El negacionisme climàtic mata

 Publicat originalment a dBalears (03-11-2024)

No se m'ocorren altres paraules per començar: Una immensa abraçada de condol al poble valencià. Tota la solidaritat i afecte amb les persones que han perdut éssers estimats. La meva fraternal condolença a la classe obrera del País Valencià... Ho sé, són frases gastades. Però soc incapaç de trobar un altre llenguatge que reflecteixi millor els sentiments que m'han provocat els efectes devastadors de la llevantada per terres valencianes. En el moment d'escriure aquestes ratlles segueix la catàstrofe en la gestió del desastre, s’enfila la politiqueta i la picabaralla partidista. Mentrestant, el macabre comptador oficial de persones mortes s’alenteix artificialment per interessos de comunicació de necropolítica. Però el  comptador real no deixarà de créixer. S’albira una greu crisi epidemiològica. L'escreix de dolor sembla no tenir aturador.

Dit això, i aquí sí que a dretcient empro un llenguatge dur, però  crec que ben trobat: Podria haver estat diferent. Podrien haver-se salvat vides! Perquè el negacionisme climàtic -o, si voleu, el relativisme climàtic- mata. Com va dir Yeb Saño, que en el passat va ser negociador de les Filipines pel canvi climàtic, "El canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són al centre de la qüestió". Vet aquí el sentit profund del negacionisme climàtic radical de Vox (i la seva  fanàtica l'oposició a l'Agenda 2030), i el relativisme climàtic, i poc entusiasme amb l'Agenda 2030 del PP. Això té conseqüències. A tall d'exemple:

Que PP-Vox al País Valencià eliminés la Unitat Valenciana d'Emergències (UVE) no és altra cosa que negar la necessitat de mesures d'adaptació a la crisi climàtica. Val a dir que la norma legal que la creava afirmava: "La creació de la UVE és una oportunitat per a, aprofitant estructures existents, millorar el suport a la ciutadania en situació de catàstrofes. El canvi climàtic, entre altres factors, condueix cap a un futur en què cada vegada seran més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, les emergències sanitàries, i serà més necessari donar una resposta davant una varietat major de situacions crítiques". Va ser una derogació ideològica de PPVOX.

L'absència d'actuació immediata i preventiva sobre la base de "GeoRiscs" prèviament detectats; la no emissió d'alarmes en el moment adequat de la crisi ja que -el diumenge abans d'arribar la llevantada, ja hi havia avisos de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), i és sabut que, tècnicament, en aquests casos millor passar-se en excés de zel; la no utilització de les competències autonòmiques de la Generalitat Valenciana per a decretar el tancament preventiu de les escoles i fer una crida al cessament de l'activitat laboral per risc generalitzat d'accidents laborals greus i mortals; o la nefasta política comunicativa i la manca de transparència (el vídeo de la compareixença del dimarts on el president Mazón afirmà que la DANA escapava en direcció a Conca, ha estat esborrat de tots els registres de la Generalitat Valenciana) són només alguns exemples de la nefasta gestió per part del Govern del Sr. Carlos Mazón.

En un context de crisi climàtica, tot plegat només es pot qualificar de relativització climàtica criminal. I, tanmateix, n’hi ha un altre de context: el de la turistificació. És sabut que la indústria turística prioritza el negoci a les alarmes de la ciència meteorològica que solen qualificar d’alarmistes i d’excés de zel. A qui va escoltar el govern valencià, als meteoròlegs i meteoròlogues o als homes dels dobles  que tenien unes previsions turístiques excel·lents durant la setmana de Tots Sants?

Sobre relativització en l'adopció de mesures d'adaptació a l'escalfament global, a casa nostra en tenim experiència. S'escau recordar l'afer del primer director general d'emergències del Govern de Marga Prohens, Sebastià Sureda, que s'estava prenent un cafè a les 11 del matí a sa Ràpita mentre el 112 comunicava que, entre les deu i les onze hores d'aquell diumenge, Mallorca quedaria, com així va ser, sumida en el caos per un intensíssim temporal que va provocar una de les cada vegada més freqüents i intenses DANES. Evidentment, el cas de Sebastià Sureda és gairebé un no-res en comparació al cas del secretari autonòmic de seguretat i emergències de la Generalitat Valenciana. Just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, encara tenia fixat a X el següent missatge: "Para los que no sabían dónde estaba, pues desde el miércoles a las 11 hasta que sea necesario en el PMA con mi equipo, coordinando ...". On era el dimarts?

Ara bé, el negacionisme climàtic és especialment preocupant en la no adopció de mesures de mitigació. És a dir, en l'absència d'impulsos de processos de transició ecosocial. Altrament dit, el gran problema del negacionisme climàtic és la submissió a la dictadura fòssil, al creixement sense límits, i al desaforat consum especulatiu de territori.

Acab anotant tres qüestions que em semblen fonamentals: 1. En l'àmbit local, el govern de Marga Prohens ha decretat, de fet, la desaparició de la crisi climàtica en el debat públic. 2. Al País Valencià la mobilització social només acaba de començar. Tot indica que la reivindicació de veritat sobre la gestió del Sr. Carlos Mazón, les responsabilitats polítiques, i, potser, penals del govern valencià serà una lluita llarga, i de segur que constant. 3. Al govern espanyol se li gira feina. Cal impregnar la normativa de prevenció de riscos laborals de lògica d'adaptació a la crisi climàtica. No és una qüestió fàcil com s'indica en aquest encertat article dels companys de "Contra el diluvio", però és urgent i té molt a veure amb el que s'ha definit com a "transició ecosocial justa".

PS: Aquest ha estat uns dels articles que m'ha costat més escriu. No ha sigut bo de fer contenir la ràbia i indignació.

 

Població Ocupada Empobrida

Publicat originalment a dBalears  (27-10-2024)

El proppassat divendres, 25 d'octubre, es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) que, com és sabut, és -malgrat la més que millorable i modernitzable metodologia- l'estadística més robusta i, sobretot, més homologable amb les de la UE per copsar el tarannà de la situació laboral. Pel que fa a les Illes Balears, les principals dades corresponents al tercer trimestre d'enguany són les següents: La població ocupada és de 661.200 persones (un +0,9% amb relació al mateix trimestre de l'any anterior). La taxa d'ocupació [percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar] s'ha situat en el 63,0%. La població aturada és de 43.500 persones, un +6,8% en termes interanuals.

Amb aquestes dades a la mà, el titular de la Nota Informativa del Govern va ser el següent: "Les Balears arriben a 661.200 persones ocupades, el nombre més gran de tota la sèrie històrica d'acord amb l'EPA del tercer trimestre". Certament, és un fet apreciable, però, ni molt manco, és la dada veritablement cabdal de la informació de l'EPA. Sí que ho és l'abans esmentada pujada de l'atur en un molt important 6,8%. Tanmateix, n'hi ha una dada molt més essencial que, sigui dit de passada, el Govern ni tan sols cita: Del total de 552.000 persones assalariades, 185.700, és a dir, un 34%, tenen una antiguitat de menys d'un any en el seu contracte. Les preguntes claus són: Què opinen Govern, "agents socials", i tuti cuanti, del fet que, gairebé permanentment, tinguem un terç de persones assalariades amb aquestes curtes antiguitats en el contracte que, de fet, les converteix en temporals precàries? Què tenen a dir sobre l'abús en la no superació del període de prova dels contractes suposadament fixos o en relació amb els mecanismes facilitadors de l'acomiadament a baix cost?

En qualsevol cas, com explicava la setmana passada aquí mateix, tenir feina retribuïda ha deixat de ser un factor d'inclusió social. En aquest sentit, en el marc del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa, la Xarxa per la Inclusió. EAPN-Illes Balears, va posar fa uns dies de relleu que "actualment, la figura del treballador pobre s'ha consolidat a les nostres illes a causa dels preus de l'habitatge, la inflació, les condicions de precarietat, la temporalitat, la curta durada dels contractes o, directament, l'explotació". Per cert, sobre pobresa laboral i altres qüestions relacionades amb l'estat de la pobresa en temps de disbauxa turistificadora, convé llegir aquesta entrevista al director tècnic de EAPN-Illes, Andreu Grimalt. El titular de la dita entrevista és prou eloqüent: "Sense un canvi de model no hi ha res a fer".

Al final, siguin quines siguin les dades d'ocupació, serà veritat que el turisme ens empobreix. Entre altres coses perquè hi ha massa gent que, en acabar el sou, encara li queden molts dies al mes.

 

Parlem de pobresa laboral

Publicat originalment a dBalears (20-10-2024)

La publicació, aquesta setmana passada, de l'informe d'Oxfam Intermón intitulat "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" ha tingut una modesta repercussió mediàtica. Si més no, no ha suscitat, a parer meu, un debat públic proporcional a la importància que té l'assumpte. A veure, si resulta que el treball remunerat (assalariat i autònom) continua sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada, i, a sobre, és el mecanisme per excel·lència en el que el sistema delega la garantia de l'existència material de la ciutadania no estrictament rica o molt rica, és una qüestió de gran importància. L'existència de pobresa laboral no només evidencia un mal funcionament de l'anomenat mercat de treball, sinó que palesa una falla del sistema.

L'informe d'Oxfam Intermón esmentat té, entre d'altres, el valor d'intentar posar en el debat públic aquesta qüestió dels treballadors i treballadores pobres. Ja m'agradaria que no fossin tan excepcionals aquests estudis. De fet, per al coneixement de la realitat i dels malestars socials fora bo canviar de marc d'anàlisi de la situació i de les tendències de la qüestió laboral. Ara per ara, pot tenir tant interès polític i sociològic conèixer, cada mes, el nombre de treballadors i treballadores pobres, com el nombre de persones aturades o d'alta a la seguretat social, o conèixer trimestralment les taxes de pobresa laboral al mateix temps que es publiquen les taxes d'activitat, ocupació, i atur.

Per què no es fa? Supòs que el sistema té molt interioritzada la dita segons la qual "hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques". Els agrada l'estadística que informa de reducció de temporalitat, de plena ocupació, etc. que, veritablement, no deixen de ser realitats laborals incompletes. En amagar la progressió de la pobresa laboral, són mentides disfressades d'estadístiques.

Ara bé, l'informe "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" té algunes mancances metodològiques no menyspreables. La més important és la que fa referència als resultats per comunitats autònomes. Expliquem-ho succintament: La metodologia que empra Oxfam Intermón és la de la UE que defineix la pobresa laboral com aquella que sofreixen les persones (amb uns ajusts en funció del nombre de membres de la unitat familiar de convivència) amb treball remunerat els ingressos del qual se situen per sota del llindar de la pobresa. Aquest llindar -això és un punt important- és un indicador estatal (el de referència per a l'informe que comentam és el de 2022, que es va fixar en 10.989,5 € anuals per a una llar d'una sola persona). Afegim-hi que l'esmentat llindar és l'equivalent al 60% de la mitjana dels ingressos anuals per unitat de consum (o renda equivalent) de totes les llars de l'estat. I, per acabar d'arrodonir-ho, sumem-hi que no es tenen en absolut en compte els ingressos mínims imprescindibles per viure dignament.

Amb tot plegat, és, estadísticament, correcta la conclusió de l'informe d'Oxfam Intermón segons la qual l'any 2022 la pobresa laboral a Espanya afectava el 13,7% de la població ocupada? Crec que és una conclusió que es correspon amb la tercera de les mentides de la dita abans citada, és a dir, una mentida estadística. Ara bé, el resultat d'acord amb aquesta metodologia té un valor important: Aproximar-nos a una quantificació de la pobresa laboral extrema espanyola.

I, pel que fa a les Illes Balears? La conclusió del dit informe quantifica la nostra taxa de pobresa laboral en un 9,6%. En aquest cas, sense un llindar de la pobresa i un indicador de necessitat monetària per a una existència material digna ajustats a la realitat autonòmica, és poca cosa més que la constatació de l'existència de treballadors i treballadores pobres i molt pobres. No és poca cosa! Però, la magnitud de la tragèdia, amb seguretat, és bastant més gran.

La pobresa laboral és un fracàs social. És la cara més punyent de la pèrdua estructural i permanent de la capacitat adquisitiva dels salaris. Les conseqüències, mesurades en patiments personals i familiars, frustracions, malestars, malviures..., són greus. No ho hauríem de normalitzar! Tampoc hauríem de fer normal la inexistència d'instruments estadístics que ens permetin conèixer amb cert rigor la realitat de casa nostra. En fi, ens cal una aposta seriosa a favor de l'estadística regional!

 

La promesa trencada de la UE

Publicar originalment a dBalears (13-10-2024)

La promesa "no se sotmet a l'imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjables". Aquesta frase del llibre "El temps de la promesa", de Marina Garcés, resumeix a la perfecció allò que durant molts anys he pensat sobre el projecte de la Unió Europea.

Malgrat l'ultra lliberal Tractat de Maastricht, els foscos anys del mandat i la imposició de la política d'austeritat per als no rics de l'anomenada "Troika comunitària" (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional), les polítiques migratòries comunitàries (cal recordar la fotografia de 2013 d'aquell infant de tres anyets anomenat Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum (Turquia) quan intentava arribar a Europa?, o d'aquella sistemàtica vulneració dels Drets Humans dels migrants a Europa a l'illa  grega de Lesbos?), o del furor militarista de les autoritats de la UE, malgrat tantes coses decebedores, el projecte europeu -a millor dir, el projecte de la UE- em semblava una promesa que, certament, prefigurava un futur desitjable. Un futur sustentat en l'orgull d'hereus conseqüents de la Il·lustració, d'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans en la perspectiva avançar en els Drets Humans Emergents, de democràcies amb pulsió igualitària. Una promesa de futur desitjable on el clam de "feixisme mai més" fos una realitat... Aquesta és una promesa que s'ha anat a norris.

Un bon exemple de tot plegat és la recentment pactada Comissió Europea: Els neofeixistes de Fratelli d'Italia en són membres de la citada CE. Ha desaparegut el comissari o comissària encarregat d'Afers Socials que, convé recordar-lo, existia des de 1967 i que en el passat mandat va ser ocupat pel socialdemòcrata luxemburguès Nicolas Schmit que, per cert, es va destacar per les seves campanyes a favor dels drets dels treballadors de les plataformes tecnològiques i la defensa d'un salari mínim europeu. El fet més fastigós és que el comissariat encarregat dels assumptes socials i d'ocupació s'ha substituït pel batejat com de "Persones, Habilitats i Preparació" (sic) que alhora, i dit sigui de passada, comparteix algunes competències amb altres dos comissaris, encarregats, un de la Mediterrània (competència alhora compartida, òbviament, amb l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) i l'altre de Gestió de Crisi i Igualtat (doble sic). Sembla que les condicions materials de vida de la població europea els importa un rave!

Afegim-li que la nova alt representant de la política exterior de la UE, la molt bel·licista Kaja Kallas, és la garantia d'inserció amb ets i uts i sense complexos al règim global de guerra, i que la nova política europea en matèria mediambiental serà passar del lamentable greenwashing (rentat verd) europeu a la militarització climàtica. Per acabar d'arrodonir-ho la senyora Ursula von der Leyen ha sigut incapaç de verbalitzar el socorregut "respectem les decisions judicials" referint-se a la històrica sentència del Tribunal de Justícia de la UE que confirma la il·legalitat dels acords d'agricultura i pesca UE-Marroc que, sent un gran triomf del poble sahrauí i del Front Polisario, desestima definitivament els recursos presentats pel Consell i la Comissió de la UE.

No és ociós recordar aquell cèlebre discurs del president dels EUA Franklin D. Roosevelt que, en plena Segona Guerra Mundial, va definir les quatre llibertats que són inalienables a tot ésser humà: la llibertat d'expressió, la llibertat de creences, la llibertat per a viure sense misèria, i la llibertat de viure sense temor. En el fons de tot plegat, la promesa trencada de la UE és el seu biaix a la preparació de la Tercera Guerra Mundial en lloc de, encara que només fos amb la promoció de l'aplicació efectiva de les quatre llibertats d'extrem centre proclamades en el seu moment pel president Roosevelt, ser un actor de construcció d’una pau justa.

Desigualtats a l'alça, democràcia a la baixa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)

Mals temps per a la lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el "sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de desdemocratització.

En paraules de Marina Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme actual.

La relació entre capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no "amb" mercat-  i democràcia ha sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa actualitat.

Prengui's en consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que, actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.

Potser, algun lector o lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas, parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.

Les desigualtats han esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership: The Conservative Promise" (disponible a https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a fer-li front.

En acabar d'escriure aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però, d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències". Amén!

 

La manifestació més digna

Publicat originalment a dBalears (06-10-2024)

Disculpin l’auto cita, però el cas és que no fa encara dos anys escrivia aquí mateix que, "els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa", tot expressant "la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual 'després d'un temps, un altre en ve'. Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai". Des de fa uns dies, i, òbviament, abans que arribés el bon temps, el Líban és bombardeja, i posteriorment envaït,  per Israel “governada” pel Netanyahu que, cal recordar, és responsable, si més no, de crims de guerra. Ara bé, el règim israelià d'ocupació, apartheid, i neteja ètnica contra Palestina no va començar amb l'actual primer ministre d'Israel. Ja són 76 anys de resistència a aquesta monstruosa injustícia.

Sens dubte, veure caure les bombes israelianes assassinant a les poblacions de barris no massa allunyats del de Gemmayzeh (a on es produí l'anècdota amb què comença l'article abans esmentat), confirma l'opinió d'aquells libanesos que, aleshores, ja m’explicaven que aconseguir una Palestina i un Líban lliures de colonialisme era -i els fets corroboren que continua sent-ho- la mateixa lluita. La memòria de les matances de Sabra i Shatila és tan present com dolorosa per a la majoria de la ciutadania libanesa. No és estrany, idò, que les persones refugiades al Líban temin que, si la resistència palestina abandona els camps on malviuen, és molt plausible que es produeixi una altra massacre com la del 1982.

Deixem-nos de falòrnies geoestratègiques: Israel, en aliança amb els EUA, està a dretcient sembrant de mort i desolació aquella part del Món -tan pròxima a nosaltres- que, amb un cert deix colonial, anomenem Orient Mitjà. La cruel "lògica" de consolidar un colonialisme i apartheid des del riu fins a la mar de Palestina, ho requereix. Tant es val si cal un genocidi televisat com el del Gaza, acarnissar-se amb les persones de Cisjordània, massacrar la població civil libanesa, provocar grans moviments de persones refugiades fugint del mal absolut i entrant en el mal total (del Líban a Síria, per exemple),  o atacar a les totes l'Iran, menyspreant  un possible esclat nuclear o la intervenció bèl·lica  iraniana a l’Estret d'Ormuz, que tindria unes conseqüències econòmiques força greus per a les persones no riques de la resta del món, i enormes beneficis per a les grans multinacionals del petroli i de l’armament.

Estem en presència d'una gran ignomínia només explicable en un context de "totalitarisme i societat de masses", és a dir, un context en el qual allò que Hannah Arendt en va dir "l'amenaça del conformisme" ha triomfat. Però pot ser un triomf no definitiu. Ens queda la mobilització ciutadana. L'esperança està en el grandiós moviment de solidaritat amb Palestina que recorre el món. Per això, la manifestació d'avui horabaixa és la manifestació més digna. No és una hipèrbole: Aturar el genocidi a Palestina és la causa més digna d'ara mateix.

Avui, diumenge 6 d'octubre, a les 18 hores a la plaça d'Espanya de Palma per manifestar-nos, i, l'endemà a continuar mobilitzant-nos. Hi ha moltes coses a fer. Sempre que m’enfronto a aquestes "agendes" tan atapeïdes i vitals no em puc estar de recordar, per relativitzar l’atapeïment, el que Nelson Mandela ens va deixar escrit en la seva autobiografia referint-se al matí del dia del seu alliberament de la presó: "No pensava tant en la perspectiva de ser lliure com en la quantitat de coses que havia de fer abans que arribés el moment de ser-ho".

Per cert, en aquella època, el moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) va ser clau per a la llibertat de Mandela, i, sobretot, per a la fi de l'apartheid a Sud Àfrica. Ara ho pot ser per aturar el genocidi a Palestina i per enderrocar el règim colonial i d'apartheid israelià.

Tardor calenta, lluita pensionista...

Publicat originalment a dBalears (29-09-2024) 

L'expressió "tardor calenta", en la meva època de sindicalista actiu, s'utilitzava per referir-se als períodes posts-estiuencs de gran conflictivitat laboral i social. Cal tenir en compte que molts convenis col·lectius caducaven a final d'any, i, per tant, eren aquests mesos de negociacions i d'estira-i-arronsa entre sindicats i patronals. En el cas de les Balears, les "tardors calentes" se solien prolongar fins a les primaveres que, amb ocasió de la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria que finalitza en acabar el mes de març, ho eren ben calentes pel que fa a la conflictivitat laboral. Amb l'absència de grans i coordinats moviments vaguístics, potser, l'expressió hagi perdut sentit en els actuals temps d'acords laborals sense conflictivitat laboral més en enllà d'alguna hipèrbole retòrica. En qualsevol cas, com és sabut, la locució "tardor calenta" és manllevada de la italiana "autunno caldo" que fa referència al període de la història d'Itàlia marcat per les lluites obreres (fonamentalment a les fàbriques metal·lúrgiques que havien de renovar els seus convenis col·lectius) i estudiantils (en reivindicació de la generalització del dret a l'estudi) que van tenir lloc a partir de la tardor de 1969, i que van suposar el preludi del període històric conegut com a anys de plom (uns anys què, dit sigui de passada, la violència política va tenir una presència tan lamentable com considerable). Però el fet fonamental és que les massives mobilitzacions d'obrers i estudiants -una de les consignes més famoses va ser aquella cèlebre de "el nostre Vietnam és a la fàbrica"- a més de la consecució de reivindicacions concretes en l'àmbit dels respectius convenis col·lectius (contracte col·lectiu, diuen a Itàlia), l'"autunno caldo" va crear una nova consciència política, associativa i de mobilització que en els anys successius va permetre conquestes socials molt importants, entre altres, l'Estatut dels Treballadors, que va ser aprovat pel Parlament italià el 20 de maig de 1970. Més enllà d’històries passades, pensar que la recentment començada tardor serà, per aquestes contrades, calent és somiar truites. A tot estirar, algunes gesticulacions de mobilització entorn de la promesa governamental de reducció de jornada laboral (que ja no se sap massa bé si acabarà sent el que hauria de ser, és a dir, una conquesta obrera arrabassada al capital, o, més aviat, un no res o, en el millor dels casos, una mesura social subvencionada per abaixar costos laborals i afavorir la productivitat), alguna bravata retòrica entorn la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, i poca cosa més. Em sembla que, en aquest àmbit, Mallorca continuarà sent l'illa de la calma. Ara bé, no sé si escalfarà força la qüestió social, però de segur que la lluita dels i de les pensionistes donarà alguna caloreta a la tardor. Les diverses plataformes de pensionistes de l'estat espanyol, entre elles la Coordinadora Balear per la defensa de les Pensions Públiques, preparen un 1 d'octubre -des de 1990 declarat per l'ONU com a Dia Internacional de les Persones Grans- reivindicatiu i allunyat de la retòrica i el paternalisme institucional (vegeu el cartell que il·lustra aquestes ratlles). Endemés es prepara una marxa sobre Madrid el pròxim 26 d'octubre on no faltarà una delegació de les Illes Balears. Mobilitzacions que, a casa nostra, poden semblar modestes però, en qualsevol cas, plenes de contingut reivindicatiu i de persistència en la lluita per una societat més justa. I això deixa pòsit! "Governi qui governi les pensions públiques i els drets socials es defensen" és quelcom més que una consigna. És una actitud de dignitat i de generositat amb les generacions joves. És posar-se en peus per combatre la fal·làcia neoliberal segons la qual els fills tindran pitjors pensions públiques que les actuals i, molt important, impugnar les falsedats neoliberals sobre les suposades bondats -malauradament assumides per l'establishment polític i sindical institucionalitzat- de qualsevol forma de privatització de les pensions. La, diguem-ho així, lluita pensionista té aquest valor. I no és poca cosa.

Rumb al precipici

Publicat originalment a dBalears (22.09-2024)

Tres notícies de la setmana passada confirmaren la necessitat -i l'encert del lema de les grans mobilitzacions contra la turistificació- de canviar l'actual rumb al precipici. "Canviem el Rumb. Posem Límits al Turisme" ha esdevingut en la síntesi del que hauria de ser el sus d'un imprescindible procés de transició ecosocial justa.

Sí! Cal adjectivar el concepte "transició", car entorn d'aquest s'ha construït el consens hegemònic de, parafrasejant a Marina Garcés, el "solucionisme de les elits del Nord Global". El constructe "transició energètica" (energies renovables sense sobirania energètica popular, amb absència de límits justos al consum energètic, neocolonització extractivista i violenta del Sud Global ...), n'és l'exemple més preclar! Transició ecosocial justa vol dir, sobretot, revertir el model econòmic, polític i cultural antagònic amb els processos que sostenen la vida, començant, a casa nostra, per una estratègia de desturistificació integral i holística.

Tornem, però, al fil argumental que pretenc filar en aquestes ratlles: Les notícies confirmatòries d'un gravíssim rumb equivocat són que en l'informe de 2024 de l'Observatori de les Transicions del Fòrum de la Societat Civil es constata l'augment de turistes i que no transitam pel bon camí en matèries de dret a l'habitatge i de diversificació del model econòmic. Més contundent ha estat el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES-IB) que, en l'acte de presentació de la "Memòria sobre l'economia, el treball i la societat del 2023", no s'ha estat d'advertir que a les Balears augmenta el monocultiu econòmic turístic. Per acabar d'arrodonir-ho, la setmana passada ens assabentàvem que "Les Balears reben fins a l'agost més d'11 milions de viatgers aeris internacionals". Tot plegat hi afegeix aigua al banyat a un seguit de dades que confirmen un rumb al precipici socioeconòmic, i, fonamentalment, ecosocial.

Mentrestant, la senyora Prohens i la seva fantasmagòrica "Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears" busquen dades -diuen, diuen...- per enredar al personal i continuar implementant a cop de BOCAIB polítiques acceleracionistes del "Règim 4T" (Totalitarisme del Tot Turisme i Totxo). És a dir, creixement sense límits de tot el que és material-monetari i decreixement -ves per on sí que li agrada a la presidenta conjugar el verb decréixer- en termes de cohesió social i garanties de supervivència en condicions materials i ambientals dignes per a la majoria.

La historiadora de la ciència, epistemòloga, i professora de filosofia en la Universitat lliure de Brussel·les, Isabelle Stengers, fa anys en el seu llibre "En temps de catàstrofes. Com resistir a la barbàrie que ve", ja ens advertia d'aquests perills de governs bàrbars. Uns perills que els nostrats  progressistes no van, ni prop fer-hi!, foragitar engegant una veritable transició ecosocial justa i amb una dinàmica i embranzida que la fes, en el que és substancial, irreversible, fins i tot per als bàrbars.

Ara toca la mobilització permanent per fer majoritari un sentit comú alternatiu a l'hegemònic. "Canviem el Rumb. Posem Límits al Turisme" té tota la potencialitat per fer-ho. Potser, més aviat que tard, s'haurà de radicalitzar la mobilització. Amb el benentès que parl d'una radicalitat democràtica, tot tenint presents les paraules de Bertolt Brecht: "Al riu que tot ho arrenca li diuen violent, però ningú li diu violent al llit fluvial que el cenyeix".

 

Turistificació i deteriorament de la salut mental

Publicat originalment a dBalears (15-09-2024)

Sembla que és imparable la visibilització dels nefasts efectes de la turistificació sobre les poblacions que sofreixen -que sofrim!- aquest model que (tornem a reproduir la definició de turistificació que no és el mateix que saturació turística) ha transformat la nostra realitat sòcioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos.

En l'actual "momentum in crescendo" d'expressió, mitjançant l'àmplia mobilització social, dels malestars socials causats per aquesta turistificació o "capitalisme de tot turisme", hi ha tres aspectes d'especial relleu, i que, dit sigui de passada, no han mancat a cap de les convocatòries, manifests, declaracions, consignes, pancartes, etc. de les dites mobilitzacions: La insostenibilitat ecològica d’un model sense decreixement; la negació del dret de tothom a un habitatge digne que provoca la turistificació, especialment des de l'eclosió del lloguer turístic legal i il·legal (vegeu aquí un excel·lent article del professor Albino Prada que explica la relació entre presència d'habitatge turístic i preu dels lloguers per a residents permanents o estacionals per raons  de feina); i les precarietats laborals associades al model de turistificació, precarietats que, en un percentatge molt elevat, esdevenen vitals en convertir en  persones treballadores en pobres.

En els malestars n'hi ha d'altres de causes, com ara les associades a la disputa entre desig postcapitalista i desig turbocapitalista turistificat. Altrament dit, els malestars són també conseqüència de la confrontació entre el dret als legítims desitjos dels i de les residents -dels "grups subjugats", que diria Mark Fisher-, i els desitjos dels turistes. En qualsevol cas, allò cert i segur és que el sòlid trípode que explica la profunditat i massivitat dels malestars i les mobilitzacions són les preocupacions relatives a ecologia-canvi climàtic, habitatge, i males condicions de treball.

Però atenció: a la ciutat andalusa de Cadis la setmana passada, del 10 a 13 de setembre, s'ha celebrat l'encontre anual de les Societats Espanyola i Portuguesa d'Epidemiologia i la ciència comença a evidenciar que l'epidèmia de la turistificació té, alhora, efectes en la salut mental de les poblacions residents turistificades. El president del comitè organitzador de l'esdeveniment científic ha afirmat que "la salut mental, es veu afectada per factors externs que desequilibren l'estabilitat de les persones, com poden ser els casos de la gentrificació i la turistificació de les ciutats". En l'encontre de Cadis els tècnics i les tècniques en epidemiologia també han posat en evidència que "a més de l'encariment del dia a dia i l'expropiació dels espais públics, la gentrificació i el turisme massiu deterioren la salut dels veïns d'alguns barris, que estan travessant 'com un procés de dol' que els omple de tristesa, estrès, insomni i problemes de salut mental".

Aquesta notícia de l'encontre de la ciència epidemiologia, i, especialment, les seves investigacions sobre la relació de la turistificació i l'empitjorament de la salut mental, no haurien de passar desapercebudes en la lluita per canviar el rumb del model econòmic i social de Mallorca, i de les Illes Balears i Pitiüses en conjunt. Durant els anys de l'austeritat suïcida teníem raó en afirmar que "l'austeritat mata". Potser ha arribat l'hora de sostenir que la turistificació mata.

Alto el foc!

Publicat originalment a  a Diario de Mallorca (17-09-2024)

Vivim temps atziacs. Les guerres s'han estès arreu. Hi ha camps de batalla en els cinc continents, trinxeres de les de sempre i de noves, persones que moren en benefici del complex militar-industrial que no atura de créixer (què seria del PIB si li restéssim l'aportació de la indústria de la mort?), genocidis (a Palestina o al Congo, posem pel cas) "normalitzats" per bona part de les ciutadanies esdevingudes en masses consumidores acrítiques. La geopolítica res té a veure amb el seu origen en el grec antic de "terra i política" per entendre i resoldre en pau els conflictes polítics (de la polis) de caràcter territorial i ambiental.

En els dissortats temps actuals, geopolítica és sinònim de capitalisme voraç, que empra les guerres com a reguladors d'interessos econòmics i dels mercats de béns, serveis, i productes bàsics, com, per exemple, els aliments (no és balder el paper d'Ucraïna com a gran graner d'Europa, i la seua situació en el mapa de les guerres). És, endemés, una voracitat turbocapitalista que sosté una implacable guerra contra el planeta i els defensors i, sobre tot, les defensores mediambientals. Ras i curt: gran part del Sud Global sofreix autèntiques guerres -la pau no és només l'absència de guerra convencional- per part de la indústria extractivista de liti, terres rares, cobalt, combustibles fòssils, etc. perquè el capitalisme verd rulli. Les guerres tenen unes dimensions espacials. En aquest sentit, als fronts de batalla i destrucció de la guerra que confronta OTAN i Rússia a Ucraïna i als espais que queden després de la destrucció de ciutats i infraestructures civils a Palestina, cal afegir-hi els anomenats "territoris de sacrifici i sacrificats" per aquest extractivisme voraç. Aquests territoris no solen ser bombardejats per míssils ni per drons, però sofreixen el que Rob Nixon ha anomenat "violència lenta", és a dir (permeteu-me una traducció de l'anglès d'aquest escrivent francament deficitari en l'idioma imperial), "una violència que ocorre gradualment i invisibilitzada, una violència de destrucció retardada que és dispersada a través del temps i l’espai, una violència friccional que típicament no és observada com a violència".

En temps de guerra generalitzada, històricament i a ulls de la plutocràcia de cada moment, la discrepància amb la lògica guerrera ha sigut un risc, la defensa dels valors del pacifisme en contraposició del bel·licisme hegemònic, un atreviment, la legitima i pacífica desobediència civil contra l'armamentisme de les vides i les ments, una mena d'actitud irresponsable. Ha estat el cost d'estar al costat correcte de la història!

Malauradament, s'escau maleir el retorn actual a la imposició per part de les elits polítiques, econòmiques i culturals del pensament únic a favor de la guerra. És, un altre pic, la negació de la pluralitat democràtica. Cal, idò, recordar Hannah Arendt reivindicant la pluralitat, no només com una condició de tota la vida política, sinó com "la condició sine qua non per a aquest espai que és l'esfera pública". Mobilitzar-se avui en dia contra la guerra és, idò, mobilitzar-se contra la desdemocratització, i a favor d'una democràcia sense límits ni pors. Tanta sort que, a desgrat del mainstream, l’intent massiu d’atemorir no paralitza ni emmudeix a tothom.

Tant és així que un grup de gent mallorquina, agrupada en la plataforma Mallorca per la Pau, hem llançat un crit d'esglai per fer front al règim global de guerra. És una crida per la pau concretada en la convocatòria de concentració a la plaça Santa Eulalia de Palma a les 19 h del dissabte 21 de setembre. La commemoració del Dia Internacional de la Pau d'enguany requeria la mobilització social per exigir un alto el foc immediat.

Alto el foc a la guerra entre Rússia i l'OTAN a Ucraïna per aturar la màquina de la guerra i engegar tots els mecanismes de l'única eina realment útil per a una solució justa a aquest conflicte bèl·lic: la diplomàcia. Alto el foc per aturar el que, en encertada expressió de Haidar Eid, és una combinació de neteja ètnica i genocidi contra el poble palestí. Alto el foc en tots els conflictes bèl·lics i genocidis al món, especialment a l'Àfrica. Alto el foc pel que fa a la "violència lenta" al Sud Global. Alto el foc en l'assumpte de l'increment expansivament desbocat de la despesa militar. Alto el foc per alliberar per sempre més els ports de les Illes Balears de l'OTAN i al Mediterrani de vaixells portadors d'armes nuclears. Alto el foc que, tal com va el món, serà una conquesta de la mobilització ciutadana, o no serà. En definitiva, alto el foc que, en contraposició a la servitud del bel·licisme, ha esdevingut en una proposta rebel. Gandhi, insigne referent de la desobediència civil no violenta, i exemplar rebel, ens ho explicà amb absoluta claredat en afirmar que “hi ha suficient a la Terra per a les necessitats de tots, però no suficient per a satisfer l'avarícia de tots”. I molt manco n’hi ha per assaciar l’avaria del negoci de la guerra. Aturem-li el peus! 

 

"Connecta't amb Palestina"

Publicat originalment a dBalears (08-09-2027)

Fa gairebé divuit anys que un llibre m'acompanya. És consulta obligada en els moments de dubte i de desànim. Ha esdevingut en un potent analgèsic per eliminar el dolor que provoquen l'acumulació de derrotes i la fatigosa resistència permanent. No agrairé mai a bastament a "Imaginarios sociales modernos" del filòsof Charles Taylor  (Paidós, 2006), tot el que m'ha ajudat a donar sentit a les lluites socials i a l'activisme. No debades, Taylor escriu que "L'imaginari social modern és alhora actiu i contemplatiu. Amplia el repertori de l'acció col·lectiva i també el de l'anàlisi objectiva".

Dit en poques paraules, l'imaginari social és, segons Charles Taylor, la forma com les persones imaginen la seva existència social i les seves expectatives, configurant així un escenari compartit per un gran nombre de persones i col·lectius, o, de vegades, fins i tot per les majories socials. I vet aquí la clau de tot plegat: La força d'aquest imaginari compartit, quan aconsegueix mobilitzar l'acció social i política per fer-lo realitat, pot esdevenir imbatible. Altrament dit, si l'escenari compartit  és que un altre món és possible, ho acabarà sent possible.

Ara bé, després de tants mesos de genocidi que Israel -i, per acció o omissió, bona part del Món- està perpetrant contra Palestina; després que, malgrat aquesta atrocitat televisada, es mantingui intacte "la nostra zona d'interès", començava a pensar que els aprenentatges de Charles Taylor ja no em servien per suportar tanta indignitat, i, alhora, tanta impotència.

Estava equivocat! Hi ha gent que no falla mai. No han flaquejat els amics i amigues de Mallorca per Palestina que divendres passat presentaren el projecte anomenat "Connecta't amb Palestina". La presentació va ser fantàstica, emotiva, i amb una sensibilitat amb moments desbordants (com reivindic el fet de plorar en públic, reconec que alguna llàgrima se'm va vessar). "Connecta't amb Palestina" té l'objectiu de "generar vincles directes entre persones de Mallorca i de Palestina, a fi de promoure la comunicació solidària i el coneixement mutu entre les dues voreres de la Mediterrània". Les persones impulsores del projecte posaren en relleu que, en un context d'escoles i universitats bombardejades i arrasades, a Gaza i Cisjordània és, inclús en ple genocidi, impossible que el jovent abandoni la seua fam d'educació, d'aprendre. De fer possible això, i molt més, va "Connecta't amb Palestina". Per conèixer, amb ets i uts, aquest projecte posau-vos en contacte amb Mallorca per Palestina (no us serà mal de fer a les xarxes socials).

El cruel genocidi palestí no va només d'una màquina de guerra colonitzadora i anorreadora de vides a balquena. Com bé sosté Vijay Prashad, a les runes ensangonades de Gaza i Cisjordània s'hi sumarà "un nou període d'amenaça sense precedents sobre la cultura, la identitat i el futur del poble palestí". Per tot plegat, fer xarxa amb el projecte "Connecta't amb Palestina" és molt necessari, però, sobretot, és potentíssim per a enfortir un imaginari compartit: El poble palestí, si o si, vencerà, i, des del riu fins a la mar Palestina serà lliure.

Capacitat adquisitiva, habitatge, pensions, malestars...

Publicat originalment a dBalears (01.09-2024)

Les condicions materials de la gent són determinants, tot i que no siguin suficients, per garantir projectes de vida dignes per a tothom. Hi ha altres factors que fan que una vida valgui conscientment la pena ser viscuda o que no ho sigui, però sense garanties i certeses per a l'existència material difícilment són materialitzables aquests projectes vitals. Per als que mantenim una perspectiva analítica marxista, les condicions materials de la gent són claus en la determinació de la consciència de pertinència, o no, a una classe social. En aquest sentit, no és balder que, pràcticament tots els estudis sociològics seriosos, detectin una tendència a la baixa de la gent que es considera classe obrera en la mesura que creixen les economies de serveis i decreixen les industrialitzades. En qualsevol cas, per allò que es vol tractar en aquestes ratlles, això són figues d'un altre paner.

Ara bé, les condicions materials, des de qualsevol perspectiva que s'analitzi la realitat, condicionen els tarannàs socials. Altrament dit, expliquen les profundes corrents sociològiques i polítiques que travessen la nostra societat. Una d'aquests corrents és que s'han instal·lat diversos malestars molt generalitzats. Uns concrets, com ara, els que genera la turistificació. Uns altres difusos, com els que tenen a veure amb les condicions materials, la seva distribució, i les immenses desigualtats entorn de elles. Malestars que tenen unes conseqüències molt perilloses per a la democràcia: nivells baixos de confiança en les institucions i creixement de l'extrema dreta.

Centrant-me en els malestars difusos abans esmentats, el fet és que s'ha instal·lat en la ciutadania l'opinió que la generació dels fills viurà pitjor que la dels seus pares. I no és una percepció ociosa perquè: Amb dades de Pew Research de 2022, el 72% de la ciutadania del Regne d'Espanya (malauradament, com a conseqüència del desinterès de les autoritats autonòmiques per tenir instruments demoscòpics propis que ens permetin conèixer millor la realitat de casa nostra, no hi ha dades de les Illes Balears) creu que els seus fills viuran pitjor que ells, i, segons dades d'IPSOS, en 2023 el 61% pensava que anem per mal camí. Per això, per revertir aquests malestars, caldria posar al centre del debat públic i de les mobilitzacions socials, una triple qüestió: Capacitat adquisitiva de la majoria de la ciutadania, dret a l'habitatge, i pensions.

Per garantir una capacitat adquisitiva suficient per atendre les necessitats materials bàsiques no basta apujar els salaris segons l'Índex de Preus del Consum (IPC), calen salaris ajustats als preus reals de la màxima proximitat. Per exemple, el Salari Mínim ofereix una capacitat adquisitiva molt diferent a, posem pel cas, Sòria que a Mallorca. En matèria d'habitatge, a més de polítiques públiques que garanteixen de debò el dret, el que no pot ser és que el preu d'una habitació (no d'un habitatge) sigui ara mateix de més de 500 euros al mes, o que el salari mitjà del nostre jovent no basti per a pagar un lloguer. Senzillament, són realitats que ajuden a impugnar el funcionament de la democràcia i donar ales als que la volen buidar de contingut social.

L'assumpte de les pensions és especialment rellevant per combatre la percepció-malestar que els fills viuran pitjor que els pares. Però, en lloc de corregir els dèficits del sistema públic de pensions (entre d'altres, el fet que més d'una quarta part de les pensions tinguin una quantia inferior al llindar de la pobresa, la persistència d'una important bretxa de gènere, la pèrdua de poder adquisitiu real, els retrocessos en l'anticipació de la jubilació -el cas de les Kellys és sagnant-), els poders públics, patronals i sindicals institucionalitzats no fan altra cosa que incentivar aquesta percepció d'incertesa.

No es poden qualificar d'altra manera fets com ara la negociació de plans de pensions privats en el sector de l'hoteleria, o, com afirma la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, en qualsevol altre sector, la negligència envers  informes crítics com el de Xabier Pérez Davila sobre el Pla de pensions de la construcció d'àmbit estatal. El nou acord social per  continuar promovent el retard de l'edat de jubilació i ampliar les competències de les Mútues patronals és afegir-hi al banyat de la incertesa, i, per a arrodonir-ho, notícies com la que explica que un estudi –d'autoria gens sospitosa d'esquerranisme- conclou que "retardar l'edat de jubilació augmenta el risc d'una mortalitat primerenca, de manera que, demorar un any la sortida del mercat laboral eleva 'significativament' el risc de morir entre els 60 i els 69 anys, especialment en els sectors i ocupacions físicament més exigents i subjectes a un major nivell d'estrès emocional i mental", i la que ens informa que la conversió de salaris en capital financer no és una anècdota, evidencien  que anem per mal camí. En aquesta matèria també cal canviar el rumb!

 

El nadar contra corrent de l'Economia Social i Solidària

Publicat originalment a dBalears (25-08-2024)

La política concreta -i, si se separa el gra de la palla, de bona part de la retòrica discursiva- del Govern de les Illes Balears es sintetitza en el desplegament d'un marc sense complexos d'unes "Illes dels doblers", és a dir, d'una "zona franca business friendly" en què la necessària pulsió democràtica per a la cohesió social, l'impuls per a la reducció de les desigualtats, les polítiques públiques per a garantir a tothom els drets essencials de ciutadania, com ara, el d'un habitatge digne, el de no ser una persona treballadora pobra, la possibilitat certa d'exercir el sa hàbit  d'estalviar (si és possible amb un estalvi ètic i no especulatiu), etc., són poc més que coverbos. El missatge subtilment justificatiu és que, en un context de turistificació desbocada, qui no fa doblers és perquè no vol, o és un babau.

No és, idò, estrany que en el discurs polític autonòmic l'Economia Social i Solidària (ESS) hagi desaparegut. Tant se val que la UE recomani impulsar-la, tant és que al Regne d'Espanya els assumptes de l'ESS tinguin rang ministerial amb el Ministerio de Trabajo y Economía Social. Malauradament, ha emmudit el debat públic sobre l’esdevenir d’aquell Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022, soscavat en la seva aplicació per la pandèmia de la covid-19, i que, atenció, preveia incrementar el pes de l'ESS per arribar a representar el 5% del PIB!

Impulsar veritablement l'ESS i, alhora, la zona franca business friendly, és incompatible. Amb d'economia especulativa a dojo s'hi diu més el discurs neoliberal sobre emprenedoria, innovació, economia circular... És clar que sempre en el marc dels valors monetaris d'unes Illes dels dobles.

S'escau fer referència a les reflexions de l'Investigador en Economia Social i Solidària Jordi García Jané, que són sempre útils per donar perspectiva històrica i projecció transformadora a l'assumpte. Vet aquí un exemple: "Crear mercats socials en el si de la societat capitalista podria representar per al postcapitalisme el que van suposar les repúbliques urbanes durant l'edat mitjana per al naixement del capitalisme".

Tot plegat ve al cas d'una recent visita a un museu al bell mig de l'oceà Atlàntic, a la perifèria geogràfica més extrema de la UE. El modest museu de Santa Cruz das Flores, a l'açoriana illa de Flores, té algunes importants curiositats.  Una d’elles és l’explicació de la següent història:

"La  situació  geogràfica da Ilha das Flores va esdevenir estratègica quan en el segle XV l'Atlàntic es va convertir en un espai per a grans transaccions comercials i d'un important joc de poders polítics. Les necessitats de proveïment de queviures d'aquest gran comerç transatlàntic i l'escassetat de territori de l'illa per a satisfer-los va ser una de les contradiccions que van marcar la història de l'Illa de les Flors durant bona part dels segles XVI, XVIII, i XIX”.

Amb aquesta història acumulada, a principis del segle XX es va produir un episodi socioeconòmic molt rellevant. Tots els petits ramaders i productors de lactis formaren un sindicat que va impulsar la creació de cooperatives per a comercialitzar directament les seves produccions, sobretot la mantega (en 1916 el municipi de Santa Cruz de Flores va exportar, fonamentalment al Portugal continental, un total de 69 tones de mantega), i no dependre de la gran indústria. Ho van aconseguir, però el poder polític dominat per la indústria làctia va prendre represàlies contra els cooperativistes que van arribar a tenir emmagatzemades 30 tones de mantega. En 1920 les autoritats locals van prohibir les exportacions de bestiar i mantega a les cooperatives. Va ser per a la Ilha das Flores una dura batalla de model econòmic (cooperativisme vs. capitalisme a ultrança). A més d'aquest conflicte, el sector va travessar problemes diversos (climàtics, preus, competència, transport dels productes lactis, etc.). En 1991 es va fundar la Unió de Cooperatives da Ilha das Flores que ha estat clau per a solucionar -o, almenys, mitigar- alguns d'aquests problemes. Hi ha batalles que es guanyen per la persistència i la lògica de les coses.

Aquesta és una història que corrobora que l'animadversió del poder capitalista envers l'ESS en general i el cooperativisme en particular és universal i ve de lluny. Per tot plegat, té molt mèrit la infatigable feina de les persones i entitats que formen part del Mercat Social de les Illes Balears. Naden contra corrent, però ho fan en el costat correcte de la Història.

 

A reveure, ambaixadors de la causa sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-08-2024)

L'horabaixa d'aquest divendres, 30 d'agost, acomiadarem les nines i els nins sahrauís que han participat enguany en el programa "Vacances en Pau" que, d'ençà fa 37 anys, organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La cita és a les 19.00 h a la palmesana plaça de Cort on es farà una concentració lúdic-reivindicativa. Ben segur que també serà una acció plena d'emoció i agraïment.

L'emoció que transmeten les cares d'aquests infants condemnats, per la indiferència de l'anomenada "comunitat internacional" i les traïcions dels governs espanyols, a néixer i créixer en un campament de refugiats, i, per tant, a tenir incerts projectes de vida. Són les conseqüències del procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional, de la no aplicació efectiva dels drets humans, de la dictatorial ocupació pel Marroc del territori que només pertany al poble sahrauí, que, diguem-ho sense embuts, vol ser un estat democràtic i independent i no una pseudoautonomia de la dictadura medieval marroquina.

He escrit procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. És, val a dir-ho, una construcció semàntica per a referir-se a l'ignominiós -i no saldat amb dignitat i justícia- passat colonial d'Espanya en el continent africà. Justament sobre això aquest estiu s'ha publicat un llibre, "Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental" de Laura Casielles, que paga molt la pena llegir. Per exemple, en un dels capítols dedicats al Sàhara Occidental, Casielles escriu: "El descubrimiento de los fosfatos iba a marcar la historia del Sáhara Occidental desde entonces en adelante, convirtiéndola, para empezar, en algo extemporánea. Mientras en la mayor parte de África los distintos países iban declarando la independencia, aquí en los años cincuenta y sesenta lo que ocurrió con la colonización es que se intensificó". Una intensificació colonial que, afegesc, la "transacció a la democràcia" no va voler corregir amb una sortida ajustada a la legalitat internacional.

Tornant a la concentració d'acomiadament de “Vacances en Pau” 2024, he esmentat abans el mot agraïment. N'hi haurà, i molt!, a les famílies acollidores, a les institucions que fan possible el programa, i a la solidaritat amb la causa sahrauí de la immensa majoria de la societat illenca que, en temps de discursos d'odi, ens honora com a poble. Deixau-me emfatitzar l'agraïment a les famílies acollidores i dir-lis que, a més d'una tasca humanitària impagable, fan costat a la lògica d'aquelles paraules de l'estimat Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Per tant, emoció, agraïment, i, òbviament, reivindicació: "Per un Sàhara lliure!".

Val a dir que en aquestes setmanes estiuenques que els infantes sahrauís ens han acompanyat han succeït dues coses que em semblen força rellevants: i) La xarxa social X es feia ressò de la intervenció sobre la situació en els campaments de Tindouf en el Congrés dels Diputats del representant de la Fundació Mundubat (una entitat basca d'absoluta solvència) amb declaracions com ara: "Hi ha una bretxa entre l'ajuda humanitària internacional enviada als campaments sahrauís i el que realment necessiten. Fa falta voluntat política per a tancar-la. El poder legislatiu i executiu de l'Estat espanyol són responsables d'aquesta situació". "Hi ha un nivell d'inseguretat alimentària severa del 6,5% i la moderada és del 57%. A penes l'1% de la població sahrauí gaudeix d'una condició de seguretat alimentària". ii) El president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i secretari general del Front POLISARIO, Sr. Brahim Ghali, ha dirigit una carta al secretari general de les Nacions Unides fent menció de "la greu situació en les Zones Ocupades Sahrauís, a causa de la contínua opressió i violència exercida pel Marroc, l'Estat ocupant, contra els civils sahrauís", tot destacant "la política de terra cremada duta a terme per les autoritats d'ocupació marroquines mitjançant l'expropiació de les terres propietat dels sahrauís, la destrucció de les seves llars, la crema de les seves tendes de campanya, soscavant els seus mitjans de subsistència, matant el seu bestiar i enverinant els seus pous amb l'objectiu declarat de desarrelar-los de les seves llars i terres i assentar més colons marroquins i altres en el Territori, com a part d'una política intensiva d'assentaments el principal objectiu dels quals és canviar la composició demogràfica del Territori i perpetuar l'ocupació".

Per tot plegat, és ben necessari ser-hi a la concentració just al costat de l'olivera -símbol de la pau- de Cort i al so dels companys i companyes de "Tambors per la Pau" que mai fallem. Com la pau no és només absència de guerra, al Sàhara Occidental és sinònim d'independència. En qualsevol cas, que la batucada solidària s'escolti en els campaments de refugiats sahrauís, i que la nostra presència sigui prova d'un indeleble compromís en l'efectiva defensa dels drets humans. Els millors ambaixadors de la causa sahrauí es mereixen un acomiadament com cal i molt més. Arreveure!

 

Limitar la compravenda d'habitatge per part de no residents és possible

Publicat originalment a dBalears (18-08-2024)

Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme! van escriure Marx i Engels en ple segle de les revolucions proletàries. Avui a Mallorca -i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- ben bé podríem parafrasejar-los tot escrivint que el fantasma que recorre les Illes és l'especulació immobiliària. És un dels signes del segle de les revolucions de les elits, dels molt rics, del capitalisme atroç.

Especulació immobiliària és sinònim d'explotació de les classes subalternes, de proletarització del jovent, d'ascensors socials avariats, i de passarel·les dinamitades per accedir al club de les vaporoses classes mitjanes. En fi, és la negació al dret humà de tothom a un habitatge digne. És un component essencial del constructe social de turistificació expropiadora de drets.

No és d'estranyar, doncs, que la primera demanda del manifest de la gran mobilització del 21 de juliol de "Menys turisme, Més vida" fos la següent: "L'habitatge, dret garantit. Implantar mesures reals per treure l'habitatge del mercat i que tothom hi pugui accedir: per exemple, regular la compra-venda d'habitatge a no residents, establint requisits com un temps mínim de residència; polítiques actives d'increment del parc públic d'habitatge apostant per la rehabilitació i/o canvis d'usos en contextes de planificació i reconversió urbanístiques; promoció d'habitatge assequible amb promotors socials i cooperatius".

Una demanda que la seva aplicació és qüestió de voluntat política. I, com és sabut, aquesta voluntat política és qüestió de correlacions de forces, fonamentalment, de la disputa de forces expressada amb la mobilització social. Sense conflicte, gairebé tot és impossible, excepte les revolucions de les elits.

Ara bé, en aquest combat contra l'especulació immobiliària hi ha un àmbit de confrontació especialment volgut pels lobbies de l'especulació: el del Dret, el de la legalitat, el del que es pot i no es pot fer segons les normes d'aplicació. En moltes ocasions, les elits elaboren un "discurs jurídic" que és de part, i el converteixen en la "veritat revelada del Déu Mercat". Pel que fa a l'especulació immobiliària, un cas paradigmàtic és el de regular la compra-venda d'habitatge a no residents. La seva suposada impossibilitat legal ha esdevingut en una mena d'ecumenisme. Però, és fals.

Per això, té tant valor que l'Observatori DESCA -que, per a qui no ho sàpiga, és un centre per a la defensa dels Drets Humans que concentra els seus esforços en desmuntar la percepció devaluada dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA)- hagi elaborat i publicat dos informes que avalen la restricció de compravenda d'habitatges per a ús especulatiu o turístic. Fent, per cert, referència a les Illes Balears, es conclou que "la mesura de limitar la compra-venda d'habitatges a no residents, que hauria d'acompanyar-se d'altres com la declaració prèvia a la transacció, eines d'inspecció i un sistema sancionador, seria conforme a l'ordenament jurídic". És legal, amb la mobilització cal fer que sigui possible!