Els perdedors de la crisi

Article publicat avui a Diario de Mallorca

 

És evident que hi ha alternatives a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder?  En qualsevol cas i arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics "perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.

És clar que els perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es "precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 13 de la nostra revista digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos. Ho hem fet a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.

És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la crisi.

 

Hi ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de la mitjana espanyola) i les llars illenques un 5,61% (un 1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen retards en pagaments d’hipoteques o lloguers, rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.

L'augment de la pobresa i de la precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la qual cosa suposa deixar sense futur

a una gran part de la població. Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat “Augmenten les condicions precàries de vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de la societat civil en la construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat del Benestar.

 

En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple: o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.

Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt rics.