Pàgines

dimecres, 21 d’agost del 2024

Hiroshima, 8:14 h, 6 d'agost de 1945

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-08-2024)

Els rellotges marcaven les 8:15 h d'un sis d'agost d'ara fa setanta-nou anys, i, de sobte, setanta mil persones morien. Acabava d'impactar, per primera vegada en la història de la humanitat, una bomba atòmica sobre una població civil. L'objectiu va ser la ciutat japonesa d'Hiroshima. Setanta mil vides esfumades en un tres i no res. Incalculables seqüeles en les dècades següents que, encara ara, perduren. Tres dies després es repetia l'horror a Nagasaki amb la mort d'unes altres 40.000 persones. Sens dubte, el 6 i 9 d'agost es rememoren uns importants episodis del període que Eric Hobsbawm va anomenar "l'era de les catàstrofes".

Em sembla interessant recordar que l'historiador britànic deia que "el segle XX no pot concebre's dissociat de la guerra, sempre present fins i tot en els moments en els quals no se sentia el so de les armes i les explosions de les bombes". Però, en el cas de les dues ciutats japoneses, quines van ser les causes per les quals el govern estatunidenc va recórrer a l'ús d'armament de destrucció massiva? Si prenem en consideració que, en el moment de les dues primeres explosions de bombes nuclears sobre  poblacions civils, la guerra a Europa havia conclòs i el Japó es trobava en franca retirada (les ciutats estratègiques del Japó, com ara Tòquio i Kyoto eren devastades per l'aviació dels EUA) i camí de la derrota, no sembla solament una decisió militar. Més aviat foren dues bombes per consolidar el poder imperial nord-americà, i inauguraren un món amb armament nuclear capaç d'autodestruir-se. Una de les més grans estupideses del poder!

Em direu, amb raó, que aquestes ratlles millor les hagués escrit l'any vinent que commemorarem un aniversari rodó -el vuitantè- de la fi de la Segona Guerra Mundial i de les explosions de les bombes nuclears a Hiroshima i a Nagasaki. Però tinc dos motius (un de  personal i un altre polític) per fer-ho ara.

La qüestió personal és que ha sigut enguany quan he visitat Hiroshima. L'urbanisme del gran centre d'Hiroshima, amb el Parc Commemoratiu de la Pau al centre de tot plegat, és un udol a favor de la pau. La ciutat és intransitable sense trepitjar el "Passeig de la Pau". En els 122.100 metres quadrats del Parc hi ha molts monuments a visitar tot i que, a parer meu, els més emblemàtics són l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu) i el de la Flama de la Pau. L'altre lloc imprescindible és el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima. Dels molts d'objectes de les víctimes de l'explosió, documents, fotografies, panells informatius, etc. que alberga el museu, un em va impactar especialment: Un home assegut a les escalinates de l'entrada d'una oficina bancària a Hiroshima el matí del dilluns 6 d'agost de 1945 esperava per fer unes gestions. Va esclatar la bomba i la temperatura, que s'enfilà fins al milió de graus centígrads, va fer que el seu cos quedés reduït a una ombra en el sòl. El museu exposa els esglaons amb l'ombra com a resta d'aquell ésser humà. D'aquest anomenat "efecte ombra" o "ombra radioactiva" n'hi ha altres exemples a Hiroshima, i supòs que també n'hi ha a Nagasaki, que són ombres de persones que caminaven pels carrers, d’arbres, etc., però el del client del banc Sumitomo és el més emblemàtic. La sensació de calfred és inevitable. Interioritzes un inevitable i conscient, "Armes Nuclears: Mai més!".

El motiu polític que justifica que aquestes ratlles no esperin l'any vinent és el naixement, el proppassat  maig, de la plataforma cívica Mallorca per la Pau. És un fet polític molt rellevant que el moviment pacifista mallorquí revifi, s'organitzi, i tingui vocació de mobilitzar a la ciutadania. És una mena de "ho tornarem a fer" rememorant aquelles massives mobilitzacions de 2003 contra la invasió de l'Iraq, convocades inicialment sota l'eslògan "Aturem el negoci de la guerra. No sang per petroli! Sadam [Hussein] és l'excusa" per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social. Avui no és l'Iraq, però és la guerra entre Rússia i l'OTAN a Ucraïna, és el genocidi palestí, són les guerres silenciades en el continent africà i arreu del món. És la bogeria del volum de despesa militar mai vist, el fet d'estar a les ordres de l'OTAN i no de la democràcia, la imposada normalització de viure en un autèntic règim de guerra. És, insistesc, políticament transcendental la constitució d’una plataforma tan plural, diversa, heterogènia, però capaç de desafiar al pensament únic de l'hedonisme neoliberal i sintetitzar l'objectiu del "No a la Guerra", "Alto el foc", "Despesa militar per a despesa social i transició ecològica".

Pel que fa a l'aniversari del bombardeig atòmic sobre Hiroshima, en el manifest constitutiu de Mallorca per la Pau en la, diguem-ho així, taula reivindicativa s'inclou el següent punt: "Instem al govern espanyol a la firma immediata del Tractat sobre la prohibició de les Armes Nuclears (TPAN)". Per cert, en relació a aquesta petició, al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima, concretament al complex monumental que acull la Flama de la Pau, hi ha una inscripció que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món". Va sent hora que s'apagui aquesta flama!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada