La crisi ens obliga a qüestionar-nos moltes coses i no hi ha res que sigui vetat a aquesta necessària reflexió. Per tant, nosaltres pensam que és adient reflexionar, en aquest marc de crisi, sobre el paper passat, present i futur dels sindicats. A més de la legitimitat constitucional dels sindicats i de les seves funcions de regulació i defensa dels drets i interessos de les persones assalariades, el sindicalisme és part consubstancial a la nostra democràcia. Els nostres sindicats poden tenir una taxa d´afiliació qüestionable –no més que els partits polítics–, però tenen una gran representativitat aconseguida mitjançant les eleccions als centres de treball cosa que, per cert, no ha fet cap organització patronal.
Cert que, com qualsevol membre de la biodiversitat institucional democràtica, els sindicats són subjectes susceptibles de crítica i que, al nostre parer, haurien de fer una profunda avaluació crítica del seus resultats a l´hora d´enfrontar-se a les causes i als efectes de la crisi i alhora reflexionar sobre el seu paper de futur. És, en la nostra opinió, imprescindible que incorporin a aquest debat temes com ara la repercussió que la crisi econòmica d´aquest començament de segle ha suposat en la percepció ciutadana sobre el fet sindical, el canvi ocupacional al mercat laboral i a les relacions laborals o les seves limitacions per a l´elaboració d´alternatives. El significant de fons del moviment 15-M és una clara interpel•lació a l´aggiornamento sindical i a la revisió de les formes d´organització i d´acció sindical a un mercat de treball precari en extrem.
Però el que consideram intolerable és la campanya desqualificadora i sistemàtica a qualsevol cosa que facin el sindicats (a l´hora d´impugnar l´acció sindical, tant se val si és per una mobilització, per un acord o per un període de desmobilització) que des de l´àmbit local al global duen a terme els poderosos. L´agudització d´aquesta impugnació de soca-rel als sindicats –sembla qüestionar la seva pròpia existència– coincidint amb la fase més dura de la crisi econòmica i de l´ocupació, és un símptoma claríssim que allò que es pretén és retallar drets de ciutadania i imposar sense límits la lògica mercantilista en les relacions laborals i als serveis públics propis de l´Estat del Benestar. En aquesta direcció no hi ha dubte que la decisió del Govern del senyor Bauzá d´eliminar el nombre d´alliberats sindicals de l´Administració publica i d´altres drets sindicals–o d´aplicar-los una dràstica reducció– sense cap intent de negociar-ho, no té altra explicació que la "sindicalofòbia" imperant. Plantejar aquests retalls com a una contribució a la superació de la crisi és igual que si algú plantegés finançar els objectius del mil•lenni amb una recol•lecta local del Domund, és afegir-se a la demagògia de l´extrema dreta.
Tot i que som conscients que els sindicats no surten gens ben parats en els sondeigs d´opinió i que acumulen uns nivells d´impopularitat importants, hem d´advertir que guanyar o perdre popularitat és propi del sistema democràtic. En democràcia les percepcions ciutadanes varien i, per contra, en els règims autoritaris l´opinió ciutadana no val un gafet. Per això, en aquest context d´opinió adversa (n´hi ha prou a observar els comentaris dels lectors i lectores del diaris digitals sobre la decisió del Govern de suprimir els anomenats alliberats sindicals de l´administració autonòmica), volem fer pública la nostra defensa del fet sindical. Ho fèiem convençuts i convençudes que la nostra societat deu als sindicats bona part del progrés aconseguit en els anys de democràcia i d´autonomia. És inqüestionable la seva contribució a l´autoregulació del conflicte social, la civilització d´unes relacions laborals sempre complexes, la introducció de normes de seguretat i flexibilitat en les formes de treballar en un sector tan important a les Illes Balears com és el dels serveis turístics o el lideratge de la lluita democràtica per a l´aplicació dels criteris d´igualtat, mèrit i capacitat, a l´hora de dotar les institucions autonòmiques d´una administració publica professional. En definitiva, la acció i mobilització sindical –que fou cabdal en la lluita antifeixista i en l´esdeveniment de la democràcia– també ha estat clau per progressar en els nivell de benestar i d´igualtat d´oportunitats a la democràcia. Amb l´atac als drets sindicals, posant d´excusa la crisi, el que pretenen és posar el fre i la marxa enrere a aquets camí de progrés social.
Les situacions de crisi com a que patim exigeixen capacitat de lideratge i no d´imposició. Així que defensar els sindicats és defensar el diàleg social, defensar els drets sindicals és defensar la democràcia. Fer el contrari és menysprear-la, per això el president Bauzá i el govern que presideix haurien de rectificar.
DAVID ABRIL, FINA SANTIAGO, MIQUEL ROSSELLÓ, PEP VILCHEZ, MARIA BONNIN, BERNAT RIUTORT, NEUS SANTANER, MARIAN SUÁREZ, RAFAEL BORRÀS, JOAN LÓPEZ CASASNOVAS, PERE POLO, GUILLEM MESQUIDA, TONI BAOS, LILA THOMÀS I BEL NORA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada