Pàgines

divendres, 30 de novembre del 2012

Indult a la tortura


El meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

Els patiments que ens provoquen les polítiques de retallades, tan insaciables com inútils per a superar la crisi, no haurien de fer-nos perdre de vista altres crisis que pateix el Regne d'Espanya. Aquests dies ha sortit a la llum amb tota la cruesa la crisi dels Drets Humans: Restriccions sanitària als immigrants, retrocessos en la lluita contra la xacra de la violència de gènere... i ara l' indult a uns funcionaris policials condemnant per ser torturadors.

La política d'indults del Govern de Rajoy és un escàndol des del principi. Igualment va ser escandalós l'indult concedit pel Govern de Zapatero al banquer del Banco Santander, Alfredo Sáenz. M'atreveixo a dir que aquestes pràctiques generen desafecció per un tub envers la política, els polítics i les institucions representatives. Fa la impressió que els Governs indulten els amics, els que poden pagar aquesta mesura de gràcia o, senzillament, es passen la divisió de poders pel forro i indulten a les persones condemnades per sentències que no els hi agraden. S'ha arribat a un punt en que qualsevol programa de regeneració democràtica hauria d'incloure la revisió a fons de la llei que permet indultar al personal condemnat judicialment.

Mentrestant haurem d'aguantar la vergonya que provoca el cas de l'indult dels quatre mossos d'esquadra i que, tan de bo, ha provocat una contundent protesta de un grapat de jutges. Cal recordar que aquests quatre mossos, ara indultats, van ser sentenciats l'any 2008 com autors d'un delicte de tortures, condemna que va ser confirmada en allò substancial pel Tribunal Suprem. El febrer passat, el Govern del PP va aprovar un primer indult rebaixant la pena a dos anys de presó i canviant la d'inhabilitació per la suspensió. Amb aquesta decisió s'aconseguien dos objectius: primer que no ingressessin a la presó, i segon que poguessin tornar al cos policial amb tota normalitat i cap retret.

Em semblen molt assenyades totes i cada una de les paraules del manifest dels jutges. Particularment quan afirmen que l'acció del Govern “supone una actuación contra la dignidad humana”, que “la tortura es uno de los peores actos realizables contra la dignidad de la persona”, o que “la decisión del Gobierno es impropia de un sistema democrático de derecho, ilegítima y éticamente inasumible”.

Orgullós estic de ser d'Amnesty International!

dimecres, 28 de novembre del 2012

Els perdedors de la crisi


Article publicat avui a Diario de Mallorca

 
És evident que hi ha alternatives a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder?  En qualsevol cas i arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics "perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.

És clar que els perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es "precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 13 de la nostra revista digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos. Ho hem fet a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.

És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la crisi.

 
Hi ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de la mitjana espanyola) i les llars illenques un 5,61% (un 1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen retards en pagaments d’hipoteques o lloguers, rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.


L'augment de la pobresa i de la precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la qual cosa suposa deixar sense futur

a una gran part de la població. Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat Augmenten les condicions precàries de vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de la societat civil en la construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat del Benestar.

 
En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple: o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.

Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt rics.

dijous, 22 de novembre del 2012

Canvi de model econòmic o demagògia


Avui he publicat a digital www.elperiscopi.com aquest comentari:

El President José Ramon Bauzá, en el llarg discurs que obrí  el debat de política general   de la Comunitat Autònoma d’ abans-d’ahir, va parlar de canvi de model econòmic. Uep! De què parla? De R+D+i?. De sostenibilitat ambiental?  De desestacionalització  del nostre  producte turístic? De potenciar les exportacions? De diversificació productiva? D’augmentar el talent  i millorar el capital humà? ... Idò no, el President parlà d’un canvi  inajornable de model econòmic que passa única i exclusivament, per “deixar enrere l’economia de la subvenció, la cultura de la subvenció, per apostar fermament per l’economia productiva”. Ja ho sabeu: Així de senzill, i l’empresari que hagi tingut una subvenció -ja sigui, posem per cas,  per engegar projectes de biotecnologia, modernitzar el comerç familiar o  introduir  energies renovables en el seus processos de producció-  pertany a una guarda de subvencionats a extingir. Això funciona així i el JR Bauzá ho sap.  La subvenció és una forma jurídica –que existeix a tot  arreu- mitjançant la qual l'administració reverteix part del que ha recaptat del impostos  a la ciutadania, al teixit empresarial, al sector cultural ...  a la Església Catòlica!, etc.  Una altra cosa és que la política de subvencions sigui una o una altra.  A mi em  semblen   impresentable les subvencions que rep la Duquesa de Alba  i, per contra,  em semblarien molt bé que les rebessin els companys i companyes  de Sánchez Gondillo.  Sospito que el Sr JR Bauzá això de  subvencionar a la noblesa no ho considera part de la  detestable “cultura de la subvenció”.

No obstant, el súmmum és quan -amb la solemnitat del discurs i amb les Cariàtides de testimoni , el President diu que “El 2010 es van concedir subvencions per valor de 10,8 milions d’euros només a sindicats, patronals i mitjans de comunicació”. Ho diu com un exemple del que no s’ha de fer. És coneguda l’al·lèrgia que el sindicats provoquen al President balear. Animadversió que el du a fer ridículs institucionals com el de posar una demanda contra Lorenzo Bravo i, és clar, perdre-la. Comencen a ser freqüents els seus desencontres  amb determinades patronals que no diuen amén. La seva dèria contra la llengua pròpia d’aquesta terra és memorable. Aquesta és la realitat. El que demagògicament no diu  el President  és que amb aquetes subvencions es mantenien serveis essencials per a una societat copejada per la crisi i amb perill de descohesió.  No es tracta de fer un inventari extens, però el que ha volgut dir JR Bauzá és que està orgullós d' haver tancat  serveis d’orientació laboral per a treballadors en atur i en actiu; que ha paralitzat qualsevol procés de reconeixement de l'experiència laboral; que ha liquidat els serveis d'orientació per a nous emprenedors; que se’n fot que Balears estigui a la cua del rànquing autonòmic en participació de la població adulta en l’ensenyament no reglat  i, per això, elimina quantitat de programes formatius que gestionaven els sindicals i les patronals i aconsegueix  que el dret a la formació al llarg de la vida sigui impracticable. En aquest inventari no hi podia faltar la celebració del Presiper  haver dificultat la viabilitat de la premsa en català. Negar que hi ha molta retallada ideològica és fer demagògia i mantenir el mateix model econòmic que ens ha portat  a l’actual crisi!

dijous, 15 de novembre del 2012

14-N , un anàlisi d’urgència


Avui el meu comentari a www.elperiscopi.com a estat  aquest:

 “Entre la por I el malestar

S'equivocarà el Govern si segueix tractant el que va passar ahir com un conflicte d'ordre públic. Cometrà un greu error si gestiona el conflicte que ahir es va materialitzar en un vaga general relativament seguida i unes manifestacions massives, a base de manipulació informativa, reprensió i argumentaris absurds.

És realment absurd que el PP es mogui permanentment en el reduccionisme bipartidiste i en l'antidemocràtic “i tu més” (segons l'argumentari per a la jornada d'ahir sembla que el PSOE fos el convocant de la vaga i de les manifestacions), és literalment aberrant que, a aquestes alçades, ens vulguin prendre el pèl amb les suposades bondats de la Reforma Laboral. Excepte la perversió de les paraules (es denomina estable al contracte amb un any de període de prova, per exemple) no hi ha cap estudi amb una mica de solidesa que demostri que ha ajudat a la creació d'ocupació, ans al contrari. El PP i el Govern i el PP haurien de començar a comprendre que les seves mentides són part de la irritació social. Cada cop irrita més sectors: La foto és d'un aparador d'un petit comerç del carrer 31 de Desembre de Palma.

Sembla evident que cada cop és més complicat que la ciutadania laboral exerceixi els seus drets en el dia a dia. El mercat laboral espanyol i el balear han canviat força. De les darreres dades de l'EPA hom pot comprovar una major temporalitat laboral, un increment del treball a temps parcial no desitjat i una proliferació dels treballadors autònoms dependents. El cost d'un dia de vaga desequilibra molts de pressupostos personals i familiars. Dit clarament: Cada vegada hi ha més treballadors i treballadores que fàcticament no poden exercir el dret de vaga. És un dret formal que s'ha convertit impracticable. Tot i així, la vaga tingué un
seguiment molt important
entre els que poder exercir la seva ciutadania laboral el plenitud, sense por.

En el moment que la ciutadania laboral esdevingué ciutadania, el malestar esclatà i les manifestacions foren massives. En qualsevol cas: Hi ha alternatives. Hi ha marge. Si, es pot! “

 Hi afegiria, en aquest blog d’axó i d’allò,  dues coses:

Primera: 50.000 persones a les manifestacions de Palma segons la informació oficial, vol dir que érem més. Uep!

Segona:  Els efectes desmobilitzadors sobre les persones de la Reforma Laboral del PP  tornen a posar d’actualitat un llibre que va fer furor fa uns anys: “El acoso moral. El maltrato psicolñogico en la vida cotidiana” de Marie-France Hirigoyen (1998).

Un tast: Esta destrucción moral existe desde siempre, tanto en las familias, en las que se mantiene  oculta, como en la empresa, donde las victimas, en épocas de pleno emplee, se acomodaban a ella porque tenían la posibilidad de marcharse. Hoy en día, las victimas se aferran desesperadamente a su lugar de trabajo en detrimento de su salud física y psíquica

dimecres, 7 de novembre del 2012

Palma: crisi laboral, social i de ciutadania


Article publicat a Diario de Mallorca

A la ciutat de Palma en quatre anys (2008–2011) la mitjana d´atur registrat ha crescut un 79,2%. És a dir, l´any passat hi havia una mitjana de 35.734 palmesans i palmesanes que reunien tots el requisits formals „ que no són pocs!„ per ser considerades aturades registrades. Val a dir que en aquests quatre anys de crisi l’atur registrat ha crescut a Palma 9,7 punts més que a Balears i que el creixement de l’atur a la capital de les Illes Balears, malauradament, no afluixa tal com demostra el fet de que la mitjana del primer semestre d´enguany ja és de 38.827 persones aturades i inscrites com a tals a les llistes del SOIB. Amb tot, la importància de l´atur a Palma es compren millor si es té en compte que l´any passat concentrà de mitjana el 42,9% del total d´atur registrat a Balears mentre que la població de Palma representava un 36´6% de la població de Balears.
Aquestes dades ja són pou significatives per interessar-se per l´impacte de la crisi en el mercat laboral de la ciutat; però n´hi ha més: l´atur de llarga durada creix un 15,3%, passant d´un 18,4% l´any 2008 a un 33,7% l´any 2011; els nous contractes registrats cauen un 26,5% i, alhora, els contractes temporals pugen casi tres punts fins arribar a l´impressionant percentatge del 89%. Això passa en un context en el que la ciutat de Palma ha perdut una mitjana de 20.806 llocs de treball un total de 1.714 empreses i 3.318 autònoms. És a dir, vivim a una ciutat amb una creixent part de la ciutadania en atur, amb més persones que estan més de dotze mesos ininterromputs en demanda d´ocupació, amb menys contractacions però més temporals i precàries. Palma s´ha convertit, en aquest darrers anys, en una ciutat en la que la demografia empresarial va a la baixa.
 
D´aquestes coses, amb més detall i profusió de dades, parla el darrer número de la revista digital Temes Socioeconòmics que la Fundació Gadeso acaba de publicar. A partir d´aquestes dades interessa fer una doble reflexió:

La crisi, que té l´origen en les profundes desigualtats produïdes per les polítiques econòmiques neoliberals hegemòniques en els darrers anys, té uns efectes particularment punyents en els àmbits urbans. És a dir, les ciutats tenen la seva pròpia biografia i relat de les víctimes principals d´aquesta crisi i és que "La crisi econòmico-financera materialitza els seus impactes principals als territoris fortament urbanitzats, que presencien amb certa perplexitat i comprensible angoixa el creixement accelerat de la desocupació, la reducció de les inversions privades i públiques i la transferència de fons públics al sector financer sense que això es tradueixi en crèdits. A això s'afegeix la pèrdua dels habitatges hipotecats per falta de pagament, l'extensió de la pobresa i de la marginalitat i un creixent sentiment col·lectiu d'inseguretat i incertesa". Aquesta cita pertany al llibre de Jordi Borja "Llums i ombres de l´ urbanisme a Barcelona" i, tot i que ja figura al text del Temes Socioeconòmics Gadeso titulat "La crisi i els ciutadans de Palma", l´he volguda dur a aquest article perquè, en la meva opinió, resumeix mol bé la literatura que hem pogut consultar sobre crisi, ciutats i ciutadania.

La segona reflexió va lligada a la pèrdua de la qualitat de la democràcia que provoquen els efectes de la crisi. L´atur massiu, la precarietat laboral convertida en inestabilitat de projecte personal de vida, l´atur de llarga durada, les desigualtats creixents i la pèrdua d'estatus socioeconòmic de molta gent i, sobre tot, la insuportable incertesa de millora, provoca el que alguns analistes socials anomenen "erosió de la ciutadania". Dit amb unes altres paraules, la combinació de manca d´ocupació i de polítiques únicament d´austeritat que debiliten els serveis bàsics de l´Estat del Benestar produeix un debilitament de la democràcia, entre d´altres coses, perquè és quasi impossible comptar amb ciutadans i ciutadanes amb igualtat d´oportunitats i amb possibilitats plausibles de progressar. Aquest deteriorament de la qualitat de la democràcia es produeix a tot arreu, però a les ciutats, com ara Palma, el fenomen de pèrdua d´empatia amb les institucions democràtiques és major. No és l´únic causant, però el fet de que a les grans orbes les xarxes informals (familiars, veïnals, etc.) per fer front a la crisi siguin més difuses que a altres indrets fa que aquesta flaquesa de la democràcia sigui major.
 
És a partir d´aquestes consideracions que s´han d´entendre les propostes incloses al Temes Socioeconòmics Gadeso dedicat a Palma: Un Pacte per a l´Ocupació com a conseqüència del diàleg social entre el Govern de Cort i els agents socials i econòmics de la ciutat i el suggeriment a la xarxa associativa palmesana d'incloure en les seves prioritats la cohesió social, són algunes d´aquestes propostes. Les potencialitats de Palma per a la creació d´ocupació, i, alhora, assegurar cohesió social, són evidents. El Govern de Cort té instruments per aconseguir-ho (Consell Social de la Ciutat, Observatori Municipal, Palma Activa....) Val la pena intentar-ho.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Persones aturades, persones sacrificades


Aquest és el meu comentari d´avui a www.elperiscopi.com


Cada vegada que observo les dades del mercat laboral , em ve al cap allò que escrigué , el sociòleg i etnòleg francès Georges Balandier: “Toda sociedad, según los principios que la definen y organizan, sacrifica a una parte de los que la constituyen”. En els dies que hem conegut les dades de l' EPA amb 122.600 persones aturades a les Illes Balears i 7.778.100 en el conjunt del Regne d'Espanya, la ministra Fátima Báñez parlava de senyals encoratjadors per a la superació de la crisi. Hom podia atribuir aquestes paraules a la insensibilitat de la ministra per la seva procedència social i afiliació partidària. Però no basta aquesta explicació tan simple.

Mentre intento entendre les dades d'octubre del mercat laboral, em va sobresaltar la declaració del comissari europeu Joaquin Aluminia dient que: “La crisis está empezando a ser superada”. ¿Comença a ser superada la crisi amb 4.833.521 persones registrades com aturades en els serveis públics d'ocupació del Regne d'Espanya i de 87.151 en el SOIB?

Amb declaracions com les de la ministra i les del comissari europeu, ¿algú dubta perquè els polítics i la política cotitzen tant a la baixa en els rànquing de credibilitat i prestigi?

La crua realitat és que en el mes d'octubre a les Illes Balears l'atur registrat a pujat un 12,20% (9.474 persones més que el mes anterior i un 0,26% més que ara fa un any). Les dades laborals d'octubre serien encara més penoses si incorporessin al registre oficial d'aturs als Fixos Discontinus que han acabar el seu període de feina anual i a un nombrós col•lectiu de persones que, per manca de personal a les oficines del SPEE-SOIB), no han pogut ser inscrites a les llistes d'aturats oficials. L'atur en el sector de hostaleria ha augmentat el 50,7% en relació al mes anterior i sembla que, lentament però imparable, s'ha ha iniciat l'augment interanual de l'atur d'hostaleria (1,3% aquest mes d'octubre). Les persones aturades inscrites ininterrompudament a les llistes del SOIB des de fa més d'un any ja són el 32,3% del total d'atur registrat (28.115 persones). Aquest atur de llarga durada creix un 2,4% en relació al mes anterior i un 17,1% si ho comparam amb el mes d'octubre de 2011.

No sembla un senyal de superació de la crisi el fet que s'hagin perdut un total de 32.452 (-7,29%) afiliacions a la Seguretat Social si comparem la mitjana d'octubre amb la de setembre d' enguany. Manco bona senyal és que en termes interanual la baixada d'afiliacions hagi set de 7.153 (-1,7%).

Definitivament hom pot dir, amb Balandie, que les polítiques aplicades fins ara, semblen sacrificar a les persones en atur. Al cap i a la fi, només són les víctimes d'unes elits que abraçaren els principis neocons que provocaren unes desigualtats causants de la crisi que ara patim. En temo que si no hi ha polítiques que redueixin aquestes desigualats no hi haurà creació d'ocupació i reducció de l'atur. La contenció del dèficit i la facilitació del acomiadament provoca atur.