Límits i debilitats del mercat de treball balear

Ja entrats en el mes de març, tenim la suficient perspectiva temporal i de consolidació de fonts d’informació per avaluar què va ocórrer en el mercat de treball balear durant l’any passat i dur-ho més enllà de les anàlisis extraordinàriament conjunturals que es fan quasi dia a dia. D’ençà d’uns quants anys, des de CCOO oferim tota una sèrie d’estudis que pretenen ser una mena de successió de fotografies en 3-D de la nostra situació laboral i que teniu a la vostra disposició a la secció Estadístiques del Mercat de Treball del web www.ib.ccoo.es.
Pel que fa a l’any 2009, la perspectiva de les dades ens mostra alguns trets fonamentals. Així, ha hagut un deteriorament quantitatiu i qualitatiu del mercat laboral: la pujada de l’atur ha estat considerable, tant en termes de dades EPA (un augment del 82%) com si observam els registres del SOIB (un 55,23%). Sigui com sigui, tenim al voltant de 40.000 persones de mitjana anual que volen i necessiten treballar i no troben on fer-ho. Queda clar que l’atur augmenta per la combinació, d’una banda, de la destrucció d’ocupació que, segons l’EPA, ha afectat un total de 30.850 persones i que en termes d’afiliacions a la Seguretat Social serien més de 29.600, i d’altra banda, per l’increment de la població activa en més de 16.600 persones. Però el deteriorament també ha estat qualitatiu, com queda palès, per exemple, en una taxa de temporalitat masculina que frega el 26% en un context en què el 90,8% de la destrucció d’ocupació assalariada entre els homes és temporal, o una agudització de la precarietat del treball femení amb una major estacionalització i un augment d’ocupacions informals de tipus puntual, associades a estratègies familiars per fer front a situacions de manca d’ingressos. Un altre fenomen que il·lustra aquest deteriorament són les dificultats d’entrada i permanència de la població jove al mercat de treball, ja que la taxa d’ocupació de les persones menors de 25 anys ha davallat 6,7 punts percentuals en un any i, per contra, la taxa d’atur ha crescut en més de 14 punts. Com no podia ser d’una altra manera, el deteriorament ha afectat singularment la població estrangera no comunitària, la qual, cal recordar-ho, l’any passat gaudia d’un percentatge d’ocupació masculina superior al 80% i en un any ha caigut en gairebé un 15%.
Amb tot, la situació més sagnant és que baixa la intensitat de la cobertura de la prestació d’atur, i de cada deu perceptors sis ho són de prestacions contributives i quatre de prestacions de subsidi, mentre que fa un any la proporció era de set i tres, respectivament. Encara és més significatiu que més del 80% del creixement de prestacions sigui únicament de subsidis. Aquesta situació està directament associada a l’augment del 100,1% de l’atur de llarga durada.
També s’han accentuat els límits i les debilitats del mercat de treball que ja coneixem des de fa alguns anys; així constatam que l’estructura del nostre mercat de treball continua centrada en el sector serveis del mercat turístic, en la construcció i, en menor intensitat, en l’Administració pública. Mentrestant els sectors lligats a la nova economia són anecdòtics i no arriben a ser sectors emergents. Aquest límit ve acompanyat de la gran debilitat del nostre capital humà, confirmada amb la dada que el 47,2% de la població ocupada té una qualificació de primera etapa de secundària o inferior, mentre que la proporció de persones amb estudis superiors és del 25% i, per tant, molt enfora de la taxa espanyola del 35,4%. Aquesta mancança educativa i formativa és un risc de futur i un problema de present perquè en el 2009 l’ajust a la baixa de l’ocupació s’ha fet, una altra vegada, entre els ocupats i les ocupades amb una nivell formatiu baix, i alhora augmenta l’ocupació de les persones amb estudis superiors.
Malgrat tot, la major debilitat del mercat laboral illenc segueix sent, al meu parer, la temporalitat contractual injustificada i fraudulenta en la immensa majoria dels casos. Aquesta incultura empresarial de la precarietat laboral fa possible que les relacions laborals tinguin mecanismes automàtics d’ajust a baix cost i que les formes d’entrada, de permanència i de sortida del mercat de treball siguin tan i tan flexibles que arribin a ser quasi informals. Això és molt greu perquè a nivell internacional està comprovat que amb relacions laborals tan precàries i informals, no hi ha economia basada en el talent i en R+D+i.
En la meva opinió, el que ens hauria de preocupar i ocupar és la superació d’aquestes debilitats. En aquest sentit, paga la pena recordar allò que ha dit tantes vegades el president del EUA, Barack Obama, durant la seva campanya electoral: “No desaprofitis cap crisi”. Jo em deman si amb el retard en l’aplicació dels acords del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social, amb uns pressuposts d’educació a la baixa i sense un “comandament autonòmic únic” en matèria de formació per a l’ocupació, sense una aposta clara i llampant per l’estabilitat laboral com a símptoma de progrés i de competitivitat, no estarem desaprofitant la nostra crisi particular.

(Publicat a "Diario de Mallorca" de 12.03.10)