Publicat originalment a dBalears
(04-10-2026)
La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser
ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al
neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces
raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un
model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si
ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de
l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe
obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...
El neoliberalisme -el progressista i el conservador-
ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest
trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de
despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i
financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.
Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge,
cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb
l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de
lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta
modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant
les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE
argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya,
Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda,
mantenen, de diverses formes i amb distintes
intensitats, la indefinitut dels contractes.
Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi
financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge,
resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els
costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests
habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del
parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé
14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la
gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida
entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb,
entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS
(Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un
règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden
Visa", o visat d'inversors; l'impuls
per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i legislaren
canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments,
i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació
i l'augment de preus.
El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no
el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el
mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran
qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és
fruit d'una persistent i radical intervenció a favor del capital i del rendisme
especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el
Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes
imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de
frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les
persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de
lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la
solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil
refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi
havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels
contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica- que anaven en la direcció de fer de
l'habitatge un dret.
Des de divendres passant hi ha vents d'avançament
electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a
la plaça d’Espanya de Palma i la manifestació unitària del moviment
per a l'habitatge de dissabte en són
excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...