantilització del dret a la ciutat i a un habitatge digne, entre d'altres; el qüestionament de la participació real de la ciutadania ("de turisme en parlen i debaten només els qui en saben"); l'objecció sempre present al conflicte i a l'exercici de la protesta ("no molestin als turistes amb manifestacions", "no espantin els mercats emissors amb vagues")...; l'ocultació de les precarietats vitals, la descohesió social i l'escreix de desigualtat que provoca la turistificació. Tanta sort de la denúncia fundacional de Las Kellys, del sindicalisme, del nostrat ecologisme representat pel GOB que mai no ha faltat a cap batalla contrahegemònica a la turistificació, i del pensament crític envers el fenomen turístic, que han donat un poc llum a la foscor imposada per les elits.

Vet aquí un exemple sobre ocultació: La Comissió d'Afers Socials i Drets Humans del Parlament de les Illes Balears va aprovar, l'abril de 2018, la Proposició No de Llei 17255/17 en la que, en allò que aquí interessa, s'instava al Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES IB) a realitzar un estudi sobre la realitat present i la dinàmica de reproducció de la pobresa a les Illes Balears. Gairebé fa un any que aquest informe es va entregar al CES, però continua inèdit, millor dit, s'oculta.

El cas és que l'autor de l'esmentat informe també és un dels coautors del llibre intitulat "En defensa de la renta básica. Por qué es justa y cómo se financia". Aquest llibre introdueix una nova -i estadísticament molt robusta- font de dades per analitzar les dinàmiques de la renda, la seva distribució i les desigualtats realment existents. Són les microdades fiscals del "Panel de Hogares" que elaboren l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT), l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i l’Institut d'Estudis Fiscals (IEF). No us cansaré amb dades. Només una: Les Illes Balears són, amb les dades del "Panel de Hogares", la tercera comunitat autònoma espanyola, després de Madrid i Islas Canarias, més desigual.

No acostum a esmentar dades d'estudis no publicats oficialment i que, per tant, el lector o la lectura no pot comprovar. Malauradament, és el cas de l'informe que dorm, en el CES IB, el somni dels justos sense veure la llum. Però les dinàmiques del tot-turisme, analitzades amb aquesta nova font d'informació, no són d'una distribució justa de la renda i la riquesa generada ni d'una tendència igualitària. Ans al contrari, la majoria social mal viu del turisme. De fet, els tan esmentats, abans de la darrera embranzida turistificadora, ascensors socials romanen aturats. Això dels ascensors socials ascendents gràcies al turisme era -inclús abans de l'actual llarga crisi de l'habitatge- un mite ideològic. Del que, per cert, ja no se’n parla, Però això són figues d'un altre paner.

Aviat farà cent cinquanta anys que un dels barbuts del "Proletaris del món, uniu-vos!" -un tal F. Engels- va escriure: "... hem sotmès a les forces de la naturalesa, posant-les al servei de l'home; gràcies a això hem augmentat incommensurablement la producció [...]. Però, quines han estat les conseqüències d'aquest acreixement de la producció? L'augment del treball esgotador, una misèria creixent de les masses o un crac immens cada deu anys" (Introducció a la dialèctica de la naturalesa).

Si, fa no fa, és allò que ens ha passat amb els últims booms turístics. S'escau, idò, clamar: proletaritzats i proletaritzades per la turistificació, uniu-vos i canviem el rumb!

 

Protestar per poder protestar

Publicat originalment a dBalears (14-07-2024)

El cas Tsunami ha estat arxivat. Tot i que, amb la capacitat creativa d'inventar delictes i de prevaricar de la cúpula judicial espanyola mai se sap del cert, sembla que l'arxivament és definitiu. Tant se val que el motiu hagi estat un error en la instrucció. El fet a celebrar és que els independentistes catalans exiliats a Suïssa s'han alliberat d'una terriblement falsa acusació de terrorisme i ja són a casa. Tsunami Democràtic va ser un magnífic moviment de protesta pacífica contra una sentència injusta. En aquest cas, l'acusació de terrorisme s'ha d'associar inevitablement a la rebel·lió judicial contra la Llei d'Amnistia, però convé recordar que, sense l'ampliació dels contorns del delicte de terrorisme aprovada per PP i PSOE el 2015, hauria sigut més difícil aquesta barbaritat. Tampoc es pot oblidar que va haver-hi un cert abonament amb, per exemple, aquelles declaracions del ministre Marlaska: "La violencia en Catalunya ha sido de mayor impacto que en el País Vasco". D'aquella pols ha vingut aquest fang.

Ara bé, criminalitzar l'exercici del dret de protesta és, malauradament, molt habitual amb la Llei Mordassa de 2015 que encara ara fa estralls. Posem per cas el patiment dels joves d'Altsasu, dels sis antifeixistes de Saragossa, o la infinitat de multes que s'han imposat a ecologistes, sindicalistes, i activistes d’altres moviments socials, de solidaritat internacional o protestataris. D'ençà que entrà en vigor la Llei Mordassa fins a desembre de 2022 s'ha recaptat, segons les dades del ministeri d'Interior, un total d'1.114.639 d'euros en multes per protestes pacífiques.

Tot plegat és una estratègia per apaivagar les resistències i dissidències. Una estratègia estesa arreu d'Europa. Coincidint amb l'arxivament del cas Tsunami Democràtic, Amnistia Internacional (IA) ha publicat un informe (Under Protected and Over Restricted: The state of the right to protest in 21 European countries) que ho documentà amb tots els ets i uts. Catrinel Motoc, encarregada de campanyes sènior de l'Oficina Regional per a Europa d'Amnistia Internacional, manifesta que "la protesta ha de ser facilitada i no silenciada, i la repressiva xarxa de lleis promulgades ha de ser reformada perquè aquestes s'ajustin a les obligacions internacionals en matèria de drets humans". Però el vent bufa en sentit contrari:  El tiroteig durant un míting de Trump a Pensilvània, que l’ha deixat  ferit lleu, és un impuls a un autoritarisme mundial. El món sembla encaminar-se a una desdemocratització brutal.     

Arribats a aquest punt em permetran una anècdota: Dimecres passat, a la protesta contra el lloguer turístic va haver-hi algunes "identificacions" de les persones que protestàvem davant l'edifici on és de domini públic que es practica una activitat turística il·legal. L'explicació de la Policia Nacional per fer aquestes identificacions va ser "No podéis impedir el paso a una propiedad privada". És a dir, primer la defensa de l'ús de la propietat privada -sigui aquest ús legal o il·legal- i molt subsidiàriament el dret a la protesta ciutadana.

Fa temps que David Harvey ens ho adverteix: "vivim en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà". El dret de protesta està tan en disputa que haurem de continuar protestant per construir un altre món on tinguem, de debò, dret a protestar.

 

UIB: “Prohibido entrar con perros”

Publicat originalment a dBalears (07-07-2024)

Amb una certa regularitat particip a la tertúlia "Taula d'anàlisi", dels dimarts  a Ona Mediterrània. No fa massa temps, en un d'aquests diàlegs radiofònics que, per cert, aquell dia compartia amb dues persones que han sigut docents i investigadores de la UIB, vaig opinar que, en el context de males notícies que comentàvem (atacs al català i al territori, bel·licisme, avanç de les extremes dretes, genocidi de Gaza, guerra d'Ucraïna, efectes de la turistificació, etc.), ho pagava molt posar en relleu les bones notícies que, amb certa freqüència, informaven dels resultats de grups de recerca, de la transferència d'aquests resultats a la societat, i, fins i tot, del retorn econòmic a les arques de la UIB d'algunes d'aquestes recerques patentades. No tinc cap problema per mantenir aquest "chapeau!" per a el  personal docent i investigador de la nostra universitat pública, ans al contrari. Ara bé, pel que fa a l'equip rectoral encapçalat pel Dr. Jaume Carot, malauradament, no podria dir lo mateix.

El desallotjament dels membres de l'Acampada per Palestina, l'entrada al campus de la policia, les explicacions donades... deixaren al Rectorat de la UIB com un equip de govern que no condemnà a les clares el bestial i evident genocidi de Gaza. Mala peça al teler haver d'arrossegar a aquest llegat històric.

No obstant això, l'objectiu principal d'aquestes ratlles és comentar un acord del Consell de Direcció de la UIB, publicat al Full Oficial el divendres 21 de juny, "pel qual s'aprova la normativa sobre les condicions d'accés amb animals als edificis de la Universitat de les Illes Balears". Pot semblar una qüestió de poca importància, però la decisió de convertir la UIB en un espai públic vetat a les mascotes té substància suficient com per a fer-hi un comentari.

En lloc d'apuntar-se a la modernitat; en compte de manifestar empatia amb les tendències animalistes, és a dir, de les idees que propugnen la defensa dels drets dels animals i estan en contra de la seva explotació i maltractament; en bescanvi d'apuntar-se al, encara minoritari, però creixent, moviment d'espais i establiments "pet friendly", la UIB tria el caspós "prohibida la entrada con perros". És una llàstima que no s'hagi optat per la innovació en la forma de relacionar-nos amb els animals de companyia. Ben segur que, amb el pas dels temps, se'ls farà costerut a les persones responsables d'aquesta decisió explicar-la i justificar-la.

Parlant d'explicacions i justificacions arribem al bessó de l'assumpte: A l'exposició de motius de l'Acord Executiu s'afirma: "En el cas dels centres de la UIB, es considera que l'accés d'animals de companyia als edificis podria comportar riscs, tant higiènics i sanitaris com de seguretat per integrar-los. Això, unit a la necessitat de garantir una prestació de qualitat del servei públic de l'educació superior i els drets de tot el personal que presta els seus serveis a la UIB, aconsella limitar-hi la presència d'aquests animals de companyia". Podria comportar riscs? O no! La màxima institució pública de recerca hauria de prendre les decisions sustentades en evidències científiques i no en suposicions. Quines són les evidències que l'entrada de mascotes devalua la qualitat dels serveis? Sens dubte s'han de garantir els drets del personal que presta els seus serveis a la UIB. Però, què no es respecten els drets del personal dels establiments i edificis públics i privats "pet friendly"? La institució universitària s'ha de limitar a la defensa dels drets corporatius o dels drets de tothom?

Tot plegat fa pudor de cinofòbia. I el missatge a la societat és de reforçament de les tendències immobilistes i cinofòbiques. En fi, cal revocar aquesta desencertada decisió. Ens posem les piles, moviment animalista?

Índex de coherència

Publicat a Diario de Mallorca (06-07-2024)

La paraula coherència té, segons l'àmbit del qual xarrem, diverses accepcions. Per exemple, en l'àmbit de la lingüística la coherència d'un text és l'articulació de la informació i les idees que el fan fàcilment interpretable. A veure, idò, si aconseguesc una certa coherència en aquestes ratlles, cosa que, dit sigui de passada, no és sempre bo de fer.

En l'àmbit de la política institucional la coherència -definida com l'absència de contradicció entre les parts d'un argument, d'un discurs, o, sobretot, la inexistència de dissonància entre argumentari discursiu i pràctica política- és, malauradament, un bé escàs. Una certa incoherència es pot explicar (no justificar) per la complexitat de la tasca politicoinstitucional i la dificultat de la governació d’avui en dia marcada per la policrisi en què estem immersos. Ara bé, un excés volgut d’incoherència política s’aproxima massa al cinisme o a la mala fe. En aquestes estem!

La posada en marxa de l'anomenat Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears és una iniciativa política que frega el cinisme i s'endinsa en la pèrdua de valors democràtics: Simular un procés participatiu envers la sostenibilitat, mentre es practica una política contrària a tal fi. Per exemple, el mal anomenat "decret de simplificació administrativa" que, veritablement, és, en la seva part fonamental, una derogació -tàcita o explicita- de mesures i instruments que modestament alentien el col·lapse o albiraven polítiques de contenció de l'acceleració de la, en paraules de Greta Thunberg, "extensió massiva". El cinisme d'aquest procés, formalment participatiu, és evident pels límits marcats d'antuvi en un element clau exemplificat en el "ni hablo ni hablaré nunca de decrecimiento" de la presidenta Marga Prohens.  Per tant, debat dintre d'un estricte ordre!

Per molt que en el frontispici del web "#TuTries Les Illes que t'estimes més" (pacteperlasostenibilitat.org) s'afirmi que "es tracta d'una plataforma oberta a propostes, informacions, dades, coneixement i recerques que alimentarà, a partir del mes de juliol, la feina de dotze grups de treball, i s'orientarà, des d'un diàleg profund i constructiu, a identificar i delimitar problemes, a fixar els objectius de transició i a escollir les vies de transició. Per tal de promoure la generació d'un coneixement robust que tengui implicacions pràctiques en la presa de decisions, públiques i privades, aquest procés comptarà, també, amb l'aportació de coneixement del comitè d'experts, coordinat pel doctor Antoni Riera Font", la incoherència del missatge és clara: No hi cabran propostes, informacions, dades, coneixement, recerques , ni vies de transició en lògiques decrecionistes. Tot plegat em sembla un projecte per obstruir projectes com, per exemple, el llançat pel I Congrés de Turisme de la Societat Civil, conclòs el proppassat 26 de juny, o el que du implícit la mobilització del pròxim 21 de juliol, impulsada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida, reclamant un canvi de rumb que posi de debò límits al turisme.

Deia més amunt que, a parer meu, aquest Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears s'endinsa en la pèrdua de valors democràtics. Per què? Idò, entre altres coses, pel menyspreu envers les anàlisis, conclusions i propostes ja existents d'organismes de la institucionalitat democràtica com ara el CES de les Illes Balears, l'Assemblea Ciutadana pel Clima de Mallorca, o el Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears, entre d'altres. Però, sobretot, per la sobrerepresentació de l'elit turismofílica neoliberal en el grup de convocats, i la suposada expertesa neutra de qui elaborarà les propostes i qui dictaminarà allò que és possible o no ho és. Això és gravíssim en un debat que és, essencialment, en tot el sentit de la paraula, polític. És a dir, el debat va del futur de la polis. En qualsevol cas, sobre allò que és possible o impossible en aquest temps de malestars per la massificació a conseqüència de la turistificació empobridora de drets a la ciutadania no explícitament rica i molt rica, ve a tomb citar a l'admirada Marina Garcés: "Una mica d'impossible o m'ofego".

Abundant en les accepcions del mot coherència, val a dir que, en l'àmbit de l'estadística, la coherència és el grau de plausibilitat entre uns fets observats i una teoria que pretén explicar-los. En aquest sentit, s'escau recordar que internacionalment existeix l'Índex de Coherència (INDICO, disponible a indicedecoherencia.org). L'INDICO no està pensat ni dissenyat per avaluar el grau de coherència dels tarannàs democràtics i de les polítiques públiques que s'apliquen. Malauradament, per a això no serveix. Però en ser una eina que mesura la relació entre el desenvolupament econòmic i la insostenibilitat ambiental, fora bo -però no passarà- que es tingués molt present a l'hora d’analitzar les dades per definir els "objectius de transició i escollir les vies de transició". Sigui com sigui, a Mallorca -i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no en manquen de dades per assegurar que la disputa estratègica gira entorn de decreixement just o injust, planificat o al lliure albir del mercat, pensat en un turisme molt majoritàriament elitista o amb un important component plebeu.

#CanviemElRumb

Publicat originalment a dBalears (30-06-2024)

Son temps de confrontació. Els malestars socials, acaronats entorn de la plataforma MENYS TURISME, MÉS VIDA, que s'expressaran als carrers amb les manifestacions del 21 de juliol, indiquen que són mals temps per als consens en el si del sistema. La, des de fa massa temps, turistificació de les vides i dels béns comuns i la subalternització dels drets de ciutadania al "bé turístic" ens han convertit en una societat, com explica el filòsof sud-coreà i autor del best-seller "La societat del cansament", Byung-Chul Han, amb una creixent percepció que els i les representants politicosocials són cada vegada menys "representants del poble" [o dels sectors subalterns que diuen representar], i més "representants del sistema". Un sistema en què, i això és substantiu, els canvis que semblen assolibles són substancialment estètics i mínimament transformadors. La disputa és, idò, canvis per enrobustir el sistema de turistificació, versus #CanviemElRumb.

Tanmateix, malgrat els malestars, la disputa, i la mesquinesa de discursos, hi ha oasis per al diàleg i els consensos. El primer Congrés de Turisme de la Societat Civil de les Illes Balears -que va concloure el passat dimecres 26 de juny- n'és un excel·lent exemple. Alentorn de les dues idees medul·lars de reducció de places turístiques i limitació d'entrades de turistes, les conclusions del congrés posen en relleu, si més no, una qüestió clau: S'ha acabat la, en paraules de Mark Fisher, "impotència reflexiva" [i prepositiva, afegiria]. És clar que un altre model turístic, en el marc d'un altre model econòmic, és possible.

El Congrés de Turisme, organitzat per Fòrum de la Societat Civil, va ser, també, l'escenari per a la reiteració del discurs mesquí de la presidenta Prohens: Xerrar de limitar el turisme (sense definir, ni tan sols, una aproximació als límits que proposa) seguit d'un reguitzell d'adversatives, sent la estel·lar de totes elles la de "tot s'ha de fer sense demonitzar el turisme", és retòrica enverinada. Els redactors dels discursos del Consolat de la Mar han decidit identificar decreixement amb demonització. Vet aquí una nova "guerra cultural" de la dreta extremada. En qualsevol cas, mala peça al taler si un discurs polític s'ha de trufar d'adversatives.

Ara bé, el discurs de la presidenta Prohens arriba al súmmum de la mesquinesa en fer precedir el seu reiterat "i sí, calen posar límits" amb un enfilall de crítiques als vuit anys de governs autonòmics de la progresia encapçalada per Francina Armengol. Algunes de les dites crítiques que va repetir la presidenta feien referència a la creació, des de l'any 2015, de 86.500 noves places turístiques a Mallorca i a multiplicació per sis des de 2012 de les places legals de lloguer turístic a Mallorca. En el seu discurs en el Congrés de Turisme de la Societat Civil hi va afegir una crítica nova: Va fer referència a l'estudi de Terraferida -publicat el dia abans de la inauguració de la cloenda del congrés- en què es palesa que "els xalets edificats dins sòl rústic han consumit més de 580 hectàrees dins el període 2015-2023". Sens dubta són tendències de la turistificació que durant l'octaetèride de govern de la progresia s'haurien d'haver revertit. Però també és veritat que, mentre alguns i algunes es mobilitzaven entorn d'iniciatives com ara "Ciutat per a qui l'habita, no per a qui la visita" o qualsevol altra -això de "Menys Turisme, Més Vida", com diu el GOB-Mallorca, ve de lluny-, la senyora Prohens en demanava més de turistificació i identificava turismofòbia quasi delictiva arreu. La impudícia del discurs del Consolar de Mar és haver "amnistiat" discursivament la Llei Turística de Delgado i Martínez i la Llei Agrària de Biel Company, dues autèntiques bombes de raïm que en el període 2015-2023 no es varen desactivar d'arrel. I ara, tornem-hi torna-hi amb l'anomenat Decret de llei de simplificació a les salvatjades.

Capacitat de proposta (conclusions del Congrés de Turisme de la Societat Civil), actitud mobilitzada (manifestació de 21 de juliol i el que vingui) i aval científic és el trípode perquè #CanviemElRumb. Tornant a l'enyorat Mark Fisher: "Després d'una situació en què no podia passar res, de sobte tot torna a ser possible".