divendres, 30 de març del 2012
Ahir no va ser un dia qualsevol
Per molt que el Govern de Rajoy, el Govern de les Illes
Balears, les patronals i la premsa dretana, diguin el contrari; ahir no va ser un dia qualsevol.
Volien provocar incidents , amb presencia massiva i de proporcionada de policia , i fou un dia de protesta absolutament pacifica.
Volien minimitzar la
protesta i fou el dia que el malestar laboral sortí al carrer de
forma massiva.
Volien seguir fent demagògia sobre la caducitat dels
sindicats i resultà esperançador la gran presència de gent jove en els piquets informatius i a la massiva manifestació de la tarda.
Ahir, diguin el que diguem,
no fou un dia qualsevol. Entre altres coses perquè , al menys a Palma, es va viure la vaga general i la
manifestació sindical més feminitzada que jo he vist.
Que no s’aturi la lluita!
dimecres, 28 de març del 2012
"Penso, dic, faig..." Vaga General
“Penso
que res no és en va;que res d’allò que dic
ni allò que faig
no es perd,
si en el joc hi arrisco
tot el que tinc,
sense temor de perdre.
Dic
ben poca cosa.
Que ja ha arribat el temps d’alçar-nos
i sortir al carrer
i acollir tota
la gent com a germans”
Miquel Martí i Pol
Una vaga general necessària
Article publicat a Diario de Menorca i a Diario de Mallorca
La indiferència és
apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida.
Per això odio als indiferents.”
A. Gramsci
La situació social,
econòmica i política és, al nostre entendre, excepcional. El món capitalista es
troba en un estat de profunda crisi estructural,
sistèmica i gairebé fora de control de les institucions polítiques
democràtiques o no. El rumb de sortida d’aquesta situació el marquen els
anomenats mercats que, per la seva
pròpia naturalesa, tenen com a única finalitat guanyar sempre més doblers i més
poder que els permeti fer una gran acumulació de capital en poques mans. Organitzacions
internacionals, com l’Organització Internacional de Treball -OIT- ens adverteixen
molt sovint que la crisi, provocada per les malifetes dels poderosos, està incrementat la desigualtat social i
malmenant els recursos del planeta. L’ OIT creu que les politiques aplicades en
els darrers anys estan tan esbiaixades a favor dels sistemes financers i
especulatius que qualifica l’actual estat de coses de “rics morals”. És a dir,
contràriament a allò que seria de sentit comú: reduir desigualtats, aprofundir
la democràcia i garantir que les properes generacions podran gaudir i viure en
el planeta Terra, es fa exactament el contrari. Davant aquesta situació no som,
ni volem ser, indiferents!
A casa nostra -des de la UE a les Illes- , aquesta estratègia mercantilitzada de sortida de la crisi passa per una paquet de mesures espoliadores de drets socials i, fins i tot, de civilització a les poblacions . Al Regne d’Espanya això es concreta, ara mateix, per una banda en un intens pla de retallades de despesa publica iniciat el maig de 2010 que s’ha aprofundit just arribà el PP al Govern de l’Estat i que, amb absoluta seguretat, tindrà una nova i renovada intensificació a partir dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2012, que el Govern de Mariano Rajoy presentarà el proper dia 30 de març.
El mateix PP que va
emprar la mentida massiva sobre les
armes de destrucció massiva d’Iraq, que ens
contà increïbles falsedats sobre el Prestige, que ens volgué manipular sobre
l’autoria del brutal atemptat terrorista de l’ 11 -m, el mateix PP que ens vol
enganyar dient que no sabia res dels casos de corrupció ara ens pretén mentir,
manipular i enganyar amb falsedats sobre el contingut d’aquesta Reforma
Laboral. Per molts vídeos propagandístics que facin el cert i segur és des
de que es publicà el Reial Decret-llei
3/2012, -la classe treballadora ja ho pateix- l’acomiadament és més barat i
fàcil, la precarietat i temporalitat en la contractació és major, els salaris
més in segurs i les capacitats
empresarials més grans per decidir sobre la vida de les persones que necessitem
treballar per viure. Davant aquest retrocés en els drets laborals i
socials no som, ni volem ser
indiferents!
David
Abril, Fina Santiago, Miquel Rosselló, Rafael Borràs, Pep Vilchez, Maria
Bonnin, Bernat Riutort, Neus Santaner, Marian Suárez, Lila Thomàs, Pere
Polo, Guillem Mesquida, Toni Baos i Bel
Nora.
dilluns, 26 de març del 2012
Costs laborals i reforma laboral
Divendres passat dia 16 de març es publicaren unes dades de l’ INE prou significatives. El cost laboral del quart
trimestre de 2011 ha situat a les
Illes Balears en una forta taxa negativa
en relació a l’any anterior. Concretament el resultat
és de -1,8. Balears i La Rioja
són les úniques comunitats autònomes a on
baixa el cost laboral, però mentre
a La Rioja ho fa en un modest -0,3 a les illes ho fa casi en els dos
punts.
La composició d’aquest cost laboral és igualment molt significatiu: La taxa
corresponent al salari per hora treballada baixa a Balears 0.5 punts,
mentre que al conjunt del Regne d’Espanya puja 2.2 punts. Només tenen una
baixada superior a la nostra l’ Aragó i La Rioja.
Però el que és realment escandalós
–i se n’ha parlat molt poc- és la dada referida al “altres costs” que inclou bàsicament cotitzacions socials i indemnitzacions per
acomiadaments. El resultat de Balears és un -5,2%! Al conjunt del Regne
d’Espanya puja un 2,2%! Balears és amb
diferència on baixen més aquests costs
salarials. Raons? La precarietat
i temporalitat extrema i, fundamentalment,
l’hegemonia de la petita empresa que, cal recordar-ho, tenen un cost
del acomiadament més barat
per la important subvenció del
Fondo de Garantia Salarial (FOGASA)
Joan Coscubiela, a la conferencia que donà a Palma el dilluns
passat, digué que l’objectiu real de la
Reforma Laboral és la baixada estructural (no conjuntural per sortir de la
crisi) dels salaris. Estic absolutament
d’acord. L’objectiu és un empobriment massiu de la població. Els treballadors i treballadores de les Illes
ens en podem dur la pitjor part!
dijous, 22 de març del 2012
Resistència a favor de la nostra llegua
No
hi ha dubta del gest heroic de Joan Bonet i dels seus companys de Jubilats per
Mallorca. La seva vaga de fam pesarà a la historia de la resistència de
Mallorca a la castellanització que
pretén el Govern de Bauzá&Delgado.
No
hi dubte que la manifestació convocada per OCB
serà una mobilització històrica de
la defensa del català. La capacitat de
resistència cívica dels mallorquins i de les mallorquines de tota casta
i condició, és molt més gran de la que ells pensen.
Resistir, resistir, resistir. Aquesta és la clau. No
defallir. Tot i que cal tenir presents questes paraules del final de la
l’autobiografia de Nelson Mandela: “La veritat és que encara no som lliures,
solament hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits”.
Emprem aquest dret!
divendres, 16 de març del 2012
ELS MINIJOBS ESPANYOLS
Rafael Borràs
En
un article anterior afirmava que, en la meva opinió, l' anomenat “Contrato de trabajo por tiempo indefinido de
apoyo a los emprendedores” inclòs com a una de les grans apostes en la
Reforma Laboral del Govern de Rajoy, és pitjor que els famosos mini jobs o minifeines d’Alemanya. A les properes línees intentaré justificar aquesta afirmació.
I.- L’abast de la modalitat
de feina alemanya és d’un contracte marginal de menys de 15 hores i un ingrés
salarial mitjà del voltant dels 200 euros mensuals. Una gran part del que a
Espanya transita pels camins de la irregularitat i de l’economia submergida,
allà és una activitat
regularitzada mitjançant aquesta fòrmula
de relació laboral que, certament, és precària. Treballs amb salaris màxims de 400
euros/mes que, alhora, són compatibles
amb les prestacions no contributives d’atur i altres ajuts socials, la inexistència d’una jornada màxima per a
aquesta modalitat de feina o les
peculiaritats de cotitzacions socials (l'empresari acaba
pagant per treballador/a uns 120 euros a l'Estat, el 30% del salari ) etc, certifiquen aquesta precarietat. Però,
tot i que ja afecta a més de set milions de persones, la seva magnitud no deixa de ser marginal en
el conjunt de l'entramat del mercat laboral alemany. La possibilitat de
treballar amb diversos Mini Jobs o en un Mini Jobs i una ocupació regular
palesa aquesta la voluntat de normativa
marginal.
II.- En qualsevol cas no
s’ha de confondre les minifeines amb les
midifeines que tenen un salari mensual que oscil·la entre
els 400 i els 800 euros, una cotització social empresarial completa (20% del salari) i una contribució de l'
empleat inferior a les del treball regular però que són proporcionals al
salari. Amb tot, cal advertir que també
ens movem en els marges marginals del mercat laboral alemany. Tampoc convé
oblidar que aquestes feines, encara que marginals, es produeixes en un context d’un estat
-l’alemany- amb una xarxa de protecció
social molt sòlida. Tot i les retallades aplicades en els darrers anys la prestació d’atur, que ascendeix
al 67% del salari, dura un any i es perllonga per
als majors de 55 anys. Una vegada esgotada aquesta prestació, es passa a rebre
la prestació no contributiva que es indefinida i té una quantia de 359 euros
mensuals, més el pagament del lloguer de l'habitatge, les despeses de
calefacció i tot un seguit d'extres, depenent del nombre de fills i de l'edat
d’aquests. En definitiva, les minifeines i
les midifeines tenen vocació –amb
resultats molt criticables- de ser instruments de les polítiques actives
d’ocupació públiques alemanyes. Unes polítiques d’ocupació que, per cert, gaudeixen d’una gran coordinació entre
polítiques actives i passives, i estan
fortament participades pels agents socials i econòmics a un país que la
normativa laboral i social es desplega en el marc en el que el sindicalisme té
una gran influencia i poder fruit de
l'anomenada cogestió (Mitbestimming).
III.- El Contrato de trabajo por tiempo indefinido de apoyo a los
emprendedores que introdueix a la
normativa espanyola la Reforma Laboral de 2012 ni té vocació de ser peça de les
polítiques actives d’ocupació ni molt manco ocupar un espai marginal del mercat
laboral espanyol. Ans al contrari, la intenció gens dissimulada dels impulsors
de la Reforma Laboral és convertir aquesta nova modalitat contractual en un
quasi contracte únic. Això es pretén aconseguir per les següents vies:
a) Possibilitant la utilització d’aquests contractes a la immensa
majoria d’empreses, concretament entorn al 95% que són les que tenen plantilles
inferiors de 50 treballadors.
b) Regulant un període de prova d’un any que converteix aquest
contracte, formalment indefinit, en una
relació laboral temporal i extraordinàriament inestable ja que no té data de
finalització prevista.
c) Fent que sigui l’únic contracte amb zero indemnització per
acomiadament injustificat o per la finalització del “període de prova” d’un
any. És, amb diferència, el contracte més barat ja que, cal recordar-ho, els
formalment temporals tenen una indemnització de fi de contracte que aquest any
és de nou dies i que serà de deu, onze i dotze els anys 2013, 2014 i 2015 respectivament.
d) Dotant-lo d’importants incentius fiscals i bonificacions per
impulsar la seva utilització per sobre
de les altres modalitats contractuals. En la meva opinió, és tremendament
feridor la perversió que es fa a l'equiparar emprenedor amb empresa de fins a
50 treballadors. Òbviament rés te a veure l’autònom que no té cap empleat o té una micro plantilla amb mercantils amb
plantilles considerablement nombroses i que en molts de casos són participades
per grans empreses.
IV.- Tot indica que, si es superen els fundats dubtes
d’inconstitucionalitat[1],
aquest contracte serà un èxit d’utilització en el mercat laboral espanyol i al
balear. Ho serà igual que ho foren aquells
contractes eventual amb duració de tres anys que teòricament havien de
servir per incentivar l’ocupació i el que
realment aconseguiren fou un dels mercat
laboral més segmentat de la UE i una
baixada especular de la productivitat i de la qualificació del capital
humà. Hi haurà empreses –emprenedores o
no- que amb aquest contracte hi tinguin guanys. És el que sol passar quan la
competitivitat es basa en el treball
sense drets i costos laborals baixos.
Però el país hi perdrà.
[1] El Tribunal Constitucional
té una consolidada jurisprudència segons la qual no és constitucional
l’acomiadament sense causa.
dimarts, 13 de març del 2012
Opinions que m'interessen especialment:Manifiesto XIII Jornadas de Economía Crítica
Hace más de
cuatro años que se inició la debacle financiera internacional que ha generado
una de las mayores crisis de la historia del capitalismo. Desde el principio
estaba claro que las causas de los problemas se habían originado por la extrema
financiarización económica y las políticas neoliberales. No obstante, se impuso
rescatar a los bancos bajo el pretexto de que ello salvaría al conjunto. Tras
cuatro años de fracasos continuados, se mantiene el predominio de las políticas
neoliberales, y con ellas proliferan los males económicos en forma de paro
masivo, desahucios, quiebra de economías nacionales, demolición de los
servicios públicos, aumento de las desigualdades. Se han bloqueado las
respuestas necesarias a los desafíos planetarios que plantea la crisis
ecológica y sus secuelas de hambrunas, cambio climático, contaminación, y a la
crisis de los cuidados y de la reproducción social, agudizada hasta el extremo
por el envejecimiento demográfico. La insistencia en unas mismas políticas es
muestra del poder que ejercen la minoría social que controla la economía, la
irresponsabilidad, complicidad y desorientación de las élites políticas y la
incapacidad de la economía académica dominante que no analiza los problemas
básicos que tiene planteados la humanidad.
En el estado
español estos problemas han alcanzado unos niveles insostenibles, como
resultado de un largo proceso que ha llevado al país a figurar entre los países
con mayor desempleo y precariedad laboral, y a agravar la insuficiencia de los
servicios públicos para garantizar el bienestar de la población, las
desigualdades de género y el deterioro ambiental. Una responsabilidad que recae
en los grandes grupos económicos, las políticas de los sucesivos gobiernos y
las imposiciones de la Unión Europea. El “auge” de la economía española vino
animado por una insostenible burbuja especulativa (financiada con capitales
foráneos) y por el saqueo de lo público con megaproyectos, privatizaciones y
prácticas corruptas. Ello ha generado el endeudamiento masivo (fundamentalmente
de bancos, empresas privadas y hogares), la relativa desindustrialización del
país, la depredación ambiental y una política fiscal que ha debilitado los
ingresos públicos y reforzado las desigualdades.
El nuevo gobierno
está llevando a cabo una política de la que sólo se puede esperar el
agravamiento de la situación. La imposición dogmática de recortes al gasto
público, la derogación de leyes ambientales, las nuevas ayudas a la banca y la
enésima reforma laboral significan un reforzamiento de las líneas de actuación
que nos han llevado hasta aquí. Seguir por este camino conduce a profundizar
nuestros males, al aumento de las desigualdades, al desastre ambiental, a la
insostenibilidad de la vida cotidiana de muchas personas, a la degradación como
sociedad.
Como economistas
críticos, que no participamos de la ideología económica dominante, y como
personas preocupadas por el bienestar colectivo, consideramos que hay que
explorar otras vías alternativas y hay que implicar a la sociedad en la
búsqueda de diagnósticos y soluciones. Un enfoque que debe tener como
prioridades principales:
·
Políticas
de cambio de la estructura productiva y energética con objeto de eliminar los
desequilibrios económicos y los negativos impactos ambientales del modelo
actual.
- Reducir las insoportables desigualdades
de renta mediante cambios en los procesos de distribución y redistribución
de la misma. Una política económica y laboral orientada a garantizar
empleo, salarios y condiciones laborales satisfactorias para todas las
personas.
- Una reforma fiscal auténticamente
progresiva y orientada a dotar al sector público de ingresos suficientes
para cubrir las necesidades colectivas y favorecer la reconversión del
sistema productivo
- Una reforma profunda del sistema
financiero, reduciendo su peso a todas luces excesivo y sometiéndolo al
control público.
- Una reorientación de las principales
instituciones económicas –públicas y privadas-, democratizándolas, con
objeto de impulsar una economía social y ecológicamente sostenible.
- Reforma en profundidad de las
instituciones comunitarias e internacionales con el objetivo de que
favorezcan la reorientación de las actividades económicas en el sentido
indicado.
- Plantear el cuidado directo de las
personas como una cuestión de responsabilidad de la sociedad en su
conjunto y no como un asunto privado de las mujeres.
·
Exigir
una auditoría ciudadana de la deuda pública y de las garantías públicas de la
deuda privada.
Pensamos que
estos objetivos requieren un proceso de participación y movilización social y
llamamos a los economistas y científicos sociales críticos a impulsar y
colaborar para que esto sea una realidad.
Sevilla, febrero 2012
dimecres, 7 de març del 2012
Un 8 de març amb més desigualtat?
El dia 8 de març és una excel·lent data per fer balanç de la situació de la igualtat de gènere. No queda més remei que aquesta commemoració del dia internacional de la dona sigui més una reivindicació de la igualtat real encara no conquerida i no tant una celebració de goig de les fites conquerides. La lluita per a la igualtat real i no només formal de les dues meitats de la humanitat és una lluita per l’extensió de la democràcia de debò. Tots i totes hauríem de tenir en compte que, tal com diu el Missatge d’ONU-Dones en el Dia Internacional de la Dona d’enguany, “Les lleis i pràctiques discriminatòries no perjudiquen solsament a les dones, sinó a comunitats i nacions senceres”.
Amb aquesta idea i convicció, des de la Fundació Gadeso hem volgut copsar la situació d’alguns àmbits que sens dubte són rellevants a l’hora d’avaluar si hi ha avanços o retrocessos en la igualtat entre gèneres a les Illes Balears des de l’ inici de la crisi, a l’any 2008, fins a finals de l’any passat. Certament el tema de la manca d’igualtat real entre dones i homes és pot tractar des de multitud d’àmbits: des del repartiment del poder polític o econòmic, passant per l’àmbit professional, laboral i domèstic, fins a l’execrable violència de gènere, però la publicació Temes Socioeconòmics Gadeso (www.gadeso.org) no té vocació d’exhaustivitat i ens hem centrat en els àmbits de l’equitat laboral, de la coresponsabilitat i de la utilització de les TIC.
Suscintament, els resultats de l’anàlisi de les dades oficials són els següents: en matèria d’equitat, les dones tenen una major taxa de pobresa i un major risc d’exclusió social, concretament un punt i mig i un punt, respectivament, per damunt de les taxes masculines. A l’àmbit laboral, el que resulta més rellevant és que a l’any 2011–en termes de mitjana- de cada 10 persones amb contracte de jornada temporal 7,6 són dones. N’hi hi ha d’altres de prou significatives, com ara, que en aquests quatre anys l’atur juvenil femení creix un 58,41% mentre el masculí ho fa un 52,31% o que les diferències entre població activa masculina i femenina es redueixen, passant d’una diferència de trenta i un punts l’any 2008 a vint punts l’any 2011. I tanmateix, cap data és tan significativa de la discriminació existent com la sagnant feminització de la parcialitat en les relacions laborals illenques. Aquesta hegemònica presència de les dones en el conjunt del treball a temps parcial és, en la majoria del casos, no desitjada, és a dir, les dones treballen a temps parcial perquè no troben una altra ocupació; alhora, aquesta parcialitat té “efectes col·laterals”, com ara menors prestacions socials d’atur, d’invalidesa o de jubilació. No hi ha dubte que es tracta d’una situació claríssima de discriminació.
A l’àmbit de la coresponsabilitat, les dades de l’INE indiquen que les dones es dediquen més que no els homes (un 14,8%) a tasques de la llar i de la família i els homes ho fan més que les dones al treball remunerat (un 11%). Complementàriament, les informacions del Ministerio de Empleo ens permeten constatar que més del 98% dels permisos per naixement de fills els han tingut les dones mentre que els homes pràcticament no en fan ús (si bé legalment en poden gaudir). Per tant, el camí cap a una coresponsabilitat real està encara en els seus inicis.
En la meva opinió, una qüestió cabdal per avaluar el grau d’igualtat entre dones i homes és la de la utilització de les TIC. Ara per ara, aquest ús és equivalent a parlar d’alfabetització i per això hauria d’ocupar i preocupar a totes les institucions –públiques i privades- que existeixi a casa nostra una bretxa digital de gènere localitzada especialment en una menor utilització de l’ordinador i d’Internet per part de els dones (8,4% i 7,7% respectivament).
Aquest setè numero de Temes Socioeconòmics Gadeso, que hem titulat “Dones: avanç o retrocés cap a la igualtat?” acaba amb un seguit de conclusions i propostes. Permeteu-me que acabi aquestes línies amb una qüestió que prova que estem en temps de retrocessos: Al Reial Decret-llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral (la “Reforma Laboral” de la que tant es parla), hi trobem una gens menyspreable modificació de la legislació en matèria de conciliació de la vida laboral i familiar. El contingut de la Disposició final primera i la derogatòria única del esmentat RDL –si no es modifiquen en el tràmit parlamentari- significa majors dificultats per fer efectiva aquesta conciliació i deixar d’incentivar a les dones treballadores que es reincorporen al mercat laboral després d’haver tingut suspès el contracte de treball per maternitat o per excedència per la cura d’un fill. Òbviament, les grans perjudicades d’aquestes restriccions seran les dones, que són les que majoritàriament desenvolupen les tasques de cura dels nounats.
Qui digué que el camí del progrés vers la igualtat seria fàcil? El 8 de març com a dia de lluita democràtica per la igualtat real té encara molt de sentit.