Dret a l’habitatge: Contracte social trencat

Publicat originalment a dBalears (04-10-2026)

La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...

El neoliberalisme -el progressista i el conservador- ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.

Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge, cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda, mantenen, de diverses formes i amb distintes  intensitats, la indefinitut dels contractes.

Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge, resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé 14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb, entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden Visa", o visat d'inversors; l'impuls  per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i  legislaren  canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments, i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació i l'augment de preus.

El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és fruit d'una persistent i radical  intervenció a favor del capital i del rendisme especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica-  que anaven en la direcció de fer de l'habitatge un dret.

Des de divendres passant hi ha vents d'avançament electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a la plaça d’Espanya de Palma i  la manifestació unitària del moviment per a l'habitatge de dissabte  en són excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...