EL PARLAR EN CRISI

Em temo que la crisi hagi posat en crisi el significat de les paraules. Vegem
alguns exemples:

I.- Si la realitat és que el deute privat frega el 360% del PIB espanyol i el
públic nomes és del 64%, perquè s’assimila tot el deute amb el deute públic?
La insostenibilitat de les finances té més a veure amb la fallida dels
pressupostos privats, però es retallen els públics.

II.- Quan es dona tanta importància a la “confiança” que certifiquen les
Agencies de Rènting , es vol dir que el sistema de laissez faire (el deixar fer) és
l’únic possible? La crisi és conseqüència no només de l'extraordinària
liberalització, sinó de la desregularització. És possible donar confiança amb el
campi qui campi?

III.- Si a Espanya hi ha més d’un milió d'empreses més que a Alemanya, es
reactivarà la nostra economia amb més empreses i emprenedors? Per què es
diu que no hi ha emprenedors a casa nostra?

IV.- Amb més de 2,5 milions de persones treballant en el sector públic, com és
pot dir, dia si i dia també, que només la iniciativa privada genera ocupació?
Amb un 40% que no té plaça en propietat i, per tant, està en condicions de
precarietat similars als treballadors i treballadores del sector privat, és un
privilegi fer feina a les administracions públiques?

V.- Quan el Governador del Banc d’Espanya reclama noves lleis per fer la
contractació laboral més flexible i dur la negociació salarial a la baixa, vol dir
que reclama lleis que facin il•legal les multimilionàries retribucions i
indemnitzacions de directius d'entitats financeres com ara els de
Novacaixagalicia i el de la CAM?

Només els pobles amb conviccions tenen esperança, deia Bertolt Brecht. Per
tenir conviccions col•lectives ens hem d’entendre. Idò, s’ha de parlar clar.

Publicat a www.gadeso.org