Aquest
mes de setembre s’ha publicat el Panorama Sociolaboral Gadeso número 9. La
revista digital –disponible a www.gadeso.org – inclou l’anàlisi dels
informes i estudis que, en els darrers mesos s’han publicat sobre el mercat laboral.
Com és habitual posam especial atenció a allò que fa referència a les Balears,
però sense perdre de vista el que passa a la resta de l’Estat Espanyol, Europa
o al Món.
Des de el punt de vista humà, el panorama és desolador i, si s’observa amb ulls
de persona preocupada pel futur més immediat de la cohesió social, s’albira un
panorama decebedor. Per fer front a la crisi social i econòmica s’imposa el
dogma del control del dèficit, amb terminis de compliment impossible sense
provocar un terratrèmol de sofriment humà. És molt decebedor que es menyspreï
el bagatge històric de la comunitat científica que advera que les crisis
econòmiques que és volen combatre únicament amb retallades pressupostàries,
esdevenen en recessions més intenses i perllongades i causen efectes
devastadors a les persones, a les famílies o a les empreses no especulatives ni
transnacionals.
Permeteu-me la llicència –que només de forma col·lateral té a veure amb els
continguts del Panorama Sociolaboral Gadeso–, però em resulta feridor que tant
de patiment serveixi per augmentar les desigualtats i que alguns s’enriqueixin
encara més i més mentre les poblacions són cada cop més pobres. Hom pot tenir
la sensació de que la troika (CE, FMI i BCE) actua com una màfia a favor única
i exclusivament de les elits poderoses. En aquest sentit la història sembla
repetir-se. Recordeu el celebèrrim discurs de 1936 que Franklin D. Roosevelt va
fer al Madison Square Garden de Nova York: “Vam haver de lluitar contra els
vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l’especulació,
la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos
bèl·lics. Havien començat a considerar al Govern dels Estats Units com a un mer
apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners
organitzats és tan perillós com un govern de la màfia organitzada”.
Tanmateix, tornant a la publicació de la Fundació Gadeso i pel que pertoca a
les Illes Balears val a dir que el mercat laboral illenc té una sèrie de
problemes estructurals i alguns conjunturals motivats per la crisi econòmica i
social actual. Fins aquí rés de nou, però allò que és nou és la certesa de que
el major risc que tenim és que, segons com s’abordin els problemes
conjunturals, poden esdevenir estructurals, alhora que els “de tota la vida”
s’agreugen. Alguns exemples del que acabo de dir els podem trobar en aquests
quatre aspectes: 1.- Malgrat les elevades taxes d’atur (22% taxa mitjana en el
2011), Balears segueix sent una Comunitat Autònoma receptora de contractacions
provinents d’altres CCAA. 2.- El nostre mercat laboral gaudeix, malgrat hi ha
sectors molt afectats per la crisi, una baixa mobilitat sectorial, tant és així
que el 56,3% de les persones que aconsegueixen deixar la condició d’aturades
amb un nou contracte ho fan en el mateix sector d’activitat econòmica en la
qual ja treballaven abans d’estar en situació d’atur. 3.- A les Illes s’està
produint un procés de canvi que podríem anomenar de “neo precarització” del
mercat de treball. Aquesta mutació de la ja clàssica baixa qualitat de les
relacions laborals, consisteix, entre d’altres coses, en un repunt de
l’ocupació a temps parcial no desitjada i en una re-estacionalització del
treball cada vegada més severa (contractes cada cop de més curta durada).
Sens dubte l’aspecte conjuntural que ens hauria de preocupar i ocupar per a que
no esdevinguí en estructural és la carrera que, en el darrers anys, ha fet que
Balears hagi escalat posicions als rànquings autonòmics de descohesió social.
Per exemple: En alguns trimestres ocupem la segona posició (només superats per
Andalusia) entre les CCAA que tenen un percentatge superior al del conjunt
d’Espanya de llars amb tots els seus membres actius en situació d’atur. Un
altre exemple: Som líders en el rànquing de CCAA amb major percentatge
d’aturats de llarga durada sobre el total d’aturats.
Aquests aspectes s’agreguen a l’inventari de problemes estructurals, d’alguns
dels quals fa anys i anys que en parlem, però que ara tenen una nova dimensió:
Per una banda resulta evident que si els resultats de productivitat són millors
a les empreses amb plantilles de més de 250 treballadors, la demografia
empresarial illenca, hegemonitzada per la petita empresa, no és un factor de
millora de la productivitat de Balears. Per un altre costat, és palés que hi ha
un deteriorament del teixit empresarial (l’any 2011 fou un any de tancaments
d’empreses i el nombre d’empreses dissoltes en els primers mesos de 2012
s’incrementà respecte a 2011) i que una demografia empresarial empobrida complicarà
en el futur qualsevol possible revifada del dinamisme laboral associat a la
millora de la situació econòmica. Un assumpte que considero clau és que si, tal
com alguns informes corroboren, als hotels hi ha una tendència a la baixa en la
relació entre el número d’estades i les plantilles laborals, hom pot concloure
que els escenaris de creixements turístics amb decreixements d’ocupació
laboral, no són cabòries infundades. Ans al contrari, la constatació que a la
llista balear d’activitats amb millors perspectives laborals no n’hi cap
relacionada amb el turisme, o que les bones expectatives (algunes confirmades)
per la temporada estiuenca 2012 no hagin significat una millora substancial en
el mercat laboral, no fan altra cosa que corroborar les hipòtesis més
pessimistes sobre la dinamització del mercat laboral.
La rellevància d’aquests problemes –i la certesa de que no tenen solució a curt
termini- aconsella fer-los front des de l’acord social, econòmic i polític, que
sens dubte, exigiria intel·ligència i abandonar dogmes. En qualsevol cas, és
urgent la implementació, sense dilacions, d’un programa de Polítiques Actives
d’Ocupació que garanteixi a les persones en atur noves capacitats
“d’ocupabilitat” per aconseguir reduir el flux receptor de contractacions de
fora i incrementar la mobilitat entre sectors d’activitat. Un Pla d’Ocupació
adequat a la situació actual hauria d’incloure mesures específiques per abordar
els, cada cop més sagnants, episodis d’exclusió social. La democràcia no es pot
legitimar a base de més pobresa!
Serem capaços? Tinc mols dubtes, la qual cosa fa encara més desolador el
panorama.
Des de el punt de vista humà, el panorama és desolador i, si s’observa amb ulls de persona preocupada pel futur més immediat de la cohesió social, s’albira un panorama decebedor. Per fer front a la crisi social i econòmica s’imposa el dogma del control del dèficit, amb terminis de compliment impossible sense provocar un terratrèmol de sofriment humà. És molt decebedor que es menyspreï el bagatge històric de la comunitat científica que advera que les crisis econòmiques que és volen combatre únicament amb retallades pressupostàries, esdevenen en recessions més intenses i perllongades i causen efectes devastadors a les persones, a les famílies o a les empreses no especulatives ni transnacionals.
Permeteu-me la llicència –que només de forma col·lateral té a veure amb els continguts del Panorama Sociolaboral Gadeso–, però em resulta feridor que tant de patiment serveixi per augmentar les desigualtats i que alguns s’enriqueixin encara més i més mentre les poblacions són cada cop més pobres. Hom pot tenir la sensació de que la troika (CE, FMI i BCE) actua com una màfia a favor única i exclusivament de les elits poderoses. En aquest sentit la història sembla repetir-se. Recordeu el celebèrrim discurs de 1936 que Franklin D. Roosevelt va fer al Madison Square Garden de Nova York: “Vam haver de lluitar contra els vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l’especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos bèl·lics. Havien començat a considerar al Govern dels Estats Units com a un mer apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners organitzats és tan perillós com un govern de la màfia organitzada”.
Tanmateix, tornant a la publicació de la Fundació Gadeso i pel que pertoca a les Illes Balears val a dir que el mercat laboral illenc té una sèrie de problemes estructurals i alguns conjunturals motivats per la crisi econòmica i social actual. Fins aquí rés de nou, però allò que és nou és la certesa de que el major risc que tenim és que, segons com s’abordin els problemes conjunturals, poden esdevenir estructurals, alhora que els “de tota la vida” s’agreugen. Alguns exemples del que acabo de dir els podem trobar en aquests quatre aspectes: 1.- Malgrat les elevades taxes d’atur (22% taxa mitjana en el 2011), Balears segueix sent una Comunitat Autònoma receptora de contractacions provinents d’altres CCAA. 2.- El nostre mercat laboral gaudeix, malgrat hi ha sectors molt afectats per la crisi, una baixa mobilitat sectorial, tant és així que el 56,3% de les persones que aconsegueixen deixar la condició d’aturades amb un nou contracte ho fan en el mateix sector d’activitat econòmica en la qual ja treballaven abans d’estar en situació d’atur. 3.- A les Illes s’està produint un procés de canvi que podríem anomenar de “neo precarització” del mercat de treball. Aquesta mutació de la ja clàssica baixa qualitat de les relacions laborals, consisteix, entre d’altres coses, en un repunt de l’ocupació a temps parcial no desitjada i en una re-estacionalització del treball cada vegada més severa (contractes cada cop de més curta durada).
Sens dubte l’aspecte conjuntural que ens hauria de preocupar i ocupar per a que no esdevinguí en estructural és la carrera que, en el darrers anys, ha fet que Balears hagi escalat posicions als rànquings autonòmics de descohesió social. Per exemple: En alguns trimestres ocupem la segona posició (només superats per Andalusia) entre les CCAA que tenen un percentatge superior al del conjunt d’Espanya de llars amb tots els seus membres actius en situació d’atur. Un altre exemple: Som líders en el rànquing de CCAA amb major percentatge d’aturats de llarga durada sobre el total d’aturats.
Aquests aspectes s’agreguen a l’inventari de problemes estructurals, d’alguns dels quals fa anys i anys que en parlem, però que ara tenen una nova dimensió: Per una banda resulta evident que si els resultats de productivitat són millors a les empreses amb plantilles de més de 250 treballadors, la demografia empresarial illenca, hegemonitzada per la petita empresa, no és un factor de millora de la productivitat de Balears. Per un altre costat, és palés que hi ha un deteriorament del teixit empresarial (l’any 2011 fou un any de tancaments d’empreses i el nombre d’empreses dissoltes en els primers mesos de 2012 s’incrementà respecte a 2011) i que una demografia empresarial empobrida complicarà en el futur qualsevol possible revifada del dinamisme laboral associat a la millora de la situació econòmica. Un assumpte que considero clau és que si, tal com alguns informes corroboren, als hotels hi ha una tendència a la baixa en la relació entre el número d’estades i les plantilles laborals, hom pot concloure que els escenaris de creixements turístics amb decreixements d’ocupació laboral, no són cabòries infundades. Ans al contrari, la constatació que a la llista balear d’activitats amb millors perspectives laborals no n’hi cap relacionada amb el turisme, o que les bones expectatives (algunes confirmades) per la temporada estiuenca 2012 no hagin significat una millora substancial en el mercat laboral, no fan altra cosa que corroborar les hipòtesis més pessimistes sobre la dinamització del mercat laboral.
La rellevància d’aquests problemes –i la certesa de que no tenen solució a curt termini- aconsella fer-los front des de l’acord social, econòmic i polític, que sens dubte, exigiria intel·ligència i abandonar dogmes. En qualsevol cas, és urgent la implementació, sense dilacions, d’un programa de Polítiques Actives d’Ocupació que garanteixi a les persones en atur noves capacitats “d’ocupabilitat” per aconseguir reduir el flux receptor de contractacions de fora i incrementar la mobilitat entre sectors d’activitat. Un Pla d’Ocupació adequat a la situació actual hauria d’incloure mesures específiques per abordar els, cada cop més sagnants, episodis d’exclusió social. La democràcia no es pot legitimar a base de més pobresa!
Serem capaços? Tinc mols dubtes, la qual cosa fa encara més desolador el panorama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada