S’esgota l’impuls progressista del 2007 i el Govern mossega fesols

No tinc del tot clar si en altres àmbits de l’acció política i institucional s’han apagat les espurnes progressistes, però sí que veig molt clar que en relació a la política econòmica, laboral, social i de modificació del mix de creixement balear, s’ha acabat aquell impuls que, a l’estiu de 2007, es va donar amb la signatura dels Acords per a l’estabilitat política i el futur sostenible que van possibilitar les actuals majories que –amb més o manco dificultats- governen les principals institucions de les Illes Balears. Intento explicar breument el perquè opino el que opino:

La crisi no afluixa; els problemes en el mercat laboral es compliquen (amb tota seguretat es moderaran els creixements d’atur i els de destrucció d’ocupació, però els problemes seran –ja ho són‑ més polièdrics: manca de prestacions d’atur, símptomes d’atur de llarga durada, nul·la requalificació que permeti el trànsit laboral d’un sector a un altre...). El discurs del Diàleg Social s’ha convertir en un insuls mantra i allò de l’«economia de consens» no passa de ser un bona troballa acadèmica i res pus (i si no, demaneu-li què vol dir això al conseller de Turisme o a la consellera d’Indústria). Les organitzacions empresarials han organitzat un autèntic sàbat de bloqueig a qualsevol modificació de les magnituds dels components del creixement balear i, més prest que tard, tindran en “perfecto estado de revista” la maquinària de la dreta política per a la gran ofensiva del “antes vivíamos mejor: los empresarios mandábamos, la gente tenía trabajo, todo el mundo disponía de pastuqui”; i el moviment sindical es mou enmig del dubte hamletià del “ser o no ser” instrument mobilitzador de voluntats per a una sortida solidària a la crisi i amb canvis en l’anomenat mix de creixement, per tal de garantir més i millor cohesió social o, per contra, ser notari del fracàs del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social i assumir un doble risc: el de ser instrumentalitzat pels estrategues del bloqueig a qualsevol canvi i el d’una certa corporativització del sindicalisme de classe amb una dedicació quasi exclusiva dels assumptes laborals (convenis, ERO, acomiadaments, eleccions als centres de treball, aplicació de la legislació laboral...). Que ningú em mal entengui: no considero poc rellevants aquestes tasques sindicals, però la defensa dels interessos de les persones afiliades i de la gent treballadora en general precisen d’una estratègia sociopolítica que doni fruits.

Aquesta és, al meu parer, la situació en aquests primers dies de l’any 2010, i mentrestant el Govern mossega fesols. Vegeu-ne alguns ‑i no són ni molt manco tots‑, d’exemples d’aquesta inactivitat fàctica de l’executiu del Sr. Antich:1. Del seguiment i l’aplicació dels pactes del diàleg social autonòmic, res de res, fins i tot es permeten el luxe d’ajornar més d’un mes trobades ja concertades per tal de impulsar-los; 2. De l’aplicació dels acords de bona governança, res de res: a tall d’exemple, segueix el tancament, decretat per Jaume Matas i Rosa Estaràs, del Consell Assessor de Turisme i es manté la dretana política dels lobby en matèria turística. Sobre aquest tema, val a dir que fa por la llista de reivindicacions empresarials que publiquen el mitjans de comunicació. El més sorprenent és que aquestes propostes de revolució “neocon” turística són rebudes amb un silenci còmplice per part de les autoritats turístiques del Govern; 3. La política de treball i formació per a l’ocupació consisteix bàsicament en un seguit de convocatòries de subvencions inconnexes i en un Pla d’Ocupació (POIB) desdibuixat i sense una estratègia integral. Ja comença a ser hora que s’entengui que una cosa és una planificació i una altra molt diferent una llista d’actuacions disperses, aquesta distinció, que sempre és important ho és molt més en el sistema laboral; 4. El senyor ministre de Treball i Immigració ha dit ‑per activa i per passiva‑ que l’esforç en protecció de desocupació de l’Administració de l’Estat s’ha acabat amb l’ajut del 421 euros i que ara s’hi han de posar les Comunitats Autònomes. No obstant això, assisteixo atònit a un silenci tronador en aquesta matèria, i alhora a una pornogràfica subhasta de despeses en fires turístiques de molt poca eficàcia contrastada i d’inversions turístiques de dubtosa urgència. On ha quedat allò de “les persones primer”?

Hi som a temps, de deixar de mossegar fesols i retornar a l’impuls progressista? Jo crec que sí, però s’han agreujat les dificultats. És molt el temps perdut i greus els errors comesos. Per això, caldria organitzar una intel·ligent mobilització de voluntats per reforçar la posició sindical enfront de l’escamot empresarial, per exigir un lideratge polític institucional de debò que impulsi la concreció d’allò pactat i deixar clar que en el diàleg social, sent-hi tots imprescindibles, hi ha aliats preferents.