Un Nadal amb el Sàhara Occidental i amb Palestina

Publicat originalment a dBalears (22-12-2024)

No tinc dades fiables sobre consum a les Balears, i, tanmateix, no en calen de dades per afirmar que vivim una de les èpoques de l’any més consumistes. Consumisme compulsiu, buit, sense conhort, en això han esdevingut les festes de Nadal. De tota casta d’administracions, entitats, i empreses hi ha per terra, mar, i aire, impulsos per incentivar un consum desbocat. Encara no tinc dades de la generació de residus i d’emissions de gasos d'efecte d'hivernacle a conseqüència de la disbauxa consumista nadalenca. Ara bé, els contenidors de fems de Palma -almanco els del barri a on visc-, fa dies que van plens de residus de cartó, d’embalatges de productes del comerç electrònic que, com és obvi, no han arribat a casa nostra en un vaixell de vela mediterrània. L’escreix de l’aviació és aberrant. AENA fa caixa!

Tot plegat, és força penós. Ho és tant que fa ganes de plorar! Una plorera que ja va deixar descrita Joan Salvat-Papasseit en el seu poema “Nadal” (1921) que acaba així: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- / Jesús ja serà nat / Ens mirarà un moment a l'hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”. Idò, això!

Ara bé, hi ha altres maneres possibles de celebrar Nadal: Es pot posar com a fita important de les commemoracions nadalenques participar a la concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí que, un any més -i ja en són devers vint-i-cinc-, convoca l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La convocatòria, com és tradicional, és el vespre del dia de Nadal a la palmesana plaça de Cort a partir de les 20 h. Una convocatòria que té un caràcter humanitari (les necessitats als campaments de persones sahrauís refugiades són aclaparadores), però s’encenen espelmes que, no s’oblidi, és una pràctica associada a la reivindicació dels drets humans. La causa sahrauí va precisament d'això, d’aplicació de la Carta Universal dels Drets Humans, és a dir, no a les tortures, empresonaments i desaparicions en el territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc, aplicació ja del dret a l’autodeterminació, el dret a ser políticament un poble, i, per tant, dret a veure culminat el procés inconclús de descolonització amb la independència.

Es pot celebrar Nadal -o si voleu les festes del solstici d’hivern- amb menys celebració hedonista capitalista mentre continuem observant, com qui sent ploure, l’execució del genocidi palestí. El d’enguany és un Nadal en què la paraula “pau” té un sentit gens retòric. Pau vol dir STOP GENOCIDI A PALESTINA, ATURAR ELS  PEUS A NETANYAHU I AL SIONISME, ALTO EL FOC A LA GUERRA QUE CONFRONTA L’OTAN I RÚSSIA A UCRAÏNA!

La celebració d’un Nadal amb el Sàhara Occidental,  amb Palestina, i amb la pau de debò,  pot amarar-se amb una altra manera de consumir. Fer-ho amb seny i moderació, al mercat local, i, a ser possible, al Mercat Social i Solidari. En fi, és possible viure un Nadal amb menys consum vacu, amb més vida, conseqüència de més consum cultural, i, sobretot, amb més solidaritat internacional i més compromís amb els grans problemes de la humanitat.

 

Per la llibertat del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-12-2024)

L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar el vespre del dia de Nadal a la concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí. Ara bé, no se’ns convoca a donar un suport retòric a aquest noble poble. Ans al contrari, com des de fa entorn de vint-i-cinc anys, allò que es reclamarà a la palmesana plaça de Cort a partir de les 20 h, és la definitiva conclusió del procés de descolonització de l'última colònia en el continent africà, és a dir, del Sàhara Occidental. I, certament, per descolonitzar, la legalitat internacional i la història no contemplen altra cosa diferent de la independència.

L’encesa d’espelmes té un gran simbolisme associat a la defensa dels drets humans i la seva efectivitat, una relació amb origen en un proverbi xinès que diu: "Més val encendre una espelma que maleir la foscor". Per això, aquesta concentració és també en suport als presos polítics i desapareguts sahrauís, i a les persones sahrauís que malviuen en règim apartheid i de constant assetjament en els territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc, i per exigir a l’Estat espanyol que compleixi les seves obligacions de potència administradora de la seva antiga colònia que, en el seu temps, va anomenar Sahara Español amb la denominació administrativa de província número 53 d'Espanya, fins al seu abandó en 1976. Llum contra foscor!

En aquest sentit, el Govern Espanyol faria bé en defensar sense embuts la legalitat internacional envers el Sàhara Occidental i en deixar d’emmascarar les seves traïdories envers el Poble Sahrauí amb llenguatges plens de cinisme, com ara l'afirmació de practicar una política exterior “basada en el respecte i promoció dels drets humans”. Els drets humans o són universals, o esdevenen en un no res, en pura politiqueria cínica. Algú recorda alguna declaració del president del govern espanyol o del seu ministre d’afer exteriors exigint al Marroc que respecti els drets humans dels sahrauís empresonats, sense judicis amb garanties, a les inhumanes presons marroquines? Algú pot fer avinent alguna acció del govern d’Espanya per posar fi a l'apartheid de la comunitat sahrauí en els territoris del Sàhara Occidental il·legalment ocupats pel règim dictatorial alauita?

La solidaritat de debò amb el Poble Sahrauí -la que s'evidenciarà amb l’encesa d’espelmes del vespre del dia de Nadal- no és únicament un afer humanitari com si estiguéssim davant d’una catàstrofe natural. És una solidaritat de caràcter polític per superar el tsunami d’incompliments de la legalitat internacional, de murs de silenci envers aquesta prolongada injustícia, tan pròxima geogràficament i emocionalment, de traïdories feridores. Després de l’aposta del president Pedro Sánchez per una impossible autonomia del Sàhara Occidental sota les arpes de la dictadura marroquina, és un no aturar de traïcions Vet aquí alguns exemples recents: Davant el triomf sense pal·liatius del Front POLISARIO amb la sentència d'octubre d'enguany en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) anul·la els acords comercial i pesquer entre la UE i el Marroc, el govern espanyol, en lloc de posar fil a l'agulla per a complir-la, embulla i embulla. Malauradament, el 41 Congrés Federal del PSOE ha estat una oportunitat perduda per corregir el gir de la direcció del PSOE a favor de l’ocupant il·legal del Sàhara Occidental, és a dir, del Marroc. La recent retirada del suport dels socialistes espanyols ha sigut clau perquè no prosperi la renovació de l'Intergrup del Parlament Europeu sobre el Sàhara Occidental, un espai de suport a la causa sahrauí que ha funcionat les dues últimes dècades amb la participació dels socialdemòcrates europeus (la mà del “Moroccogate”, l’escàndol de suborns del Marroc a eurodiputats i eurodiputades, és molt allargada). Per acabar d’arrodonir-ho, Pedro Sánchez ha presidit aquests dies la reunió de la Internacional Socialista al Marroc que s'ha celebrat a Rabat amb la copresidència de Driss Lachgar, secretari general del partit marroquí Unió Socialista de Forces Populars. Veritablement, no tenien un altre lloc més democràtic i respectuós amb els drets humans per a reunir-se?

Tot plegat és el súmmum (o “el colmo” que va dir algú). El cas és que fa unes dècades Margaret Thatcher va afirmar que Tony Blair i el nou laborisme eren el seu major èxit polític perquè havien obligat els seus adversaris a canviar d'opinió. És força versemblant que un dia no gaire llunyà el rei feudal del Marroc afirmi una cosa similar referint-se a Pedro Sánchez.

Sigui com sigui, la solidaritat, exemplificada amb l’encesa d’espelmes del vespre del 25 de desembre a la plaça de Cort, és, sobretot, amb la necessitat urgent de llibertat del poble sahrauí, perquè, com diu el poeta sahrauí Saleh Abdalahi Hamudi, allò que els cal és “sortir a la superfície, amb l’aire / d’un demà distint, que res no sap / d’espera”. Hi serem, i no defallirem en l’acompanyament als i a les sahrauís, i al seu únic i legítim representat el Front POLISARI fins a la victòria final. És a dir, fins a fer realitat el somni que el poeta abans citat descriu amb aquestes paraules: “Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera”.

Indicis de profunda precarietat salarial

Publicat originalment a dBalears (15-12-2024)

L'estadística "mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", que cada novembre publica l’Agència Tributària espanyola, és un cabal d’informació de la situació sociolaboral. Aquesta estadística és una recerca de caràcter censal i registral basada en la Relació de Perceptors de Salaris, Pensions i Prestacions per Desocupació que presenten, mitjançant la Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball, els empresaris i empresàries a hisenda. Malgrat les “imperfeccions” de qualsevol estadística sustentada en dades d’un registre, permet deduir aspectes de la situació salarial, de les pensions, i de les prestacions per desocupació com cap altra estadística. Altrament dit, permet deduir la renda que rep la ciutadania per aquests conceptes. En definitiva, permet tenir indicis del grau de precarietat i injustícia salarial. I aquests indicis són sòlids.

La setmana passada vaig dedicar aquest espai a, entre altres coses,  comentar succintament les dades de l’Agència Tributària del darrer exercici fiscal (el de 2023) sobre les pensions. Tot seguit em propòs fer-ne cinc cèntims pel que fa a les dades dels salaris a les Illes Balears:

I. La mitjana salarial anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Ara bé, aquí és molt convenient recordar l'anomenada “teoria del pollastre”, aquella que diu que si una persona es menja un pollastre i l'altra no, la mitjana ens diu que cadascun s’ha menjat mig pollastre. En aquest sentit, és molt rellevant que el 35% d’aquestes persones (204.034 en termes absoluts) van tenir una mitjana salarial anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €, i, a l’altre extrem, un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior al SMI multiplicat per deu, amb una mitjana salarial de 254.414 €.

II. La mitjana salarial dels homes va ser de 24.812 € i la de les dones de 21.305 €, és a dir, hi ha una bretxa de gènere del 14%. Però, en aquest cas, cal filar més prim: Del total de persones que van tenir un salari anual inferior al SMI, un 53% eren dones, mentre que del grup de persones de la banda salarial alta (més del SMI multiplicat per 10), tot just un 20% eren dones.

III. La mitjana salarial de les persones amb nacionalitat espanyola va ser de 24.429 €, i la de les que tenen nacionalitat estrangera de 18.207 €. Per tant, les persones estrangeres tingueren uns ingressos salarials un 25% inferior als de les espanyoles.

IV. Les mitjanes salarials dels i les menors de divuit anys i la dels i de les entre 18 a 25 anys, van ser, respectivament, de 3.008 € i 10.483 €.

Conclusions de tot plegat? Doncs que, en el mercat laboral illenc, hi ha indicis de l’existència d’un ventall salarial d’una brutal desigualtat; d’una -tenint en compte el cost de la vida en general, i, especialment, els preus de l’habitatge- important precarietat salarial; d’una bretxa salarial de gènere més greu que la simple mitjana aritmètica, car el sostre de cristall salarial és bestial; d’una, directa o indirecta, discriminació salarial de les persones estrangeres; i d’una impossible emancipació del jovent assalariat.

Indicis, en definitiva, de precarietat salarial. Té molt mala peça al teler una societat en què el seu model econòmic és incapaç de retribuir amb equitat i justícia el treball. Perquè, agradi o no agradi, encara ara, les societats capitalistes funcionen amb la servitud més antiga, la que Hannah Arendt va definir com “la servitud del treball, l'esclavitud de la necessitat”.

 

Repensar l'anàlisi dels salaris

Publicat originalment a Dario de Mallorca (17-12-2024)

Els sous de la població treballadora continuen sent la principal font d’ingressos de la majoria social. Per consegüent, els ingressos salarials de les persones no estrictament riques o molt riques són determinants per a les seves condicions de vida (fer front a les despeses de l’habitatge; poder destinar part de la nòmina a despeses d’àmbits tan essencials per a una vida digna com ara els de salut, dependència, educació, esbarjo o cultura; tenir uns hàbits d’alimentació més o menys saludables, etc.). És a dir, els salaris són molt més que un indicador econòmic, o, fins i tot, macroeconòmic. Per a la majoria de la població, el salari rebut pel treball remunerat és clau per determinar el grau de precarietat vital. No ho és en exclusiva, car la precarietat en el capitalisme actual és polièdrica i intrínseca al sistema, però, certament, els salaris són un component cabdal.

És per això que crec pertinent interrogar-se sobre el com s'analitza l’evolució dels salaris? Es fa en funció de la seva capacitat adquisitiva? En relació amb la magnitud del fenomen de la pobresa laboral en el nostrat -malgrat les lloances neoliberals- imperfecte mercat laboral? Tant se val analitzar l’evolució dels salaris sense lligar l’anàlisi al seu grau d’integració social? Inclús, en aquest punt de segle XXI, és socialment, econòmicament i políticament adequat analitzar els salaris sense tenir en compte que, en paraules de la sociòloga del treball Aurélie Jeantet, estam a “l'era de les emocions en el treball”, i, per tant, dels salaris depèn sobre manera que no hi hagi fenòmens de “dimissió a continuar en el mercat de treball” perquè aquest no ofereix a tothom ofertes incloses en el concepte anglosaxó de “making work pay” (que, amb certa dificultat, podríem traduir com “fer que el treball compensi”).

El cas és que continuam analitzant, a casa nostra i a l’Estat espanyol, el tarannà dels salaris amb indicadors macroeconòmics sense, si se'm permet l’expressió, “rostre humà”, sense empatitzar amb el polièdric fenomen de la precarietat vital. És el cas de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes de les rendes salarials en el PIB o en la Renda Nacional. Són indicadors verdaderament útils per a les anàlisis macroeconòmiques. Però, insistesc, absolutament insuficients per copsar el grau de benestar material de les persones i de les llars dependents de la renda que els atorga l’ingrés salarial.

Alguna literatura advoca per emprar instruments demoscòpics, és a dir, fer enquestes sobre els ingressos salarials de les poblacions. És una proposta amb moltes dificultats de robustesa estadística. De fet, en els no pocs Estats d’Europa on es fan aquests tipus d’enquestes -o en l’àmbit del conjunt de la UE amb l’Enquesta Social Europea- és força significatiu el percentatge de persones enquestades que, per raons culturals, religioses, de relació amb la fiscalitat, etc., no contesta. I, per una altra banda, entre les que responen, és bastant freqüent confondre ingressos individuals amb els de la llar, els nets amb els bruts, i, fins i tot, els salaris amb els ingressos totals, etc. Inclús la introducció d’algunes preguntes sobre benestar material en la llar a enquestes pluritemàtiques, com ara algunes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de Catalunya, no acaba de funcionar.

Sigui com sigui, sembla imprescindible innovar en les anàlisis del factor salarial. Fa massa temps que hi ha símptomes molt evidents que la metamorfosi del treball remunerat i de la relació salarial en el llarg cicle neoliberal, i, del consegüent afebliment del moviment sindical (segons l'OCDE la taxa de sindicació a Espanya era el 2019 -darrera dada disponible- del 13% sobre el total de persones assalariades), ha consolidat el fet que tenir un treball remunerat no és, ni molt manco, símptoma d’integracions social. Serveixin d'exemple de tot plegat les dades de “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries” que cada mes de novembre publica l’Agència Tributària: A les Illes Balears en el 2023, l’últim any fiscal, el salari mitjà anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Però les mitjanes a vegades amaguen veritats incòmodes que en aquest cas és la gran polarització salarial: mentre el 35% d’aquestes gairebé sis-centes mil persones assalariades (204.034 en termes absoluts) van tenir un salari anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €. A l’altre extrem un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior a deu SMIs, amb una mitjana salarial de 254.414 €!

Si la “Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears” no fos un monumental paripé, els “experts anònims” no haurien de tenir massa problemes per treure a rotlle aquest assumpte. No ho faran, car tinc per segur que una anàlisi holística de la qüestió salarial a casa nostra desdiria el mite del “vivim del turisme”, i el focus giraria envers la crua realitat: el turisme viu de bona part del nosaltres amb salaris de pobresa.

 

Igualar la pensió mínima al salari mínim

Publicat originalment a dBalears (08-12-2024)

Aviat farà dos anys que el govern espanyol i els sindicats CCOO i UGT signaren el darrer acord per reformar el sistema de pensions. Aquest acord de març de 2023 va ser presentat a so de bombo i platerets pels signants del pacte. Certament, aquesta reforma va significar un canvi de lògica de les reformes de pensions precedents. Per primera vegada s’actuava sobre els ingressos del sistema de pensions públiques amb una pujada de les cotitzacions. Ara bé, no va ser una reforma que revertís l’acumulat de retallades dels últims anys, ni els dèficits en matèria de justícia, suficiència i transparència. Transparència que, dit sigui de passada, només serà real quan es faci l’auditoria de la Seguretat Social que reclama el moviment social en defensa del sistema de pensions públiques i estableix la llei.

El fet és que, en l’acte de presentació en societat de l’acord, els protagonistes se'n van venir a dalt, i no es van estar de posar en relleu que, amb el citat acord, s’aconseguien dues reivindicacions capitals del moviment estatal de pensionistes del que en forma part la Coordinadora Balear per a la Defensa de les Pensions Públiques: la disminució de la bretxa de gènere, i igualar la pensió mínima al salari mínim. En paraules del secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, “la pujada de la pensió mínima és una fita. L'any 2027, la pensió mínima estarà al voltant del salari mínim interprofessional”.  No digueren res de la seva aposta pels plans privats de pensions.

Silencis i paraules que no han anat acompanyades de fets. En els darrers mesos d'allò que se n’ha xerrat molt és de l’impuls dels plans de pensions privats (per exemple en el sector de l’hoteleria), i, per contra, res se sap dels fets i no de les paraules per reduir la bretxa de gènere en el sistema de pensions públiques, i per posar-hi fil a l'agulla amb l’objectiu d’igualar la pensió mínima al salari mínim. I fer-ho una realitat ja!

Precisament, sobre bretxa de gènere i pensionistes amb pensions per sota del salari mínim interprofessional, fa unes setmanes que l’Agència Tributària ha publicat -com fa cada novembre- l’estadística de “Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries” amb les dades de 2023, el darrer any fiscal. Tot i que la peculiaritat de la metodologia d’aquesta estadística no ens permet afirmar que són dades exactes, sí que són una aproximació molt acurada a la realitat.

Dit això, atenció a les dades de les Illes Balears: a) La pensió mitjana anual dels homes va ser de 20.596 € i la de les dones de 15.908 €. Tenim, idò, una bretxa de gènere del 22,8%! b) Del total de pensionistes (204.743), 51.373 -un 25% i escaig - cobren una pensió per sota del salari mínim interprofessional. D’aquesta població amb pensions de pobresa el 62% són dones.

La prioritat en matèria de pensions públiques no són els tripijocs entorn dels plans privats. Més aviat, la prioritat és combatre qualsevol intent de privatització de les pensions.  Allò que si ho és prioritari és igualar la pensió mínima al salari mínim que, de retruc, reduirà la bretxa de gènere. En qualsevol cas, l'organització, potenciació, i mobilització del moviment de pensionistes ha esdevingut en una prioritat màxima. Deixem-nos de coverbos: La disputa d’interessos és tan acarnissada que, sense mobilització, les pensions públiques no es defensen. 

 

Enyor de primaveres lliures

Publicat originalment a dBalears (01-12-2024)

Entrats en la recta final de l’any 2024, no em puc estar de fer referència a dues commemoracions de l’any que es va acabant: El cinquantè aniversari de la “Revolução dos Cravos” -la “Revolució dels Clavells”- del 25 d’abril de 1974 a Portugal, i l’ “Any Estellés” en commemoració dels 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés el 4 setembre 1924 al valencià municipi de Burjassot. Certament, enguany, com cada any, n’hi ha hagut d’altres de commemoracions, per exemple, començarem 2024 amb la remembrança del centenari de la mort de Lenin. Per què, idò, he associat el record del mig segle del fi, al crit de “el poble és qui mana”, de la dictadura portuguesa i l’ “Any Estellés”?

Té a veure amb la mort, a mitjans d'aquest novembre, de Celeste Caeiro. La cambrera que treballava en un restaurant a Lisboa anomenat Franjinhas, i que el 25 d’abril de fa cinquanta anys celebrava el primer aniversari de la seva obertura. El propietari havia comprat flors per decorar les taules en un dia tan assenyalat per a el  negoci, però, a la vista dels esdeveniments, va decidir no obrir. Celeste Caeiro va agafar algunes flors i va sortir als carrers lisboetes. En trobar-se amb un milicià li va preguntar si necessitaven alguna cosa i ell li va demanar una cigarreta. Celeste li va dir que no fumava, va mirar al voltant car hi havia un estanc, però era molt d’hora i estava encara tancat. Li va dir que no tenia tabac, però, per no deixar-lo sense un present, li va dir que tenia un clavell. El soldat el va agafar i el va col·locar en la boca del seu fusell. Amb aquest gest de pacifisme, allò que havia començat amb la cançó Grândola, Vila Morena, de José Alfonso, es va convertir, per sempre més, en la Revolució dels Clavells.

La mort de la que va ser militant del Partit Comunista Portuguès, sense gaire reconeixement de les institucions portugueses pel seu gest, m’ha portat a una certa nostàlgia d’alguns esdeveniments del segle passat. Dels que feien que el món girés a millor! I d’aquesta nostàlgia,  als versos del gran Vicent Andrés Estellés: “Hi ha en els versos que he escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills. / Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim…”.

Ara bé, el cert i segur és que a Portugal la fi de la dictadura militar i de la guerra colonial contra els pobles africans que reivindicaven el seu dret a l'autodeterminació i a la independència van anar del bracet. La Revolució dels Clavells va ser l'inici dels processos de descolonització d'Angola, Cap Verd, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Príncipe, i Timor-Leste. I això lliga amb una qüestió d’actualitat i d’alt valor simbòlic:

Aquest cap de setmana passat -29 i 30 de novembre- s’ha celebrat a Lisboa, sota el lema “Fi del Colonialisme, Referèndum per a la Independència”, la quarantena vuitena Conferència Europea de Suport al Poble Sahrauí (EUCOCO), és a dir, la cimera més important del moviment solidari (institucional i ciutadà) amb la causa sahrauí d'Europa, i que, en les últimes edicions, ha esdevingut en una cimera internacional per la participació d'actors de tots els actors. El simbolisme és evident, no debades els organitzadors de l'esdeveniment han volgut posar en relleu que “celebrar aquest aniversari [el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells i de l'inici de descolonització de les colònies africanes portugueses] representa una oportunitat per exigir a les Nacions Unides, al Consell de Seguretat, a la comunitat internacional, i, especialment, a l'Estat espanyol, potència administradora del Sàhara Occidental, la creació de les condicions perquè el poble sahrauí pugui exercir per fi el seu dret inalienable a l'autodeterminació i a la independència”.

 

Malauradament, en el final de la dictadura espanyola no va haver-hi cap Celeste Caeiro que posés clavells en el canó del fusell d'un soldat revoltat contra la dictadura, sinó més aviat el contrari: Després de la mort de Franco els clavells vermells es van continuar emprant per acompanyar els acomiadaments als demòcrates assassinats. La suposadament modèlica transició del franquisme a la restauració borbònica va ser de tot menys modèlica i pacífica. Entre les malifetes i renúncies es troba la no descolonització del Sàhara Occidental. Si algun dia es posa fi a l'anomalia democràtica de la perpètua classificació dels secrets oficials, no descarteu que sigui poc allò de “vergonya, cavallers, vergonya!”. Mentrestant seguirem cantant amb Lluís Llach “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, / amb vosaltres vull anar, / que per poder-les viure / jo me n’he fet soldat”.

Os Açores

Illa do São Miguel. Caldera de Sete Cidades

Viatjar a les Açores era una qüestió pendent. Pendent per, en paraules del gran Fernando Pessoa, “a espantosa realidade das coisas”, en aquest cas, per mor de la pandèmia de la covid-19. A la fi, l’agost de 2024 s’ha tancat aquesta carpeta. Viatge intens a cinc de les nou illes que formen l’arxipèlag. Veritablement, no m’encuriosia massa això de “l’anticicló de les Açores”. De sempre la curiositat havia estat el paisatge, la geologia, les formes de vida, determinades per la seva locació geogràfica al bell mig de l'oceà Atlàntic a devers 1.500 km de Lisboa i a uns 3.900 km de la costa est d'Amèrica del Nord. Tot rememorant el poema de Pessoa abans esmentat -“Eu nem sequer sou poeta: vejo” (Ni tan sols soc poeta: ho veig)-, ho volia veure!

El viatge no va ser un tast, més aviat ha consistit en un menú degustació, tot començant per l’illa de Pico.

Ilha do Pico

Només aterrar a l’aeroport de l’illa -procedents d’una escala tècnica d’una nit a Lisboa- i iniciar el trasllat a Madalena, es va fer present la intensitat dels colors i l’exuberant vegetació, que ens va acompanyar durant gairebé tot el viatge.

Tal vegada per ser la primera de les Açores, Pico va superar força totes les expectatives: Proximitat i excel·lent comunicació amb ferri a l’illa de Faial, d’ambient mariner; el meravellós “Paisatge vitícola” on es sembren les vinyes en un terreny volcànic i romanen protegides de les inclemències del vent i de la mar per uns murs de pedres (també volcàniques) confegint uns paisatges espectaculars que, no debades, són considerats per la UNESCO Patrimoni Mundial. Cita obligada en aquest part de l’illa és el Moinho do Frade, i, a tocar, la piscina natural de Criação Velha. Una de les piscines naturals més gaudides (potser pels entrepans de tonyina adobada al xibiu de la piscina).

A parer meu, Pico no és l’illa de les Açores més espectacular, però és, sens dubte, la més sorprenent. Una volta a l’illa des de la vila principal, Madalena, passant pel petit poble de Cachorro, el Lago do Capitão, Lajes do Pico i el seu interessant Museu dels Baleners, i una volta per tota la costa sud, corroborà aquest caràcter no exuberant però sorprenent. Ho és encara que no pugis al mont Pico. En el nostre cas no volguérem molestar el Piquinho. Ens va bastar que, des de la seva altura -la més gran de Portugal-, ens vigilés permanentment, i fotografiar-lo a destra i a sinistra.

Per acabar d’arrodonir-ho, l’aparent modèstia de Madalena, amaga algunes sorpreses: En destacaria tres: l’imprescindible Museu do Vinho do Pico que, veritablement, és molt més que un tradicional museu d’arts vinícoles (allò més sorprenents és el jardí); i els restaurats (a tall d’exemple O Petisca, o La Taberna do Canal) i, sobretot els Illots de Madalena, situats en el canal que separa Pico de Faial, semblen una mena de guardians de la ciutat. L’hotel Pico Terramar excepcional pel que fa a la situació i les vistes.

Ilha do Faial

La visita a Faial sí que va ser un tast d’unes hores. No obstant això, ens va permetre gaudir d’un passeig en el ferri amb una anada i una tornada amb unes vistes espectaculars de la façana d’Horta, d’anada, i de la de Madalena de tornada. Caminada pel passeig marítim de la ciutat, casc antic, Fort de Santa Cruz, Platja de Porto Pim i Dunes...

Visita al més que centenari Cafè Peters, un clàssic, que serveix un cafè excel·lent, dels navegants antics i dels actuals. Uns navegants que han fet que el Port Esportiu do Horta hagi esdevingut en visita imprescindible per l'extensa exposició a cel obert de pintures (grafitis, murals) realitzades en el moll per tots els mariners que el visiten.

Primeres compres de records, i un bon record d’aquestes hores a Horta.

Illa do São Miguel

Deixarem, de moment, el grup de les illes centrals per a traslladar-nos a la gran del grup de les orientals, i, alhora, la més gran de tot l’arxipèlag açorià.

São Miguel és la “gran illa de Os Açores”, i Ponta Delgada la "gran ciutat” -la capital- de l’illa, i de la Regió Autònoma de les Açores. És la més visitada, i a on hi ha atractius naturals que, veritablement, s’han de gaudir.

Començarem a voltar per la Costa Oest. Els miradors de Relva permeten observar un molt llunyà horitzó sobre l’Atlàntic. El Farol da Ferraria sembla un imponent vigilant de la costa, i les Termas de Ponta da Ferraria un interessant indret per a un capbussó a les piscines naturals abans de posar rumb, una vegada els niguls van desaparèixer i començà a lluir el sol, a la més famosa, i, almenys durant la nostra estada a l’illa, la més concorreguda de les atraccions naturals de Sao Miguel: la caldera de Sete Cidades.

Es tracta de dos llacs bessons, un verd i un altre blau, situats a l'interior de la caldera d'un volcà adormit. Per a fer-se idea de la gran bellesa del lloc cal contemplar-lo des dels diferents miradors (Miradouro da Grota do Inferno, Miradouro da Vista do Rei Miradouro do Cerrado das Freiras) que, en estar a distinta altura, t'ofereixen panoràmiques distintes. Si hagués de triar una d'aquestes perspectives no sabria amb quina quedar-me.

A més, d'aquesta part de l'illa, tinc especialment bons records de les piscines naturals de Ponta da Ferraria, i no tant de la Praia dos Mosteiros. Hi havia onatge i es va fer desagradable el capbussó.

Un altre dels imprescindibles, tal vegada el “top” de la costa nord de Sao Miguel, és la Lagoa do Fogo. Pel tancament no anunciat de la carretera, s’hi ha d’arribar amb bus des del pàrquing del Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha. Les indicacions de com funciona el servei de bus van ser inexistents, i vam perdre el de tornada. Inicialment, va haver-hi nervis, però al final vam poder gaudir amb tranquil·litat gairebé una hora d’unes vistes veritablement espectaculars. Després visitarem el Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha que és un petit parc amb una vegetació sorprenent. Un dels seus atractius són les aigües termals, però, com totes les de l’illa, estaven tancades per mor d’un problema sanitari. No obstant això, la visita va valer molt la pena. Ho demostra la quantitat de fotos que faig fer (tota una col·lecció de conteiras i de falgueres gegants).

Tots els pobles de Sao Miguel tenen un caràcter particular. En citaré dos d’aquesta part: Ribeira Grande i Vila Franca do Campo, amb la bella façana d’escales de l’Ermida de Nossa Senhora da Paz, i les seves esquisites Queijadas do Morgado.

Un matí de plugim, bastant boira, i per una carretera especialment flanquejada d’una vegetació exuberant, partirem de Ponta Delgada -el nostre campament base a l’illa- amb restaurant (el Tony’s) i menú decidit: el tradicional cozido das Furnas (un aguiat de carn i verdures cuinat a les caldeiras -xemeneies- obertes del volcà al costat de la Lagoa das Furnas). Però la zona de Furnas és bastant més que cozido. Per apreciar la immensitat de la llacuna (i de les caldeiras) cal anar al Miradouro do Pico do Ferro.

Al poble de Furnas, a prop del restaurant Tonys, es troba el Parc Terra Nostra, un jardí botànic encantador entorn d'un gran estany d'aigües sulfuroses. Encara ara hi estaria fent fotos d'una varietat increïble de flors.

Ponta Delgada és la capital, i, no obstant això, manté aire de poble mariner amb un interessant passeig marítim, i un centre ben cuidat on llueix la catedral, la Torre Sineira, i les portes de la ciutat. Tot i que  Ponta Delgada sigui la ciutat més turistitzada de Sao Miguel, les places, edificis, esglésies, la fortalesa de São Brás, etc. la fan molt agradable. Em va interessar especialment el Monument a l'Emigrant, un homenatge a tots aquells que van abandonar l'illa cap al nou món. Val dir que va ser en el segle XIX quan va existir el major flux d'emigració cap al Brasil, el Canadà, i els Estats Units, a part de la Portugal continental.

A Ponta Delgada hi ha molta oferta d’excursions marítimes. Nosaltres optarem per les més clàssiques: Albirament de cetacis (dofins i balenes). Dels primers en van veure de ben a prop, però amb una velocitat que els va fer infotografiables; les segones van fer presència sense deixar-se fotografiar. Per tant, excursió fantàstica per les vistes de la costa de Ponta Delgada, i, alhora, nefasta pel que fa a les fotos. Com a continuació de la primera excursió, pararem a l'illot de Vila Franca, una reserva natural ben curiosa. Fonamentalment, es tracta d’una gran piscina natural de 150 metres de diàmetre que hi ha a l'interior del cràter a l’illot. La piscina natural està envoltada per una zona de pas sense gairebé cap vegetació -les ombres són un bé molt cotitzat- per la qual pots triar lloc per no romandre dret. Veritablement, és un indret interessant per passar-hi unes hores. El que, a parer meu, el fa més interessant és l’absència de “serveis turístics”. Si hi vols dinar cal que hi vagis amb pa i taleca, no hi ha ombrel·les, i, com gairebé tot és roca, millor no n’hi duguis... Hi ha gent, però no en excés. Bona experiència i un de tants bons records de l’Illa do São Miguel.

Ilha das Flores

Deixàrem les illes orientals per posar rumb al grup dels occidentals. Només aterrar al petit aeroport de l’Ilha das Flores, ens adonarem que seria una estada especial. Aquesta petita Reserva de la Biosfera (141,4 km²) és una mena de compendi de lo millor de les Açores, i el fet de ser el territori més occidental de les Açores i d'Europa l’hi dona un caràcter particular.

Diria que tot és particularment especial. Des de la rebuda a l’aeroport per qui a la tarda va ser el patró de l'embarcació amb la qual anàrem a bussejar sense botelles, embarcació en què qui ens acompanyava en les cabussades al voltant d'alguns illots i dintre de coves el vam trobar fent de cambrer al restaurant (O Mergulhador, on soparem esplèndidament), fins als magnífics set craters volcànics esdevinguts en espectaculars llacunes. Però anem a pans:

A Santa Cruz das Flores (un dels dos municipis de l’illa), l’hotel Servi-Flor va ser especial. Una antiga -i antiquada- residència d’oficials francesos de l’OTAN, reconvertida en hotel amb més pretensions que serveis, però que, alhora, ens va fer sentir un poc en casa. Un senyor, que ja hi era en temps dels militars, és omnipresent (a la recepció, al menjador a l’hora de desdejuni, al bar...). El cas és que, amb la pinta de pocs amics que tenia, en arribar a l’hotel ens va avançar força el check-in, i des de d'ençà estarem com si allò fos casa nostra. El Servi-Flor no és un gran hotel, ni un hotel amb encant. Ara bé, té una molt bona ubicació a tocar de la costa, i unes vistes immillorables, sobretot, a l’alba amb una sortida del sol fabulosa.

Val la pena passejar per Santa Cruz das Flores. I fer-ho per a contemplar la façana de l’església Principal de Nostra Senyora de la Concepció, que destaca d'entre els altres edificis per la seva grandiositat, visitar el Museu Regional das Flores (aquí un article que em va inspirar aquesta visita), la part del port, i les piscines naturals. Amb tot, l'imprescindible és el Museu da Fábrica da Baleia do Boqueirão, i, sobretot, si coincideixes amb unes festes populars, com va ser el nostre cas, passejar el poble. En el nostre anar amunt i avall trobem -després d’haver de descartar altres per estar complets o tancats- el restaurant Rainha do Bife que, pel seu aspecte de bar de poble una mica cutre, no aparentava gran cosa. Gran error: bon servei, i millor peix. Que dolents són els prejudicis!

La segona excursió que férem a Flores va ser una volta pels punts més importants de l’illa amb un fantàstic guia: Tot va començar al Miradouro de Fajã da Ponta Ruiva on, a més de les espectaculars vistes a l’Atlàntic, a una sèrie d’illots, i la imponent silueta de l’Ilha do Corvo, hi ha un petit i encantador museu (mostrant un poc l’antropologia del lloc). Seguirem pel sets cràters volcànics ara convertits en llacunes (Branca, Seca, Comprida, Rasa, Lomba, i Funda das Lajes), el famós Rocha dos Bordões (una sèrie de grans columnes de roca basàltica verticals que, en conjunt, recorden a un gegantesc orgue de tubs), la sorprenent, per la seva vegetació, cascades, ocells, i llum, Lagoa Branca, que, ras i curt, és un edèn en l’edèn de Ilha do Flores.

Ja en la zona de l'altre municipi de Flores -Lajes- és visita obligada la cascada de Poço do Bacalhau, i, des del port, observar el punt més occidental d'Europa, l'illot de Monchique.

Ilha das Flores és petita, però és gran la seva capacitat d’enamorar. Allà les hortènsies semblen més hermes. El temps passa lentament, i, no obstant això, no en tenim de temps per anar a Ilha do Corvo. Només a Flores et pot passar que, estant a punt d’embarcar a l’avió, aparegui aquell senyor amb pinta de pocs amics i omnipresent de l’hotel buscant-te per portar-te una peça de roba que havia deixat a l’habitació. L’havia deixat intencionadament a la peça de roba, però l’atzar en va permetre acomiadar-me novament del que va ser el nostre “casero” a Flores.

I de l’occident de l’arxipèlag, retornarem a la part central: A l’IlhaTerceira.

Ilha Terceira

No és l’illa de les Açores que més enamori, però té la ciutat més coqueta de tot l’arxipèlag. Angra do Heroísmo és elegant i fotogènica des del mati a la nit. A sobre van tenir l’oportunitat de gaudir-la un diumenge, i, per tant, amb poca gent i pocs cotxes. Els carrers; passeig marítim; façana de casals, palaus, edificis civils i religiosos; escalinates -especialment la que puja al Monumento da Memoria, desde on hi ha molt bones vistes del conjunt de la ciutat-; o el jardí Duque da Terceira... fan un conjunt de colors de distintes tonalitats que sembla un quadre d’aquarel·les.

Al carrer principal d’Angra do Heroísmo, la Rua da Se, hi ha la catedral, a part de la grandària, l’edifici no té especial interès, tampoc en té l’interior amb l’excepció de la sèrie de quadres -un Via Crucis- de pintors contemporanis. Em va impactar especialment el de Luís Pinheiro Brum titulat “Jesus encontra a sua mãe”.

Del tour per l’illa, que començarem des de la Fortaleza São João Baptista, que diuen que és una de les fortaleses espanyoles més grans del món, i, que, tanmateix, el seu màxim interès són les vistes sobre la ciutat d’Angra do Heroísmo, destacaria amb molta diferència dues parades: 

El poblet de São Sebastião, amb la seva bonica església, famosa pels seus portals manuelins i pels seus frescos de gran interès i bellesa, i l’Império do Espírito Santo. Sens dubte la més bella d’aquestes acolorides petites capelles que no són per a culte, però són tan típiques i freqüentes a Ilha Terceira.

Segona parada que, per ella mateixa i Angra do Heroísmo, ja va pagar acabar el viatge a Terceira: El Miradouro da Serra do Cume. La vista més espectacular de l’Illa, la de la plana interior de l'illa, dividida per murs de pedra volcànica, coneguda com “manta de retalls”. Un retall de distintes tonalitats de verds...

En tornar a Angra do Heroísmo: últimes fotos, últimes compres, últim sopar a La Tasca das Tias, a base de tonyina i vi blanc d’on tot va començar, Pico. Última nit a l'extraordinàriament ben situat -a tocar de mar- Hotel Beira Mar.

De tornada a casa fem escala a Lisboa on la terminal d’on ha d’enlairar-se el vol en direcció a Mallorca està absolutament col·lapsada de gent. Entre aquell aclaparament vaig recordar la meva gran preocupació i l'intens temor que Os Açores estiguessin massificades de turisme. Vaig recordar el vers de Fernando Pessoa que diu “Às vezes ouço passar o vento; e só de ouvir o vento passar, vale a pena ter nascido” (“A vegades sent passar el vent; i només si se sent el vent passar, val la pena haver nascut”), i, en mig de la massificació aeroportuària propera al maltractament, vaig pensar que n’havia fet de vent, però no massa. Però, sobretot, la temuda ventada de massificació turística va ser del tot inexistent. Ha valgut la pena haver viscut l’experiència d'os Açores!

25N, cosa (també) d’homes

Publicat a dBalears (24-11-2024)

El republicanisme ciutadà és un impuls constant per a la conquesta de nous drets civils. D'ençà que el president Zapatero va desplegar l’agenda dels drets socials, inspirada en l'ideòleg d’aquest republicanisme, l'irlandès Philip Pettit, sens dubte, som una societat més igualitària i justa. Tenim molt camí fet. Avui és inversemblant imaginar una societat sense , posem pel cas, “matrimoni igualitari” o la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.  I, tanmateix, és ben cert que queda moltíssim camí per fer, però, des de llavors, tenim instruments per continuar caminat, i, això és importantíssim, car hi ha una majoria social prou sòlida per a la defensa i l’ampliació d’aquests drets ciutadans.

En els últims anys, com a conseqüència de la constant mobilització social –especialment  del plural moviment feminista-,   la caixa d’eines per avançar en el sentit correcte de la història s’ha anat  completant amb lleis, com ara, la de Garantia Integral de la Llibertat Sexual -coneguda com la del "només sí, és sí” -, la llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, o la de regulació de l'eutanàsia.

En aquest context, i a tocar el 25 de novembre -Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones-, s’escau afirmar que aquesta violència persisteix, i, malgrat el negacionisme del neofeixisme envers el caràcter estructural i  l'origen patriarcal d’aquesta violència contra les dones basada en el gènere per tal d’invisibilitzar-la, és absolutament visible i present en el diàleg públic.  No és poca cosa després de tants segles de normalització i ocultació patriarcal de la violència masclista contra les dones!

Dades canten: Com ens recorda Nacions Unides “la violència contra les dones és la forma més generalitza de vulneració dels drets humans”. I és que al món, cada 10 minuts una dona va morir a mans de la seva parella o d'un familiar en 2023, i una  de cada tres dones sofreix violència masclista al llarg de la seva vida. En  l’àmbit europeu, espanyol, i a casa nostra la crua realitat no difereix massa d’aquestes dades. Les 1.285 dones assassinades per les seves parelles i ex parelles des de 2003 fins ara en el  conjunt de l’Estat, o les 41 a les Illes Balears, són només la punta de l'iceberg del feminicidi.  A tall d’exemple, les dades de 2023 del Consell General del Poder Judicial indiquen que a les Illes Balears hi ha 124,8 casos de violència contra les dones en la parella per cada 10.000 dones.

Amb les dades referides al conjunt de l’estat i a les Illes Balears, potser no és desavinent pensar que la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, vint anys després de la seva aprovació, sigui susceptible de perfeccionament i de desplegaments més ambiciosos. Ara bé, la visibilització, centralitat de la violència masclista en el debat públic, i els recursos públics  per a la prevenció i l’ajuda a les víctimes són un gran èxit d’aquesta llei.

En qualsevol cas, aquests paràgrafs no són altra cosa que el preàmbul d'allò que veritablement, vull expressar en el 25N d’enguany: La lluita per a l'erradicació de la violència contra les dones és també cosa nostra, dels homes. Al cap i a la fi, del que parlam és de violència masculina. Cal la nostra implicació, reivindicar amb orgull i valentia una masculinitat igualitària i renunciar als privilegis patriarcals.

Qui millor, tot i que no únicament, m’ha explicat en positiu aquesta necessària implicació en la lluita contra la violència de gènere és el llibre de Bell Hooks intitulat “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”.  A tall d’exemple Hooks ens adverteix que “el primer acte de violència que el patriarcat exigeix als homes no és la violència cap a les dones. El patriarcat exigeix a tots els homes que s’involucrin en actes d’automutilació psicològica, que erradiquin les parts emocionals del seu jo”.

Tingui's en compte i generalitzem la voluntat de canviar per alliberar-nos, nosaltres també, del maleït i criminal patriarcat.  

Les “pagues” del Sr. Juan Crespí

Publicat originalment a dBalears (17-11-2024)

“Per la boca mor el peix” és un refrany que ve a dir que és inconvenient parlar més del que toca. Segurament -esper!- bona part del món empresarial illenc degué pensar que d’això, d’inconveniència verbal, anaven les declaracions del president de l’Associació Empresarial d'Automoció i Nàutica (ASEMA) de les Balears, Juan Crespí. El dirigent empresarial afirmava que “el principal motiu pel qual el seu sector, i molts altres de l'economia balear, tenen problemes per a trobar treballadors és perquè ningú vol treballar perquè l'Estat regala moltes pagues i, els surt més a compte cobrar ajudes i fer tres o quatre hores en negre”. Sobreescalfament de boca? No ho sembla.

Més aviat aquestes paraules del president d’ASEMA aparenten ser l’iceberg d’una reaccionària forma de pensar, i, supòs, de ser empresari. Aquest senyor, per acabar d’arrodonir aquest discurs retrògrad, no s’està de continuar el seu "raonament" afirmant a boca plena, és a dir sense subterfugis, que un altre dels factors que estan agreujant la problemàtica per a contractar professionals és la normativa laboral. “Abans un jove era aprenent amb 14 anys, ara ha d'estar en el col·legi fins als 16 anys; dos anys perdent el temps si no vol estudiar”, i es queixa que “si contractes a un menor d'edat hi ha molta normativa per complir sense sentit. Per exemple, si li falten 15 dies per a complir els 18 anys no pot aixecar més de 15 quilos, ni utilitzar una màquina per a canviar pneumàtics. Hi ha empleats que tenen 24 anys i desconeixen l'ofici”. És extraordinàriament decebedor que aquest esponerós discurs de darwinisme social hagi passat sense pena ni glòria en el debat públic d’aquests dies.

En qualsevol cas, allò que veritablement s’escau és posar alguns punts sobre les is: “Espanya es constitueix en un Estat Social i Democràtic de Dret”, diu la Constitució espanyola. Per tant, l’Estat no regala res de res, senzillament fa efectius uns determinats drets socials que, dit sigui de passada, en el nostre cas són més aviat minsos. La prestació per desocupació (a la que vull pensar fa referència de forma prioritària el president d’ASEMA) és una prestació per manca d’ocupació per a la qual s’ha cotitzat mentre s’ha treballat, i que, amb  diferències substancials entre els estats membres, forma part de l’entramat legal de la Unió Europea. Endemés, de prestacions socials dineràries hi ha l'Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Social Garantida (RESOGA). La primera és d’àmbit estatal i la segona és una prestació autonòmica. Ambdues són incompatibles (tot i que, en alguns casos, poden ser complementàries), i són prestacions per a pobres, millor dit, per a famílies pobres.

Ara bé, la característica principal d’aquestes prestacions és que són fortament condicionals. Entre les condicionalitats hi ha la taxativa incompatibilitat  de percebre dues rendes, la qual cosa provoca el fenomen anomenat “trampa de la pobresa” que, en poques paraules, podríem definir com la penalització que comporta el fet que la persona beneficiada accepti un treball remunerat. Això només se soluciona amb prestacions incondicionals com ara la Renda Bàsica (RB). Però l’assumpte de la RB i dels beneficis de la incondicionalitat en la lluita per a l'erradicació de debò de la pobresa és un altre debat. És, de fet, un dels grans debats d’època.

En tot cas, en una interpretació benèvola del plantejament discursiu del Sr. Crespi, hom podria interpretar que reconeix que les males condicions de feina i els salaris clarament insuficients incentiven la “trampa de la pobresa” en el sector empresarial que representa.  A fe de món que no va mal encaminat!

Certament, al que s’ha explicat fins aquí, cal afegir-hi a la cistella de prestacions les pensions de la Seguretat Social entre les quals, és clar, s'inclouen  les que cobreixen els costos de les diverses modalitats de baixa laboral i dels permisos de maternitat i paternitat. Al parer d’aquest dirigent empresarial l'Estat també regala pagues per a la corresponsabilitat en la cura dels fills nounats i filles nounades? I sobre les pagues en cas d’accident o malaltia, pretén tornar al temps de la Primera Revolució Industrial (1760-1840, aproximadament) i a substituir l’Estat Social i Democràtic de Dret pel “Viure de gorra” que, per cert, com aquí s’explica, era un sistema molt precari, però constituïa una practica de radical solidaritat obrera?

En fi, el fet de mirar al passat del Sr. Juan Crespí -en lloc de contribuir amb esperit emprenedor  de debò- a un futur millor, no és altra cosa que el reflex d’un pensament empresarial del “con Franco vivíamos mejor". I, alhora,  d’un negacionista dels drets humans, com ara, el dret a una infància sense explotació laboral i  a l’ensenyament.

Per tot plegat el silenci de les autoritats autonòmiques encarregades dels afers laborals, educatius i de la infància  és ensordidor!

Demetrio Peña, bastant més que empresari

Publicat originalment a Dario de Mallorca ( 20-11-2024)

Sempre que consult o rellegesc el llibre “15 empresaris mallorquins” de Llorenç Capellà (Editorial Moll, 1975) em top amb una frase subratllada en diverses ocasions. Són unes paraules de la introducció datada l’agost de 1974 en les que l’autor escriu: “Voldria que el llibre aportàs una mica de claror sobre un estament, l’empresarial, que quasi sempre sol mantenir-se a l’ombra de les discussions ...”.  Ve a tomb recordar la frase en aquests dies que acomiadam a Demetrio J. Peña, si més no, per dues raons: Demetrio mai es va considerar part del que es coneix com a “estament”. Si se’m permet dir-ho, va ser, a parer meu, abans ciutadà compromès que no empresari. Tot i que ho va ser un exemple d’empresari, precisament perquè la condició d’empresari (gran, mitjà, o petit), i la defensa dels seus interessos com a tal, no és necessàriament incompatible amb el compromís amb la societat, amb les generacions presents i futures, amb valors profundament democràtics.

El segon motiu pel qual ve al cas citar la frase abans esmentada és que, clarament a diferència d’aquell petit grup d’empresaris protagonistes del llibre citat, que varen sortir, com un cas excepcional, de l’angle mort de les discussions de l’època, Demetrio Peña no hi va estar mai a l’ombra de molts debats cabdals  en cada període de la seva vida. Pot semblar una anècdota, o una fútil coincidència, però,  el fet que, si fa no fa, la data de publicació d’aquell llibre coincidís amb l’inici de la campanya “Volem un parc, no un pàrquing” -en referència al Parc de la Mar de Palma-, i que el petit grup de ciutadans que l'encetaren fossin encapçalats per Demetrio J. Peña és tot un símbol.

Mentre lamentam el traspàs de Demetrio, s’ha xerrat a bastament del seu paper d’impulsor de l’associacionisme empresarial, especialment del petit  comerç. Sent absolutament rellevant aquest rol, car no degué ser cosa fàcil nadar a contracorrent en el món de l’associacionisme post Sindicat Vertical, al marge de l'atorgament gratia et amore de la representativitat empresarial a la CEOE, i, a casa nostra, a la seva delegació, és a dir, la CAEB, no insistiré en aquest assumpte per dedicar les ratlles que segueixen a alguns dels altres vessants del personatge.

A rajaploma, diria que és icònica aquella fotografia de Demetrio Peña a dalt d’una excavadora, protestant contra la construcció del Corte Inglés de les Avingudes de Palma. En aquella època, principis dels anys noranta del segle passat, els petits comerciants es mobilitzaren per a reclamar una llei de comerç de les Illes Balears. Record una conversació amb Demetrio en la que m’explicà amb vehemència aquella reivindicació, i em recordà que, per això, des de l’incipient associacionisme del petit comerç local, havia contribuït a l’èxit de la manifestació “Per l’autonomia” del 29 d’octubre de 1977. Val a dir que aquesta reivindicació de la Llei de Comerç autonòmica es va fer realitat durant el primer Govern del Pacte de Progrés. El cas és que la trajectòria vital de Demetrio Peña és indissociable de la lluita per un model comercial amb personalitat pròpia, de proximitat, de mallorquinitat moderna. Aquest va ser el sentit de tantes lluites contra la “ianquificació” del comerç (contra els favors de les institucions per a la instal·lació d’Alcampo, de l'anomenat en el seu dia Festival Parc, dels projectes grans superfícies comercials a Ses Fontanelles, etc.).

L’entusiasme de Demetrio en tot allò que feia era una de les seves senyes d’identitat. Record vagament, devia ser en 1979,  a unes oficines del palmesà carrer Reina Esclaramunda, com ens va mostrar un dels primers exemplars de la publicació “Informatiu PIMEM”. Demetrio estava exultant amb la nova “criatura”. De la meva trajectòria sindical recordaré sempre dos moments d’entusiasme compartit amb el gran home que aquests dies acomiadam: El de la  vaga general del comerç que convocarem l’any 2000 els sindicats i les patronals del petit i mitjà comerç contra la liberalització dels horaris comercials, i en 2001 el de la grandíssima manifestació (més de 10.000 persones) a Manacor contra del desmantellament de Perles Majorica. Certament, l’entusiasme va ser compartit, però el d’en Demetrio superava amb escreix el meu! No seria sincer si no fes menció de les discrepàncies i la confrontació d’interessos: Demetrio va ser un dur i intel·ligent negociador dels Convenis Col·lectius del Comerç de les Illes Balears en els que vaig participar. Val a dir que sempre em vaig sentir còmode amb interlocutors com Demetrio Peña, que en defensa dels interessos que representaven, miraven a la contrapart als ulls, argumentaven intel·ligentment, i, alhora, tenien capacitat i voluntat d’acordar.

Demetrio Peña en va perdre de batalles -tots i totes n’hem perdut-, però crec que no m’equivoc si dic que no va perdre la batalla de la coherència. En qualsevol cas, les seves lluites van contribuir força a una certa resistència i contenció a un model comercial de neoliberalisme voraç. De retruc, sense la seva petjada, el parc temàtic franquiciat en què han  convertit Palma seria encara més cutre.  Gràcies per tant, Demetrio. Que la terra et sigui lleu!

Vaga de llogateres

Publicat originalment a dBalears (10-11-2024)

No hi ha dubte: L’habitatge és el principal problema social, i és un problema gravíssim. L’absència de polítiques públiques radicals d’habitatge -sí, cal radicalitat en aquest assumpte- a favor dels sectors no expressament rics o molts rics és un factor determinant d’augment de les desigualtats, de descohesió social, de marginalització de cada cop més amplis sectors de la nostra societat, i, de retruc, d’empobriment (de renda disponible, estalvis, expectatives de millora vital...) d’una bona part de la població.

Les causes de tot plegat són, certament, múltiples. Ara bé, n’hi ha una de fonamental i que el mainstream polític, econòmic, i acadèmic s’entossudeix en no reconèixer: La crisi del 2008 (amb un fortíssim component especulatiu immobiliari en el seu origen) tingué una sortida brutalment injusta, i, tornam-hi, torna-hi, especulativa. És a dir, amb una part de la societat empobrida per la usura bancària (estafa de les hipoteques) i per les mesures d’austeritat, i una altra part enriquida a conseqüència de la turistificació que es va impulsar i de l’auge de l’economia digital, qualificada inicialment “d’economia col·laborativa” com a excusa per a la seva no regulació. Aquesta sortida de l’anomenada “Gran Recessió” va tenir dos efectes directíssimament relacionats amb l’habitatge: i) Moltes famílies van ser, per mor de l’estafa de les hipoteques, desnonades de les seves cases (el sistema en lloc d’oferir una “segona oportunitat” per fer efectiu un dret fonamental, allò que fa és oferir una segona estafa), i ara no els basta el salari per pagar un lloguer. ii) La suposada economia col·laborativa ha esdevingut en peça imprescindible per a l'expansió del lloguer turístic. Aquesta bulímia d’airbnbficació té provades conseqüències sobre els preus dels lloguers per a residents (vegeu a tall d’exemple aquest article).

Altres causes especialment rellevants -i que han convertit en un impossible la compra d’una casa a la majoria de la gent, a la  que no viu en el luxe o el luxe superlatiu- són: que l'habitatge ha pujat molt més que els salaris (a les Illes Balears en el període 2015 -2023 els salaris s’han incrementat un 27% i el preu de l’habitatge un 63%); que les compres d’habitatges per part d'estrangers no residents representen gairebé el triple que abans de la bombolla immobiliària  prèvia a la Gran Recessió (a casa nostra el 2007 aquestes adquisicions representaven a tot estirar un 7% del total, ara ja són gairebé el 25%); o l’escandalós percentatge d’habitatges buits sobre el total del parc d’infraestructures d'habitatge (el 16,2% pel que fa a les Illes Balears). 

N'hi ha més de causes d’aquesta conversió del dret a un habitatge digne en un autèntic xuclador de renda de les classes subalternes precaritzades a favor del “sindicat dels grans rendistes especulatius”, i, alhora, en un dissolvent de quelcom semblant a una certa cohesió de l’anomenada classe mitjana  a causa de l’efecte divisiu entre qui ha gaudit d'herència i qui no, entre rendistes i llogateres. Però, en qualsevol cas, ni les subjectives inseguretats de les persones propietàries, ni les sensacions d’ocupacions ho són causes rellevants del problema. L'existència d’impagaments, retards, i preocupacions per les propietats llogades tenen la mateixa antiguitat que l’origen del lloguer, és a dir, que l’antiga Roma. Per tant, ni el programa “Lloguer segur”, ni molt manco les ideològiques oficines antiocupació de PPVox no solucionaran res.

Sense autoorganització i mobilització de la classe llogatera precària no hi ha res a fer.  Podem esperar asseguts si pensam que la solució vindrà únicament per la via institucional o caritativa. Cal, idò, pensar seriosament en l'organització d’una vaga de llogateres. Que les persones llogateres facin vaga no vol dir que no paguin lloguer. Sense entrar ara en tecnicismes ni legalismes, del que es tracta és de fer col·lectivament una autoreducció del preu del lloguer. Altrament dit, pagar una quantitat justa que permeti a la persona llogatera viure i no que la dictadura del mercat especulatiu sigui un no viure.

De precedents de vagues de lloguers n’hi ha molts. A tall d’exemple, les d’Argentina (1927), Escòcia (1915), Gran Bretanya (1970), Canadà (2017 i 2018), o la que fan ara centenars de llogateres a alguns barris madrilenys. Tanmateix, a parer meu, de la que més aprenentatges podem adquirir per incorporar a la “caixa d'eines” per fer front a la situació actual és de la Vaga de Lloguers de Barcelona de 1931. Clar que és possible desafiar al sistema tot recordant que “el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los”. Marcelino Camacho, dixi.